dilluns, 15 d’octubre de 2007

La gent

La gent em pot. La gent és el meu motor, i a mesura que passa el temps, ho veig més i més clar. Alguns savis de la blogosfera ja fa temps que ho diuen, i tenen raó, i jo ho sabia també. Tinc feina, tinc moltes coses a fer, però no puc negar res a la meva gent. I llavors és quan començo a fer animalades. I és quan escric mails des de la feina quan hauria d'estar introduïnt dades. I és quan em truca una persona que fa mesos que no veig, i no puc resistir-me a fer un cafè amb ella, tot i que vinc de fer-ne un. I és quan llegeixo blogs perquè darrera també hi ha gent que m'interessa. I és quan si estic a gust, no m'importa no dormir per gaudir de bona companyia. Les persones em perden, em guanyen, i llavors és quan totes les altres coses perden sentit. I no hauria, hom s'ha de saber administrar el temps, però em costa tant... què són les obligacions al costat de compartir una estona, una conversa, unes sensacions amb algú? Res, no són res. I parlant així m'adono de la meva immaduresa, però deixo patent el meu caràcter gregari. Sol no sóc ningú. Necessito gent que m'envolti, que m'esperoni. És necessari.

14 comentaris:

  1. S'han de tenir clares les prioritats que tenim en aquesta vida. Dins la meva jerarquia de prioritats, al capdamunt hi ha la gent a la que estimo (amics, familia, etc...) No s'ha de perdre mai de vista això si vols ser feliç. Tot i així, s'ha de saber administrar el temps. Com deies en el post anterior: la feina es la feina. Fes el favor de deixar d'escriure post i posar-te a treballar!

    ResponElimina
  2. Jo diria que aquest post et descriu a tu, a mi i a tants d'altres... Sense gent al voltant no crec que fos ningú, em faltaria alguna cosa essencial a la meva vida. I des que he descobert el món dels blocaires, què vols que et digui que ja no sàpigues? És impossible oblidar tota aquesta gent que està a l'altra banda de la pantalla, que ens escriu, que viu i que ens reconforta amb la seva presència (serà que potser la percebem a través dels bits?)...
    Però sent realista, la boira té raó... Jo tinc la sort que a la feina no puc fer res de tot això (mal aniria!), ara bé... quan arribo a casa tot es desmonta i només hi ha lloc a l'estudi, amb vosaltres!

    ResponElimina
  3. Amb aquestes paraules demostres quant t'importa la teva gent. No crec que això sigui un tret d'immaduresa.
    Però les obligacions són aixó, obligatòries! I s'han de fer! Procura administrar-te bé el temps, ja sé que costa, però és així la vida...
    Alguns som més gregaris que altres, jo ho sóc, i m'agrada!
    Jo no puc mirar res des de la feina, de fet, no hi tinc pc,...des d'aqui: jefe, que iria bien tener uno! jeje

    ResponElimina
  4. Immaduresa? doncs en devem ser uns quants d'immadurs Xexu... ;)

    M'ha encantat aquest post, sí senyor, a mi les persones també em "perden".

    Un petó!

    ResponElimina
  5. Sóm éssers humans, sóm éssers sociables i necessitem dels altres per sobreviure. Diuen que un nen petit no podria sobreviure ni sense menjar ni sense rebre afecte. Així és que pobre de tu que et sentis malament per dedicar el teu temps a la gent que t'importa. És cert que hi ha obligacions que hem de complir, com la feina... però jo prefereixo algú que prioritza una amistat que no pas algú que posa la feina per davant de les persones. Mirat així no creus que els immadurs són els que pertanyen a aquest segon tipus de gent?? Però bé, penso que com en tot en aquesta vida s'ha de trobar l'equilibri.
    M'agrada molt la frase de "la gent em perd", la trobo encertadíssima pel que expliques.. un post genial, com sempre!

    ResponElimina
  6. Sense els altres som ben poca cosa. és veritat que jo necessito moments per mi, per centrar-me, però també et diré que enclaustrar-se no és gens bo. Necessitem el contacte home per sentir, per viure, per "ser" més plenament.

    ResponElimina
  7. Doncs això que dius és una putada. Penso que moltes vegades ens refugiem tant en la companyia dels altres per por de trobar-nos sols amb les nostres neures.

    ResponElimina
  8. A mi em sembla que és molt bonic deixar-se "vèncer" per les persones... És una generositat immensa, que alhora recompensa! ;-)

    ResponElimina
  9. el problema és que mentre fas un cafè i has de fer altres coses el cap va pensant: hauria d'estar fent allò o allò altre i pots arribar a tenir sentiments de culpa. Si a tu això no et passa, estàs salvat! A seguir gaudint!

    ResponElimina
  10. La gent... compartir comunicar, sempre ha estat el més important per a mi, durant tota la vida i ja tinc uns quants anyets. Al final sempre acabem arribant a tot arreu. Aquí com a mínim ens sentim acompanyats, crec que la majoria som una mic així. Clar que "Mal de muchos... "

    Espero que durin els intercanvis.

    Carme

    ResponElimina
  11. I que duri el combustible per al teu motor! Els que ens envolten no contaminen, a no ser que els facis córrer una marató tampoc s'esgoten... Són fantàstics! Això sí, són terrorífics contra l'efecte hivernacle! Els segrestaries a casa i no deixaries mai que marxessin!! :D

    ResponElimina
  12. Dissabte vaig pensar en tu... ens passejàvem per Olot i ens vam trobar un parell de colles castelleres davant de Sant Esteve (l'església), els Xerrics d'Olot i una colla de l'Albera... :) me'ls vaig mirar atentament, amb l'ai al cor, i en vaig fer alguna foto (dolenta); me'ls vaig poder mirar perquè feien castellets... però em va encantar :*)

    ResponElimina
  13. Jo crec que hi ha temps per tot, si el saps administrar. Però si has de perdre temps que sigui en allò que et fa menys feliç.
    No renunciïs mai a la teva gent.

    ResponElimina
  14. Tard aquí també, però us contesto. moltes gràcies pels comentaris, sou genials, de debò.

    Boira, ja ho sé dona, al post he escrit una mica a sac, però és clar que tinc clar que les obligacions s'han de posar per davant quan toca. De totes maneres celebro que la teva jerarquia de prioritats comenci de la manera que dius.

    Carme F, jo també sento que sense la meva gent no seria ningú. I és clar, amb el temps els blogaires també passen a formar part de la meva gent, a gent que llegeixes cada dia els agafes agafant estimació, és clar.

    Terra, ser gregari és una necessitat per mi. Sí que he de mirar d'administrar-me bé el temps, ja que en un moment o altre m'entraran les presses i llavors què? De moment ho estic fent fatal, a veure si milloro.

    Elur, i no és maco ser immadur per això? I és que és cert, la gent ens perd, ei, i que duri!

    Ah, i a veure si vens un dia a veure castells d'una mica més d'entitat, dona, que no passa res. Et veig molt posada en el tema, veig que et vas informar de les colles molt bé. Que maco que pensessis en mi, gràcies!

    iruNa, la veritat és que penso que els immadurs som nosaltres, però més ben igual. En el meu cas t'asseguro que mai no prioritzaré la feina per davant d'una amistat. Ara diré una animalada, de feines n'hi ha moltes, i d'amics de veritat, crec que no tants. Això no vl dir que les obligacions no s'han de complir, no voldria que ningú pensés que passo de tot, però bé, que en el meu ordre de prioritats els amics estan tan lluny de la feina...

    AnnaTarambana, estic més que d'acord amb el que dius, tothom necessitem el nostre espai i aquells moments de soletat. Jo els aprofito moltíssim i m'encanten, per exemple, els dedico a vosaltres, ja que quan estic sol a caseta, per exemple, m'agrada llegir el que escriviu. Però bé, com també dius, una cosa no treu l'altra, i els altres també els necessitem, quedar-se sempre sol és horrible.

    Trillina, m'has fet pensar força amb el teu comentari. Potser és cert que la por d'estar sols ens aboca a voler estar sempre envoltats de gent. Però mira, em permetràs que en el moment actual cregui en els meus ideals i que valori per sobre de tot les amistats de veritat. Si en un futur canvio d'idea, t'ho faré saber.

    Lingüista, jo no ho anomenaria generositat, més aviat necessitat. Em deixo vèncer encantat, però és que sempre tinc tantes ganes d'estar en bona companyia, que no em costa gens, i m'agrada que als altres tampoc els costi estar amb mi.

    Quina gràcia Bluf! Saps que passa, ara em mataràs, que a mi em passa justament el contrari, que quan estic fent feina penso que podria estar fent un cafè amb algú, o penso en el que faré al vespre amb la gent que he quedat. Un immadur, ja t'ho dic!

    Carme R, no ens hem de tirar les obligacions a les esquenes, és clar, però les coses ja van sortint. I si això es combina amb no deixar de fer res que et vingui de gust, crec que és al que s'ha d'aspirar, no pot haver-hi massa més.

    Creuaré els dits perquè duri molt aquest combustible, Laia. El dia que em falti, millor que el motor s'aturi del tot. Pobrets, no els diguis que són fatals per l'efecte hivernacle, hahaha.

    Home, Rankor de Gossades! Molt benvingut a casa meva i gràcies per venir. Ja en sou tres per aquí, em pugeu la mitjana de comentaris, hahaha. Tens raó, s'ha de prioritzar les coses que fan més feliç, i si cal restar temps, que sigui de les altres. Sou savis aquests de Gossades...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.