dissabte, 13 d’octubre de 2007

La feina és la feina

El despertador va sonar i el va aturar amb un moviment instintiu del braç. Va obrir els ulls i es va quedar mirant el sostre fixament durant uns minuts, concentrat. Estava completament despert. La seva dona ni s'havia mogut, encara li quedava força estona per llevar-se. Va fer-li un petó molt tendre i va enfilar cap a la dutxa. La setmana següent seria l'aniversari de boda, tenia pensat un regal que li encantaria. A veure què li preparava ella.

En acabar de dutxar-se i afeitar-se, es va dirigir a la cuina embolicat amb una tovallola, i es va preparar cafè i unes torrades per esmorzar. La Margot, la gateta, se li va acostar i va fregar-se contra la seva cama. Li va fer unes moxaines i li va posar pinso al seu vol perquè esmorzés també. En aquell moment va somriure, pensant com es podia arribar a estimar a un animaló com aquell. Va mirar el rellotge, no podia fer tard, així que es va espavilar a vestir-se i pentinar-se. Quan va acabar, el seu aspecte era impecable, el seu vestit fet a mida, amb la corbata més elegant regalada pel seu germà el passat Nadal. Va recollir el seu maletí, les claus, el mòbil i la cartera, ja ho tenia tot per marxar.

Va baixar les escales depressa i al portal es va trobar amb el senyor Miquel, l'avi del primer, un home sempre rialler i vital. Es va aturar per dedicar-li unes paraules amables i van creuar una conversa curta però molt agradable, aquell vellet sempre el posava de bon humor. Però no podia entretenir-se més, es va excusar i va sortir al carrer, per tots és coneguda la tendència dels ancians a allargar les converses. Va enfilar cap el metro, aquest cop s'havia de desplaçar fins a Jaume I. Era hora punta, viatjar a aquelles hores era molt molest, però estava massa concentrat per adonar-se de res.

Quan va tornar a la superfície la seva concentració era màxima. Va encaminar-se a Plaça Sant Jaume. No hi va arribar però, va trucar a la porta d'un edifici del carrer Llibreteria. El balcó del pis on el van fer passar tenia vistes a la plaça mateix. Va obrir el seu maletí i amb tota la delicadesa del món va començar a muntar el seu Blaser R93, la seva eina de treball més preuada. No va trigar gens a tenir-lo preparat per l'acció. L'acariciava amb la mà dreta mentre mirava a l'infinit, en un postat de total dedicació a la seva causa, de la concentració més absoluta. En pocs minuts estava prevista l'arribada a l'ajuntament del seu objectiu, i ell estava preparat i tranquil. Avui tampoc fallaria, era bo en la seva feina, per això l'havien triat a ell. Una altra mort a les seves esquenes, però un indesitjable menys sobre la terra. Va recolzar-se el rifle a l'espatlla i va mirar pel visor. Així es va quedar, apuntant al lloc precís on hauria de disparar. Ja faltava poc.

10 comentaris:

  1. Suposo que els assassins també tenen una vida...

    (M'ha agradat molt, però no sé què dir).

    ResponElimina
  2. Sempre que veiem pel carrer a homes així ben vestits, de corbata i americana, et ve al cap: executiu, director de banc, representant, comercial... I quin gir li has donat a la història! Però per matar així a sang freda, sense cap implicació personal, jo crec que s'ha de tenir el cervell mig girat... Si més no, em costa molt d'entendre!:S

    Molt bo el relat!

    ResponElimina
  3. M'ha agrada't molt. Els assassins tenen sentiments, hi ha algú capaç de separar d'aquesta manera la feina de la vida? Tots ho fem o ho intentem, però ens aquests casos. Sembla difícil. Per cert, vull saber qui es l'objectiu??!!

    Molt bon post.

    ResponElimina
  4. És una mica bèstia el tema!!!
    Però m'agrada la volta que hi has donat, mostrar la vida "normal", el costat humà d'un assassí... és difícil, perquè tothom creu que no poden tenir sentiments. Jo la veritat és que no sé què pensar, per sort no n'he conegut mai a cap (que jo sàpiga), però em costa entendre que una persona capaç de sentir amor pels altres sigui capaç de matar a sang freda, d'arrebatre la vida només per diners!!!!
    Molt xulo el post, sobretot de la manera que està escrit!!!

    ResponElimina
  5. Sorprenent el relat. M'he he passat bé llegint-lo. Rellegit i tot, per captar aquest canvi subtil de la primera imatge que et fas del personatge i la segona. Felicitats pel relat!

    Carme

    ResponElimina
  6. Les paraules han ballat davant meu, podia sentir l'escalfor dels llençols arrugats i l'olor de la corbata nova, fins i tot la veu de l'avi! És realment magnífic! (també em mata la curiositat de saber si hi havia un objectiu determinat o no)

    I pel que fa a les històries d'assassins i vides paral·leles, trobo que el títol és el més encertat: "la feina és la feina", encara que aquí també sembla haver-hi una implicació personal-política, no?

    M'ha encantat, de veritat!

    ResponElimina
  7. M'ha encantat el post!
    La gent que es dedica a aixó també deu tenir una família i també tenen una vida.
    Ara, s'ha de ser molt fred per poder treure-li la vida a algú i després poder tornar a casa amb la família com si res..

    No ens deixaràs així oi? Espero una segona part!

    ResponElimina
  8. La quotidianitat i normalitat amb què emprèn la seva jornada laboral aquest assassí em recorden l'inici d'una pel.lícula genial: Pulp Fiction

    ResponElimina
  9. Molt bo el relat... M'ha sorprés molt. De debó. Està molt ben escrit i és sorprenent: no m'esperava aquest final. Bravo!

    ResponElimina
  10. Ai gent, arribo tard, però no us deixaré sense resposta. M'alegro que us hagi agradat, mira, de vegades em dóna per inventar-me històries. Gràcies a tots.

    Lluna, no cal dir res més, amb la frase ja demostres que has entès de què anava el relat. Gràcies.

    Laia, la feina és la feina, ja se sap. Si et paguen per fer-ho, cal que ho facis bé, no? Ja ho sé, és difícil de pensar, però quan t'acostumes a una cosa, cada cop et costa menys i passes de les implicacions. És qüestió de costum.

    Boira, la gràcia era aquesta, el personatge té una vida i uns sentiments, però quan va a treballar, tot canvia. L'objectiu? Ningú concret. Vaig estar a punt d'insinuar que era el president, però res, que cadascú s'imagini qui vulgui.

    iruNa, potser el secret està aquí, dius que no n'has conegut mai cap, però qui ho sap? Potser el teu veí, que sempre has trobat una bellíssima persona, té cops amagats i tu no en saps res. Molta gent té una doble vida tèrbola, no cal que siguin assassins, hi ha coses gairebé pitjors. I els altres no ho saben. Quina diferència hi ha? Això sí, un assassí és abans persona que assassí, no? Pot tenir sentiments, com qualsevol altra persona...

    Gràcies Carme R, és el que buscava, que el canvi fos molt patent, m'alegro de que l'hagueu captat.

    Gràcies a tu també Carme F, si que hi havia una implicació política, però el personatge no deixava de ser un assalariat, algú que cobra per fer una feina, encara que sigui per una causa que segueix. Tampoc no vaig voler entrar en detalls, però m'agradava així.

    Uf Terra, em temo que aquesta vegada no hi haurà segona part. Em va fer gràcia aquesta idea, que és la que tu reflexes molt bé amb el teu comentari, però crec que la història acaba aquí. Una persona capaç de matar a sang fresa pot tenir una família i uns sentiments. Real o ficció? No ho sé, en el meu cap ficció, és clar.

    Ostres Jesús, ara no tinc al cap la imatge de Pulp Fiction que dius. Tinc flaixos, però crec que em cal tornar a veure aquesta pel·li. Per cert, molt benvingut a Bona Nit.

    Gràcies Yeral, tu que em mires amb bons ulls!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.