dissabte, 6 d’octubre de 2007

La decisió està presa

Avui diversa gent m'ha preguntat què pensava fer quan acabi amb la feina que tinc ara. D'acord que no estava al meu lloc habitual, i que és gent que veig de tant en tant, però també m'ho han preguntat fora de la feina. És una pregunta que normalment defujo, però avui n'he parlat obertament, i crec que tinc les coses més clares del que aparento tenir, o del que penso que les tinc.

Estic en el món de la investigació, i es pot dir que hi vaig entrar de manera vocacional, i amb moltes ganes. Però les coses no han sortit com esperava, la ciència no és fàcil, és una decepció rere una altra, i es gasten moltes energies perquè alguna cosa surti bé, i tenir una petita alegria. S'ha de lluitar molt. Però tampoc és això el que m'espanta. Em conec i sé que quan cal, puc treballar com un animal, les hores que calgui, i aconseguir tot el que em proposi. Però tinc un problema, em cal motivació. Sense motivació no sóc capaç de tirar res endavant. I des de fa molt temps que se m'ha dit que el meu projecte no donaria gaire de si, i he vist com altres obtenien totes les facilitats per fer-se un curriculum, i jo no. Això m'ha matat les aspiracions, i he perdut la fe i les ganes, ja no vull continuar en aquest món.

Ara veig clar que no seguiré el camí establert pels investigadors, no vull demanar una nova beca i estar-me dos anys en un altre centre, fent curriculum per poder tornar i optar a places de professor investigador. No val la pena. O potser sí, però ara no ho veig així, els ho regalo. Prefereixo acabar, complir l'expedient, ser doctor, que és el que volia, i dedicar-me a buscar feina, del més semblant possible al que vaig estudiar, no haver-me de preocupar per moltes coses que capfiquen els investigadors.

No sé si faig bé, però penso que la decisió està presa, tot i a risc de decebre a molta gent a la qual jo vaig convèncer de que aquest era el camí a seguir, i que la ciència estava per sobre de tot. El temps, l'experiència, i la mare que els va parir a tots t'ensenyen que per sobre de totes les coses, només hi ha les persones.

10 comentaris:

  1. Ahir, a la feina, el tema de conversa a l'hora de dinar va anar sobre això. Sobre acreditacions, arribar, articles, congressos, currículum, i no sé quantes coses més.

    El tema surt sovint, i a mi em posa de bastant mal humor. Més que res perquè veig que no arribaré, veig que s'han de fer molts esforços i veig que gent bona, realment bona, no arriben. Gent que fa anys que van llegir la tesi, i que no arriben a l'acreditació. I jo vinc per darrere, encara he d'acabar la tesi, tinc menys anys, i... veig que no arribo.

    D'una banda això em dóna ganes, és com un repte: ho he d'aconseguir. Però de l'altra, em desanimo fàcilment, pensant que m'hi trencaré moltíssim les ganes, i al final serà per res.

    Entenc el que dius, i malgrat que és molt diferent, a mi no em sembla que hagis de decebre a ningú per no continuar el camí establert. El camí és dur, molt dur, i crec que tothom ho ha d'entendre.

    ResponElimina
  2. T'entenc perfectament, a mi m'ha passat el mateix però a l'inrevés. Crec que has de fer el que realment tinguis ganes de fer. Però per experiència et diré que si tens un somni, segueix-lo, que sempre ets a temps a ficar-te a treballar en una feina monòtona que no t'agradi tant. S'ha de tenir ganes i il·lusió, això està clar. Però et vull aconsellar que t'ho pensis molt bé. Perquè per experiència pròpia, quant portes 8 anys treballant en una cosa que no t'agrada, encara estàs més cremat. I desitges més que mai lluitar per arribar a ser allò que volies ser. Donar-li sentit a la vida. Jo vaig estudiar una carrera que no m'agradava, he treballat i m'he fet un currículum en un món que no m'agrada. I ara estic intentant partir de 0, per fer alguna cosa amb la que em senti realitzada. Prendre aquestes decisions sempre són difícils. Segueix el que et digui el cor.

    Petons, i per cert, molt bon post!

    ResponElimina
  3. Tira endavant, no ho deixis córrer encara! Hi ha hagut molts posts sobre això dels somnis i mantenir la il·lusió, les aspiracions del principi, les ganes de treballar en allò que realment t'agrada... I en tots ells tu sempre ens has impulsat a no rendir-nos, a provar-ho, i ens has donat ànims per tirar endavant. Doncs apa ara sóc jo qui t'anima a que segueixis investigant, que malgrat que és una feina molt dura i que com tu dius no sol donar-te moltes alegries gaire sovint, és el que realment t'agrada i has de pensar que aviat trobaràs solucions i se't girarà la sort.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Mira XeXu, no conec massa el món de la investigació... però pel que sé, és molt difícil, complicat i desesperant. És a dir, que calen molts esforços i molta dedicació per obtenir resultats satisfactoris. Cal tenir molta paciència i moltes vegades no aconsegueixes ni una tercera part del que t'havies proposat. Per això crec que és una de les feines més dures que existeix la investigació. Dediques tota la teva vida a aquell projecte, i veure que no tira endavant... entenc que et faci perdre la motivació!! i a quí no!!!
    Crec que has demostrat en escreix tenir paciència, vocació i ganes. Però tens tota la raó... un desgast així d'energia ha d'estar impulsat per una gran motivació, i si sents que el motor que et mantenia ja no funciona... doncs potser sí que és millor deixar-ho.
    Jo no et vull aconsellar res, perquè crec que aquestes són decisions molt personals, però sí et diré que em sembla molt encertada la reflexió final que fas al post: per sobre de qualsevol cosa estan les persones!!! I si desenvolupar aquest projecte, si seguir per aquest camí t'ha de privar de ser tu mateix, de gaudir de la vida i de ser feliç... doncs mira, que els bombin a tots!!
    Escolta't, fes cas al que et diu el cor i no et preocupis pel que diran... si la gent es decepciona o no ho enten... em sap greu però és el seu problema. Tu estàs en la teva pell i només tu saps els motius pels quals fas les coses i prens les decisions que prens. Sigues sincer amb tu mateix i endavant!!
    I qui sap, potser d'aquí un temps tornes a trobar la motivació necessària per emprendre un altre projecte!!! ;)
    Des d'aquí t'envio una abraçada i una petita empenta plena d'ànims i de confiança!! (facis el que facis estarà bé)

    ResponElimina
  5. És complicat tot això, primer s'ha d'aconseguir que el cap i el cor no es contradiguin i després tirar endavant amb la decisió presa. Però el més complicat, el més difícil és el primer punt, quan el cap et diu has de fer això i el cor et crida, t'aclama que vol fer allò...
    La vida és això, anar canviant, anar-se amotllant a el que ens anem trobant. Prendre decisions i desprendre-les, perquè tot gira, tot canvia i nosaltres girem amb el tot i anem canviant, malgrat continuem siguent els mateixos.
    Has de fer el que et faci sentir bé amb tu mateix, el que et faci il·lusió i et motivi, si es tria un camí que no compleixi els requisits sempre serà de mal traginar, massa pedres, massa pujades. Però si la pujada, si les pedres, si els barrancs són en el camí que ens fa il·lusió els superem amb esforç i afany... la il·lusió ens fa moure i ens dóna força.
    No et puc donar cap consell, només que procuris no deixar de fer allò que et fa sentir bé.
    Ja hi ha massa coses que s'han de fer per força...

    una abraçada!!

    ResponElimina
  6. Avui plou i demà surt el sol. A vegades et tiren paraules que són com pedres que et fan ensopegar a cada instant, però les pots esquivar i decidir si seguir el camí de la dreta o de l'esquerra. Si seguir amb una il·lusió i esbrinar si ja va morir o si l'estàs (o algú l'està intentant) ofegar.

    Tinc un amic físic que ara és promotor, un company del meu somiador resulta que ha desenvolupat projectes i ha estat vivint, si potser no de la ciència, sí de la il·lusió i les alegries que aquesta li brindava. Un altre amic físic n'està fins als nassos perquè tot és molt difícil, i no es valoren, i aquest país és com és i no es donen ni recursos ni importància als camins que encara s'han de descobrir.

    Tu mateix ho dius, és un món complicat, decebedor i entusiasta a la vegada... Però si has perdut aquella guspira que t'anima, es pot convertir en una cova molt fosca.

    Sigui el que sigui el que facis, ànims. I certament, tots som persones i per sobre de tot, ho hem de seguir sent i hem de gaudir de la nostra vida, només en tenim una!

    ResponElimina
  7. Molt ben dit... Et recolzaré en el que calgui, i ho saps. La ciència no és fàcil, perquè senzillament, la vida, no ho és. Ànims!!!

    ResponElimina
  8. Ostres! Quina decisió! El camp de la Investigació està fatal i treballar en aquest terreny és molt complicat. A sobre, no has nascut en un "territori propici" en el tema d'inversions i d'investigació.

    Prenguis es camí que prenguis estarà bé. Perquè a la vida no hi ha bones o males decisions, les deciions són decisions i punt. Com tu les visquis les converteix en bones o dolentes.

    ResponElimina
  9. Moltíssimes gràcies a tothom pel vostre suport i els vostres consells. Em sembla que no puc contestar-vos un per un, perquè cada resposta seria tot un món. Només dir que potser no em vaig expressar bé, i potser caldria saber com funciona el sistema abans de dir que vull marxar-ne. No vull continuar amb el món de la investigació bàsica, en l'àmbit universitari, però no em tanco les portes de l'investigació en empresa, o alguna altra cosa similar. No vull deixar el món de la ciència, voldria treballar en alguna cosa relacionada, així que no abandonaré el somni encara, només el modificaré. Ja us informaré de com està el tema, ja que en uns mesos les coses hauran de canviar de forma forçada. Tranquils que en sabreu més (és una amenaça). Només dir-te Yeral, moltíssimes gràcies per aquestes paraules, perquè tu saps bé de què va, així que és molt especial que em diguis això. I a tots els moltíssimes gràcies, us ho dic sincerament.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.