divendres, 12 d’octubre de 2007

La curiositat va matar el gat

De vegades la tafaneria és una mala companya; i tot i que a mi m'agrada saber les coses, de vegades em pregunto si no seria millor matenir-me en la ignorància. Avui he llegit un mail imprès que no havia de llegir, un mail de feina, per evitar susceptibilitats a la gent que escriu mails. Era allà, amb un remitent que conec molt bé, i uns destinararis als que jo ja havia escrit. M'ha sorprès veure algunes dades que tinc el cap, i per això l'he llegit. Potser no ho hauria d'haver fet, perquè a més, al final explicitava que no se'm digués res. I és que es veu que no vaig saber explicar el que calia fer, no s'entenia res, segons ja m'havia dit la persona que enviava aquest segon mail, però no em podia pensar que darrera seguiria un mail per fer més esclaridor el meu, i que a més s'indicaria que jo no en sabés res.

I és que en certa manera això pot passar. Jo puc no haver-me expressat bé, i segur que d'altres ho faran molt millor. Però no és el cas. Que no s'entengués pot ser, però el segon mail era dedicat a imposar un criteri, a deixar clar qui mana, i tot i que està escrit amb bones paraules, per si no s'ha entès, deixar-ho més clar, no fa altra cosa que desacreditar-me i posar-me en evidència. Em fa sentir ningú, com si no tingués cap mena de capacitat de decisió i tot el que jo digués fossin bajanades. El meu mail ja es derivava d'una conversa de molt males mirades i poca paciència en la que ja em va fer sentir petit, petit. Em costa, em costa seguir amb aquesta mena de suport. La persona que m'hauria d'esperonar, m'enfonsa.

Has perdut la fe en mi? Molt bé, doncs digues-m'ho, no em miris així, no em tractis d'aquesta manera, se't nota massa perquè ho intentis seguir amagant. Et perdo el respecte, no tolero les persones com tu. Seràs una professional, estaràs per sobre de tots, a anys llum de mi. Ho sabia abans, ho sé ara, i ho seguiré sabent, però com a persona no passes de mediocre, i ja saps que el temps posa a tothom al seu lloc. Jo potser no arribaré enlloc en aquest ofici. Tu no sé on arribaràs en aquesta vida.

8 comentaris:

  1. Mira, no sé de què va tot plegat, no entenc massa el problema en sí ja que no l'especifiques massa (tampoc crec que calgui), però sí sé que et noto afectat i que això no m'agrada. Els problemes de feina són xungos i més si et fan sentir petit i com una merda.
    Crec que les coses, siguin quines siguin, s'han de dir a la cara. No et pots amagar ni anar per darrera de puntetes perquè a la llarga tot s'acaba sabent. I penso que, per sobre de tot, sóm persones...i si es perd aquest respecte ja podem plegar.
    No en culpabilitzis a la teva curiositat... pensa que, d'aquesta manera, ja saps molt millor amb qui tractes!! Dona gràcies per enterar-te d'aquestes coses i així saber quin terra trepitges... Malgrat sigui fangós i llefiscós val més la pena ser-ne conscient que viure enganyat!
    Una abraçada i ànims!!!!

    ResponElimina
  2. Aquest és un bon discurs, si algun cop hi parles cara a cara, no t'oblidis del que realment sents i creus sobre les seves maneres i la seva professionalitat! Que amb aquest tipus de correus electrònics dista molt de ser una "bona professional" (no dic en el camp de la ciència i la investigació, que pot ser el papa de roma si vols, però treballar o portar un equip és molt més que tot això).

    Ànims, sobretot, molts ànims (jo de ben segur que estaria feta una coca!)

    ResponElimina
  3. Em sap greu que ho hagis llegit. Sóc un imbècil per deixar-ho allà al damunt, com si res. Jo no sabia res d'aquest fins que se'm va deixar llegir ahir (i quan se'm va aclarir que no ho llegissis). Bé, no crec que digui res de nou. Tot el que ocòrre al teu voltant ja ho saps. Fa temps que ho saps i la veritat, no sé si això canvia res. Només aclareix un mail teu poc concís, donat que no especificava bé quins experiments es volien fer i quants donants requeriem en cadascún. Res més. No crec que hagis de dir o pensar això de "em fa sentir ningú, com si no tingués cap mena de capacitat de decisió i tot el que jo digués fossin bajanades", no és cert. Simplement, a vegades hi hauries de posar més ganes, interès, més passió. Ara bé, entenc, que com m'expliques, és un peix que es mossega la cua i entenc que si en el seu temps no van arribar les "sardinetes" que requeries per seguir nedant, ara pràcticament et sigui igual nadar que sortir a la superfície o enfonsar-te del tot. No és cert que no se't valori, jo ho faig i, tot i que a vegades em desesperi per la passivitat en alguns temes (com quan et parlava dels hOATPs, jeje...), quan hi has de ser hi ets (com aquests dies has estat més que ningú!). Xexu, no vull que això surti d'entre nosaltres. Fes com si un amic t'hagués deixat llegir una carta confidencial que no havies de llegir i que, de no haver estat tant imbècil jo, no crec que haguéssis llegit. No sé si te n'hagués dit res perquè si això suposés que t'has de sentir pitjor, no m'hagués agradat dir-t'ho. No canvia res, Xexu. Ho saps. Simplement has, hem de demostrar que podem treballar bé, sols, sense necessitat de rebre ordres directes dels superiors. Espero que estiguis bé i que, si vols, en parlem cara a cara. Ahir no vaig gosar preguntar-te res, però sabia que segurament, ho havies llegit. Ho sento. Gràcies per ajudar-me, per entregar-te al JPET aquests dies! Espero que surti aviat! Una abraçada que recomforta.

    ResponElimina
  4. No se si he entès massa bé el que ha passat, i després d'haver llegit el comentari del Yeral, començo ha entendre alguna cosa més. Em sap greu, sigui el que sigui. Nomes et diré una cosa, no deixis que mai ningú et faci sentir petit, perquè ets molt gran.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Entenc perfectament que ets sentis d'aquesta manera. Jo també m'he sentit així alguna vegada. Evita-ho a tota costa, tu no ets petit.
    Pensa en positiu.
    Em sap greu, espero que es calmin aviat les aigües...
    Una abraçada i ànims.

    ResponElimina
  6. És millor saber-ho que no pas restar en la ignorància, encara que personalment puguis sentir-te pitjor. Pensa que si no ho haguessis sabut, a les teves esquenes hi hauria una cadena de rumors i comentaris que tu desconeixeries, i que val més que no sigui així. Ara doncs pots enfrontar-te a aquests rumors i posar els punts sobre les is.

    No deixis que t'enfonsin ni decaiguis, que de gent petita ja en som molts! (que no estic trista eh, que ho he passat al camp de l'estatura... ui, bé, és igual que m'embolico!)

    També he llegit el comentari d'en Yeral, i espero que pugui arreglar-se tot d'alguna manera. Pensa que la curiositat va matar el gat, però que els gats tenen set vides... Molts ànims i un petó ben gros!

    ResponElimina
  7. Ei, moltes gràcies per comentar un post de tan mal rotllo. Sort en tinc de vosaltres!

    Moltes gràcies per les teves parales iruNa, com sempre em reconforten. Sí que val més saber on trepitges, però crec que ja ho sabia. Aquesta és una goteta més que té el got a punt d'explotar, així que ja em puc esperar qualsevol cosa. Però saps què, que m'és igual, que jo no seré menys feliç perquè a la feina es pensin qui sap què de mi.

    Carme, no crec pas que m'atrevís a dir-li tot això a la cara, perquè m'imposa molt respecte, però bé, no et falta raó. Crec que és una persona molt preparada, per gairebé tot, menys per la vida.

    Yeral, moltes gràcies per contestar aquest post. Vaig dubtar un moment si publicar-lo o no per tu, però és que realment no va amb tu, no tinc res contra teu i deixar-te el mail per allà no va ser fer l'imbècil, jo no hauria de llegir res de la teva taula, i si ho vaig fer era perquè vaig veure que parlava de donants, abans de veure que era un mail. El que haguem de parlar ja es parlarà, però què sàpigues que no et guardo cap rancúnia a tu. Sé el que penses de mi, i tu saps el que penso de tu, si no no t'hagués dedicat algun post per aquí, ara ja fa temps. No pateixis, a mi m'interessen les persones, i amb tu he fet sort, perquè vals molt en aquest sentit, encara que siguis una mica animal... Ja en parlarem si vols, però t'agraeixo les teves paraules, de veritat, no esperava menys de tu.

    Gràcies Boira, però de vegades ens sentim petits i no hi ha res a fer. Però mentre sigui a la feina, no em preocupa tant. Ja suposo que no s'entén massa el que dic, però bé, necessitava expressar-ho. Gràcies.

    Terra, les aigües no es calmaran fins que plegui, llavors segur que es quedaran més tranquils, un problema menys. Però com ja vaig dient per aquí, prefereixo no sentir-me petit en altres camps, a la feina... mira, m'és una mica igual.

    Ei Laia, molt cert això que dius dels gats, no ho havia pensat! Gràcies, m'has fet somriure. Ja veurem com va, però són petites coses que es sumen, i al final en fan una de grossa, que és el sentir-se malament amb un mateix. Espero que no m'afecti en altres àmbits de la meva vida.

    ResponElimina
  8. Si et sembla que parlar clar i a la cara és inútil o massa complicat, també hi ha altres maneres més estratègiques. No són fàcils de transmetre per escrit, però sovint fan meravelles. Són només aplicables a casos gairebé impossibles. Si les necessites m'ho dius. En podem parlar aquí, al mail ...

    I estic totalment d'acord que a vegades la qualitat professional no va gens lligada a la qualitat personal. Segur que ella com a persona no deu ser massa estimada... ella s'ho perd, però segurament sho ha guanyat a pols.

    Ànims!

    Carme Rosanas

    Carme

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.