dijous, 25 d’octubre de 2007

Ferides

Hi ha ferides que s'obren en el pitjor moment. Potser estàs tranquil, feliç, i per un petit comentari, un detall, comences a sagnar per una cicatriu que creies totalment curada. El pitjor de tot és que la sagnada et pot obrir la caixa dels trons. Fa pensar, però amb el temps he après que les històries mai són iguals per molt que s'assemblin. Records de males èpoques, de sentir-se poca cosa i de no saber com aturar un espiral que semblava no tenir fi. I de gelos, de gelos justificats, males estones i confessions devastadores. I el temps que em van durar aquestes ferides, semblava que no tancarien mai! Tenia flaixos constants de cada detall que m'havia enfonsat en la misèria mental, i no hi havia manera de no rebre petites punxades a l'ànima amb cadascun d'ells.

Però tot va passar. Les persones creixem, evolucionem. Tendim a pensar que no sortirem del pou, però sortim, i ara tot allò queda oblidat, records del passat que camuflen i embruteixen els bons moments. Però records que no em destrossen com abans, ni molt menys. Fins que un bon dia tot es precipita i, per uns instants, torno a reviure aquella buidor, aquells gelos i aquells mals moments. Però tot marxa. Ja no em pot afectar. Viure pendent del passat no té cap sentit, és una rèmora que ens estira i no ens deixa avançar. I vull avançar, ja seria hora, no?

12 comentaris:

  1. És inevitable que el passat ens persegueixi una mica, sobretot si són coses que ens han afectat molt. Sempre acaben retornant, de la manera més absurda, amb una paraula, imatge, una sensació... una tonteria que et transporta al passat i el cor s'encongeix i et tornes a sentir com abans.

    Són moments en que hem estat molt vulnerables i ens han fet mal i, crec que inconscientment ens posem alerta per no tornar a caure, o a que ens facin caure.

    Però tot passa i, el temps, la vida, els amics et fan adonar que la vida és fantàstica i que val la pena sortir de la closa i tornar-se a arriscar.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Els records poden ser molt mals companys de viatge, i més si van de braçet de sensacions desagradables. Les ferides sempre es poden tornar a obrir, per més temps que faci que es van tancar... però la sang no brolla mai amb la mateixa intensitat! Per això és important el tEmps i, malgrat se't nota afectat, les teves paraules deixen entreveure el treball que ha fet aquest tEmps en la teva pell, pulint la superficie com una pedra llisa per on ha anat passant l'aigua... Ets conscient de quins són tots aquests sentiments i no deixes que se t'enduguin altra vegada cap a la foscor, per més mal que facin. I això és créixer!! Enhorabona...
    si em deixes et regalo una abraçada plena de comprensió i afecte!!
    (ja saps on sóc)

    ResponElimina
  3. S'ha de tenir la suficient sang freda per saber dir prou i passar pàgina. Oblidar és impossible, ara, passar per alt alguns aspectes, no tant ;)

    Ànims!!

    ResponElimina
  4. em fa l'efecte (des que et llegeixo) que el passat et fa visites sovint i pel que he llegit ara intueixo que són temes d'amors i gelosia, uf, no sé què dir-te sense més dades, només que amb aquestes coses és difícil donar consells si no saps de què van i que els records, siguin bons o dolents han d'assetjar-nos en el present perquè són la nostra vida i perquè som nosaltres mateixos i res, que sempre acabo fotent uns rotllos del mil...

    ResponElimina
  5. Diuen que les cicatrius estan més ressentides que la resta de la pell oi? Si de debò s'han curat ja no fan mal, però un cop o una esgarrapada donats allà mateix ens fan reviure el dolor.

    Les ferides al cor sempre són difícils de guarir però ja saps que el temps hi té molt a veure. Com tu has dit, viure en el passat és un llastre del que ens hem de desfer.
    La vida és una evolució constant, no voldríem saber què ens depara el futur?
    Sí que és hora d'avançar.

    Bona nit!...i tapa't! :)

    ResponElimina
  6. S'ha de mirar endavant, pas enrera! No et penedeixis del que has fet. Mai! En tot cas penedeix-te del que no has fet, i si no ho has fet i n'estàs penedit... sempre pots fer-ho encara! Potser no serà la meteixa situació ni les mateixes circumstàncies ni amb les mateixes persones, però et treuràs una espineta clavada. D'aquelles que, com molt bé dius, quan ja no recordes que hi són et fan una punxadeta! Endavant les atxes!

    ResponElimina
  7. Les cicatrius són això, cicatrius. Tot i curades, de tant en tant et fan una punxada que et fan recordar que hi són. A més, sempre deixen una marca lletja.

    No sabem perquè, però molts cops ens deixem portar per sentiments destructius, que no ens fan cap bé, però que tot i així ens és inevitable tirar endarrere. Ens pot més els sentiments. Potser som una mica masoques?

    Soc de la opinió que tot ens ensenya, les ferides és curen, queden les cicatrius, que ens recorden que no tornem a ensopegar amb la mateixa pedra. Però com tu dius, mai cap situació és igual.
    No hem de deixar que ens influeixin les males experiències, i no tenir por que ens torni a passar.

    ResponElimina
  8. Xexu... tu ferides, jo cicatrius... però res, cap endavant, sempre!!!! si en fa picor doncs ens rasquem i jastà!

    Estic totalment d'acord amb el que et diu l'Eudald. Jo no ho podria haver expressat millor.

    Una abraçada i mols ànims, que si alguna cosa tenim els capris és tossuderia i si alguna cosa fa falta per tirar endavant és això!!!

    ResponElimina
  9. Aquestes cicatrius són part de nosaltres. Per sort amb el temps s'esmorteeixen i van canviant de color. Crec que de tant en tant és bo que s'obrin una miqueta i ens facin recordar qui som i qui vam ser.
    Aprendre a recordar-les és el primer pas per tirar endavant!

    ResponElimina
  10. Si vols avançar... ja estàs avançant.

    Aprofita tot el que vas aprendre i segur que les coses no seran iguals. Per altra part les coses no són mai iguals... només ho són quan n'estem tant convençuts que som nosaltres que fem que siguin iguals.

    ResponElimina
  11. "Contempla la herida, pero no la toques, con tu mano blanca, cual lirio de abril, mira que hay heridas, que cierran en falso y se vuelven a abrir" que deia el trovador. Una abraçada... i "lo dicho", toca avançar. Ànims!

    ResponElimina
  12. A tothom, moltíssimes gràcies pels comentaris i pels ànims. Tot va bé, però d'aquells momentets de dolor no ens en salva ningú.

    AnnaTarambana, tot el que dius em sembla molt encertat, el que passa és que em guanyes al final quan dius que el temps, la vida i els amics ens fan adonar de que val la pena viure. Equivocar-se és un risc, però no provar-ho si que és un error.

    iruNa, moltes gràcies, com sempre. M'agrada quan dius que una ferida vella mai brolla amb la mateixa intensitat, i això és cert, encara que el record dolgui. Clar que hi ha un treball per oblidar els mals moments, i és que si no no ens en sortiríem mai, i estar-se lamentant de per vida, no porta enlloc.

    Trillina, tu si que tens les coses clares! Però això que dius potser no és tan fàcil d'aconseguir. Cert que tard o d'hora diem prou, però no sempre és quan volem, sinó quan les circumstàncies ens hi porten.

    Bluf..., vas ben fixada, és cert que el passat em visita sovint, però també ho és que de vegades em visita, i per uns motius o d'altres, m'agrada deixar-ne constància aquí, i per això es veuen referències constants a altres temps. En aquest cas, el motiu era per treure'm de sobre un mal record, vaig pensar que escriure'ls m'ajudaria a oblidar-me'n per sempre més. Són records, com bé dius, d'amors i gelosia, que durant molt de temps em van afectar, però que en l'actualitat, són això i prou, records. Tenir-los presents m'ajudarà a millorar en un futur. I enrotlla't tant com vulguis, dona!

    Terra, ja fa temps que vaig avançar, i ara més que avançaré, segur que si. Aquests records estan superats, i d'acord que la cicatriu s'obri de tant en tant, però ja no es pot tirar enrera.

    Eudald, abans de res, benvingut a Bona nit i tapa't, que ja sé que hi vas passar per un Relat Conjunt, però no et vaig dir res, s'agraeix la visita. I del tema que ens ocupa, agraeixo també aquest missatge tan positiu que desprens, i és que tens raó, a mirar endavant, i a les penes punyalades, que de vida n'hi ha només una(descomptant reencarnacions i altres històries d'aquestes en les que no acabo de creure).

    Boira, el que està clar és que no podem deixar que experiències passades condicionin les nostres experiències futures, o presents. Les cicatrius hi són, però algunes no són tan lletges com això, i si ens recorden per on no volem tornar a passar, tenen una bona utilitat, i no està malament que les luïm sense vergonya, formen part de nosaltres mateixos, i ja no marxaran, per tant, s'ha d'aprendre a viure-hi. El que jo he après, és que ja no em condicionaran més algunes d'aquestes cicatrius, no val la pena.

    Ostres Elur, quanta raó tens! Els capricorn som tossuts, tossuts. I bé, si ens entestem en tirar endavant, ho aconseguirem, oi, que sempre acabem guanyant. Doncs això faré, ara m'encaparro en tancar les ferides, i això faré!

    Ei mr/mrs anònim, m'agrada molt el teu comentari, és clar que l'acceptació dels fets és un primer pas per avançar. Però més m'agradaria saber qui ets, si dius coses tan encertades.

    Carma R, és cert, de vegades ens ofusquem i busquem similituds on no n'hi ha, i això és per por i per desconfiança en nosaltres mateixos, suposo. No ens ha d'espantar afrontar el futur, per molt que ens estiri el passat. La gràcia és que ens depara coses noves, que no hem viscut encara que pensem que si, i saber-se adaptar i superar-les és tot un repte (repte al que m'enfronto encantat!).

    Senyor Yeral, que et surt la vena poeta! És clar, avançar, cap aquí anem. M'acompanyes endavant?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.