dimecres, 3 d’octubre de 2007

Complicar-se la vida

La iruNa ha fet servir la darrera proposta de Relats Conjunts per fer una gran reflexió, al meu entendre, que m'ha fet pensar força. Mira que ens encaparrem sempre amb la nostra situació, busquem el cantó difícil, no hi veiem gaire enllà, talment, com si tinguéssim un tel davant dels ulls, o en aquest cas, una poma, per què no? Des de fora les coses es veuen millor, no descobreixo res. Però com podem veure-les des de fora? Doncs està clar, els altres veuen l'altre cantó de la poma, per dir-ho d'alguna manera, per què no preguntar-los què hi ha? No ens ha de fer por demanar consell, demanar una nova visió de les coses que ens pugui ajudar a triar un camí una mica més planer, perquè el nostre és un caminet estret, que fa molta pujada i està ple de pedres. Pensament únic? No gràcies. Això si, suposo que s'ha de triar a consciència la gent a la qual deixem aconsellar-nos, que a tothom li agrada dir la seva, i encara ens poden fer ballar més el cap. La vida és complicada, però amb ajuda i suport s'aconsegueix suavitzar-la molt. No és maco que la gent que ens coneix bé siguin capaços de veure coses que per nosaltres resten totalment desconegudes?

8 comentaris:

  1. Ara m'has recordat dues persones. Dues persones amb les que no puc discutir, perquè em fan posar dels nervis: abans que jo digui el què, van ells i ja em responen al que jo volia dir.

    La veritat és que als dos els conec des de fa molt temps, tot i que hem perdut el contacte. Al principi em tornava boja, però... sempre tenien raó.

    Un dels dos me'l vaig trobar un parell de mesos abans d'acabar la carrera. Li vaig dir el que volia fer, i em va deixar anar una frase que deia que allò no feia per mi, que jo havia de fer una altra cosa. Un any més tard, havia deixat el meu camí i havia seguit pel que ell havia predit...

    Ja m'he tornat a enrotllar, però que vaja, que crec que hauríem de fer més cas a aquells que ens estimen i coneixen, sobretot a aquells que són capaços de dir-nos les coses tal com són, encara que sàpiguen que potser no ens agradaran. Als grans amics, vaja.

    ResponElimina
  2. Sí que és maco, sí. I quan ho veuen els altre i quan ho veus tu, perquè allò de trobar-se amb un/a amic/ga i dir, no sé què em passa... i que ell/a et digui "això" i sí, és exactament això... o que vagis totalment perduda i et facin obrir els ulls i et facin veure allò que tu saps que hi és però no vols veure, sigui per "àtxe" sigui per b... I que hi hagi prou confiança, tanta que foti fàstic, per dir les coses pel seu nom i que el que les escolti no se senti ni ofès ni atacat... sembla senzill, però no ho és gens...

    Una abraçada i un petonàs!

    ResponElimina
  3. No saps com m'alegra veure que el meu relat t'ha inspirat per un nou post. Jo he fet l'apunt, tu has desenvolupat la idea!!! no ho hagués pogut dir millor, de fet.. no cal que et confirmi que penso com tu en el que dius no? Talment el podria haver firmat jo. Formem un bon equip reflexiu?? jeje...
    Mira, les teves paraules també m'han inspirat i em sembla que faré un post-demanda!!
    una abraçada moooolt gran i ja saps, si necessites cap consell... jo no sóc massa ningú però sempre t'intentaré ajudar amb el que pugui!!!

    ResponElimina
  4. M'ha agradat a questa reflexió, i tenir moltes propostes i punts de vista damunt la taula t'obre més portes i sobretot la ment...

    Però he de dir que a mi em costa llavors sospesar-les totes i decidir quina m'escau i quina no... però suposo que és millor el dubte que la solució imposada, ja que llavors l'has d'acceptar com a vertadera per collons!

    ResponElimina
  5. Ja ho dieu de meravella tots, les coses, des de fora, amb la distància, es veuen diferents... I si no sabem allunyar-nos-en, sempre tenim aquells amics que ens poden oferir noves visions, i fer-nos la vida més fàcil!

    ResponElimina
  6. Realment a vegades ens teixim com una mena de trampa a nosaltres mateixos, feta de raonaments, autoenganys, dubtes, sentiments. Com una mena de teranyina sense sortida.
    No hi ha res millor que poder parlar-ne amb un bon amic o amiga que pugui dir-te la veritat del que pensa i de com ho veu. Tens raó Elur sembla senzill però no ho és. O bé també et podria dir el contrari... quan t'hi poses amb les persones adequades t'adones que potser és al revés, que a la majoria de la gent li sembla complicat i és ben fàcil.

    Carme (l'altra, o sigui la veïna de la planta baixa)

    ResponElimina
  7. Moltíssimes gràcies pels comentaris, però que sapigueu que el mèrit aquí és de la iruNa, que jo només he ampliat una idea seva.

    Lluna, ja saps que ets a casa teva, i et pots extendre tant com vulguis. Expliques grans exemples (potser portats a l'extrem) del que dèiem, però el darrer paràgraf ho resumeix a la perfecció, els de fora, els bons, ens diran les coses tal com són, tant si nosaltres les veiem com si no, tant si ens agraden com si no. Al costat d'algú que ens coneix, i que ens mira de fora, estem totalment cecs.

    Doncs això espero jo dels meus amics Elur, la confiança farà fàstic, però si no em diuen les coses pel seu nom quin sentit té. De vegades cal una bronca i s'ha de fotre. Jo les assumeixo si veig que me les mereixo, i ja dono motius, ja... I no, no és tan senzill tenir això que dius, però sóc tan afortunat que crec que ho tinc.

    Sius plau, iruNa, jo només he fet que manllevar-te una reflexió molt encertada, el mèrit és tot teu per fer de musa en aquesta ocasió, i per escriure unes coses que em fan pensar tant. Si formem un bon equip (de menjar-nos el cap, suposo), ja farem negocis, anem a mitges amb els posts...
    I això de que no ets massa ningú... aquí et prohibeixo que ho diguis, com a mínim ets una de les alegries d'aquest blog, sense tu perd molt.

    Laia, tampoc parlem de fer una enquesta per votar a veure quina és l'explicació o la millor solució, en aquest cas, no cal el comodí del públic. Potser només parlarem amb una altra persona, però si ens coneix bé, segur que sap veure el problema millor que nosaltres, i això ja ens obre els ulls. I pensa que un problema de vegades té múltiples solucions, però tenir opcions sempre és bo.

    Nosotras mismas, ras i curt, però gràcies.

    Carme 1, amb la distància? Potser si, però a mi no m'allunyis dels amics per si de cas...

    Carme 2, si sabés escriure com tu ho has fet, m'hagués agradat expressar-ho d'aquesta manera. Subscric el que dius, sobretot la metàfora de la teranyina, que només es podria superar, potser, parlant de laberints. I si que hi ha persones que ens fan la vida realment més fàcil, que ens ajuden a superar qualsevol dificultat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.