dimarts, 25 de setembre de 2007

Tres temps

De vegades em cago en el carpe diem. S'ha de viure el present? Sí, és clar, no tenim més remei, però llavors hi ha qui el viu més intensament o menys. Però és difícil viure el present quan el passat se't creua per davant constantment. Avui se m'ha creuat com a mínim tres cops, i espera't. El passat ja el tenim, ja no hi és. Em diuen que ja no tornarà. Però sí que torna, sí. Bé, de fet, suposo que no acaba de marxar mai, és dins nostre, i és fora nostre, però en definitiva, és nosaltres mateixos. Però no és tot. Jo sempre he mirat el futur, de vegades l'he pogut veure i tot. Però no vull mirar-lo massa, ara no sé què passa que el veig molt borrós, incert. Hi ha l'eterna frase de "i després què?", però se m'està clavant ja massa. El pressent és molt curt. El passat l'arrosseguem amb nosaltres. El futur... el futur és massa incert, i això m'espanta. Sóc un poruc, sempre ho he dit. Però deixem els eufemismes: estic cagat de por. Ningú no veu el futur, oi? Això ens han dit sempre, i ens han ensenyat a riure dels que diuen veure'l. Rieu-vos de mi, no em fa res, us entenc. Jo faria el mateix.

- Sé que m'estaves esperant...
- No t'esperava, però em temia que sortiries...
- No estàs preparat encara per la meva tornada, no et diré res per ara...
- Gràcies.
- Potser et penses que és per compassió! Ara t'hauràs d'espavilar tot sol i em suplicaràs que t'ajudi!!
- No et necessito i ho saps, ara no em siguis perdonavides...
- Al contrari, saps que em necessites, però t'intentes convèncer de que no, continua així, no trigaràs a demanar-me consell entre sanglots.
- Ui sí, m'has vist molts cops així, oi?
- Més dels que tu creus, pensa que et conec millor que tu mateix i tot.
- No ho crec, però no tinc ganes de discutir amb tu, sé que no tinc res a fer...
- Ara entres en raó. Aviat tornaré. Per ara, t'espaviles sol.
- No tinguis pressa.

14 comentaris:

  1. Oh! No se pas si he entès alguna cosa...Però et diré, que el passat, passat està, el present que és lo únic que podem canviar, l'hem de gaudir fins a l'extrem. I el futur...jo no penso mai en el futur, no val la pena, per a que pensar-hi? Lo que tingui de vindre, ja vindrà. Abans em trencava el cap amb el futur, ara ja no...
    Per cert, la veu vermella a tret el cap??!! :(

    ResponElimina
  2. Buf... Jo sóc de les que sempre pensa en el futur, i sé que hauria de pensar en el present. Però sempre tinc el cap pensant en el futur, fins que apareix el passat.

    Avui a mi també se m'ha aparegut el passat, i fa mal! Sobretot perquè... va, és el teu blog, ho deixo estar.

    Només que això: pensa en el present i no t'obsessionis ni pel passat ni pel futur! (Vés qui acaba d'anar a parlar, ara...)

    ResponElimina
  3. La p... veu vermella altre cop? Que calli!
    Saps? No tinc ni punyetera idea de què parles!
    Tota aquesta història del "Carpe Diem" no m'agrada, ja, així per norma. Sempre tens la sensació de no haver aprofitat prou el present, bé, això és el que em passa a mi. Però si que crec que visquis el que visquis, ho has de viure (ja, no estic dient res, però si que dic). De vegades, el present suposa enfrontar-se al passat i tenir por del futur. No passa res, no és cert que el futur te'l facis tu, però, tampoc, és cert que ja vingui donat sense que tu tinguis ni veu ni vot. Bé, això és el que crec avui, demà no sé i com sempre: No em facis cas!

    ResponElimina
  4. Carai amb la veueta!
    El que hem viscut al passat ens ha fet com som avui en dia, lo dolent és anclar-se en el passat sense poder gaudir dels moments presents, perquè són això, moments i se'n van tan depressa com venen.
    El futur és incert, i la incertesa fa por, els canvis fan por. No ens preocupem per pensar-hi, amb el dia a dia ja et vas formant el teu futur, millor no capficar-nos...

    ResponElimina
  5. Jo crec que el present, en el fons, no existeix. Ja sé que sona una mica així estrany.... però és que penso que el futur està format pel passat i pel present, ja que les nostres accions són el fruit dels records del passat i els desitjos del futur. Estic dacord que el futur no el veiem i sovint, en moltes èpoques de la nostra vida, es percep molt incert i inclús amb un cert recel o por, però el futur no és res més que el dipòsit dels nostres somnis. El futur tampoc existeix en termes reals, només existeix en la nostra ment. I el passat... doncs sí, com molt bé dius, forma part de nosaltres. Aix... no sé... em sembla que m'estic liant massa jo tota sola, perdona xexu.
    Per cert, tampoc he entés la conversa del final del post...

    ResponElimina
  6. Mira, el passat no existeix, tan sols en forma de records presents ara. El futur encara no hi és, però el podem tenir al present en forma de desitjos, esperances, neguits, il·lusions, projectes, intuicions o el que sigui. Per tant, crec que hem de viure l'únic temps real que tenim, el rpesent, aprofitant al màxim l'experiència del passat i intentant cvrear-nos un bon futur, ja que en gran part és fruit dels nostres actes presents i passats.

    ResponElimina
  7. Jo sóc de les que pensa que el passat ens ha fet com som, i que els seus moments es queden en racons inèdits per ajudar-nos o maltractar-nos en els moments menys esperats.
    El dia a dia, el present és on intentem construir somnis o bé volem desaparèixer, coses que passen!
    I el futur, el futur és un lloc incert, com una casa nova que encara no coneixem, però ens podem anar comprant els mobles, o pensant el color de les parets, construir-lo al nostre gust, per més que a vegades sembli que no ens vulgui donar la mà...

    ResponElimina
  8. El present és tan efímer que de seguida és passat. I encara que et sembli que et creues amb el passat, en realitat és el futur que potser té símils amb alguna experiència anterior, però no és el mateix. El que et sembla que ha tornat es pot manifestar de manera semblant, però mai de manera idèntica a allò que vas viure. Del que s'assembli al passat no n'hem de tenir por, perquè el coneixem i sabem per on van els trets... Però el futur és incert i malgrat que el puguem anara construint i modelant al nostre gust, no podem controlar-lo del tot, hi ha coses fora del nostre domini. I això és el que espanta, el fet que el futur de tots està interrelacionat i que encara que sigui el nostre futur també depèn del dels altres.

    I a aquesta veueta fes-la callaaaar! Ja feia dies que no tocava la pera!

    ResponElimina
  9. uf, és que toques uns temes que tela! és inevitable pensar amb el passat i amb el futur i fer-ho vivint el present el millor que sabem oi? Res, és un mal de tots, no et puc dir res més em sembla :)

    ResponElimina
  10. Aquest post l'hauria pogut escriure ben bé jo... això del carpe diem, em fot una mica (força) de ràbia...

    un petó! i a la veueta vermella el cas just o cap.

    ResponElimina
  11. o tu estàs molt espès o ho estic jo, i no he entès res...

    ResponElimina
  12. El passat és un participi. Nosaltres, un gerundi. O un gerundi compost.

    ResponElimina
  13. Ostres, quants comentaris, moltíssimes gràcies a tothom per passar-vos per aquí!

    Boira, intento gaudir del present fins a l'extrem, això no ho dubtis, però el present és tan efímer... sempre miro una miqueta enllà, a veure què ve, i de vegades, força enllà. No ho puc evitar. Diuen que home previsor val per dos, però de vegades em sembla que valc per mig i prou...

    Lluna, dona, no te n'estiguis, ja ho saps que això és casa teva, pots extendre't tant com vulguis. El que no sé és si et podré fer cas, però bé, si tu ho fas, jo ho provo també, què et sembla?

    Tirai, crec que aprofitar poc el present no és pas el meu problema, em sembla que em falten hores al dia per fer tot el que vull fer. No sé per què collons hem de treballar, amb la de coses que hi ha per fer! Això del carpe diem a mi no em fa gràcia, però em sembla que ho practico a l'extrem.

    Terra, m'agrada molt el teu comentari, és molt assenyat. Només et diré que no estic gens ancorat en el passat, que de vegades torni no vol dir que em quedés allà, simplement, que de vegades condiciona, però si no no seria el nostre bagatge, oi?

    No et disculpis, iruNa, m'agrada això que dius que el present no existeix, portes a l'extrem la meva idea de que el present és molt efímer. I de la conversa del final... millor pregunta per aquí, que em sembla que d'altres si que l'han entès... :S

    GG, m'encanta veure com tothom té la seva opinió formada, és genial que l'exposeu aquí. Saps de sobres que el present el visc al límit, però per definició, es torna passat de seguida, i m'agrada viure mirant el futur. I ja te'n recordes que jo de vegades el veig, el futur ;)

    Senyoreta Fortià, m'ha encantat la teva metàfora de construir el futur, és molt bona de veritat, no et dic que no te la plagii en algun moment, espero que no et faci res...

    Laia, em deixes amb la boca oberta, he llegit uns quants cops el teu comentari, i gairebé l'entenc menys que a mi mateix. Ja trigues a fer un post sobre això!

    Sí, és clar Bluf, ja sé que tots tenim aquestes cabòries de tant en tant, però mira, avui m'ha tocat a mi...

    Elur, no escriguis coses d'aquestes, dona, que al final s'acaba de mala llet. I sí, el carpe diem fot rabieta...

    Tarambana, no ho dubtis ni un moment, si no ho veus clar, segur que la culpa és meva.

    Efe, nosaltres som un gerundi compost, però molt compost, eh!

    ResponElimina
  14. Això de que veus el futur, m'ho crec. Com sabies que sortiria el cicle de la urea?!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.