dijous, 6 de setembre de 2007

Tot s'acaba

Ònix ja no hi és. Pd40 també ha decidit deixar-nos. Williams l'ha seguit. En Gatot l'altre dia també ens deia que el seu blog té data de caducitat. Tot això fa una mica de por. Hi he estat pensant, m'adono que no hi ha res etern, que aquesta vida és efímera. La vida virtual no és més que una part de tota la nostra existència, i com tot, s'acaba; tot s'acaba algun dia. Llavors penso quan s'acabarà la meva vida, com a mínim, la meva vida blogaire. No hi havia pensat massa fins que aquesta cadena d'esdeveniments s'ha succeït. No m'ho esperava, m'ha agafat desprevingut, i no m'ha deixat indiferent. No sóc tan ingenu, sé que els blogs es creen i es destrueixen, però ara ho veig de manera diferent. Passa al meu voltant, i a més, passa amb gent que m'importa. Jo no vull que s'acabi, fa massa poc que estic per aquí, però m'espanta, perquè sé que algun dia arribarà el meu moment, perquè tot s'acaba. Veient marxar personatges d'aquesta magnitud, em fa ràbia no haver entrat en aquest món abans, voldria ser més jove, voldria tenir més temps per endavant. I no dic que amb l'edat es plegui veles, de fet, no sé quina edat té la gent que marxa, i no m'importa gens, perquè aquí tots som iguals, desconeguts, anònims, confidents. Però si sé que m'ha d'arribar l'hora, voldria tenir més temps. També hagués volgut descobrir-los a ells abans, però suposo que encara seria més dur veure'ls marxar. Se'n van, i part de mi se'n va amb ells.

En aquesta vida, tot s'acaba. En qualsevol vida, tot s'acaba. No hi ha res que duri per sempre, i algun dia jo, com tots, hauré de fer les maletes i plegar. Ara no hi vull pensar, o justament, el que vull pensar és que queda molt temps perquè això passi. Tot el que dic és aplicable també a la vida 'real'. Allà... també tot s'acaba. Però m'adono que estic sent molt negatiu. Avui ha estat un bon dia a la vida 'real', però no a la vida virtual. Vull que sapigueu que això que dic ho penso de debò, però ho penso també de les coses dolentes. Les coses dolentes, com totes les coses que es fan i es desfan, també s'acaben.

11 comentaris:

  1. Sí, tot s'acaba i tot comença. És fotut per això quan algú tanca un bloc, quan algú amb el que tenies contacte única i exclusivament per aquí, tanca el bloc, doncs ja està. No deixa de ser com perdre un amic... Ara mateix recordo molts dels comentaris rebuts en moments difícils que, ostres, significaven molt! A la gent que no coneix aquest món li semblarà una ximpleria les nostres paranoies perquè algú tanca la parada, però a la que t'hi fixes una mica, t'adones que no és així, que ens acabem coneixent moltíssim entre nosaltres i apreciant. Sap greu quan un bloc tanca i estic segura que molts blocs no tanquen per la gent. De fet, per què continuem escrivint dia rere dia? Perquè hi ha qui ens llegeix, a qui li importa el que ens passa i a l'hora ens ofereix un gran regal: deixar-nos entrar a casa seva i conèixer-lo!
    (Buf! Em sembla que estic més tonta del que em pensava)
    No sé, però és el que hi ha tot té data caducitat! Traiem-ne el màxim profit quan ho tenim perquè no sabem fins quan durarà (me'n vaig a aplicar-me la sentència)

    ResponElimina
  2. Normalment no contesto els comentaris de seguida, però en aquest cas, faré una excepció. Tirai, aquí has estat màgica, gràcies per aquest comentari. He pensat que hauria d'agafar-lo i substituir-lo pel post, perquè m'agrada més, ets una mestra. No podria estar més d'acord amb tu, per aquí també s'estableixen relacions estretes entre gent que no es coneix, i que en alguns casos, crec que pots acabar anomentant amics. I qui no ho entengui, o no ho vulgui entendre, és el seu problema.

    A part d'això, volia incloure al post que sortosament, també hi ha blogs que neixen, i alguns amb molta força. Me n'he descuidat...

    ResponElimina
  3. Jo, com tu, sóc conscient que això algun dia s'acabarà, però tampoc no hi vull pensar... El que hagi de passar ja passarà, no cal que ens hi amoïnem, oi?

    ResponElimina
  4. No puc afegir gaire més cosa del que ha dit la Tirai, el comentari es perfecte. L'únic que puc dir Xexu, és que estic segura, que com tot, quan arribarà l'hora de tancar la paradeta o sabrem, i en aquells moments no serà tant dur per nosaltres com per als que deixem. Perquè per nosaltres haurà arribat el moment sense donar-nos compte.
    Ei, però que no plegui ningú més!Que m'esteu espantant.

    Petons.

    ResponElimina
  5. És especial la relació que els blocaires mantenim a través dels nostres blocs, una relació anònima que crea un vincle que ens captiva sense saber per què. I automàticament dia rere dia escrivim el que sentim o el que ens dóna la gana i a la vegada ens llegim els uns als altres, per instint, perquè fer-ho ens aporta coses que ens omplen i ens fan sentir bé. Perquè més enllà dels sentits sabem que darrere les lletres hi ha algú que ens convida a passar a casa seva i ens somriu encara que no el puguem veure, que hi ha algú que ens agafa de la mà per ensenyar-nos cadascuna de les habitacions del piset encara que no puguem notar el tacte de la seva pell, i que hi ha algú que ens explica històries que no podem sentir però sí llegir. I arribar un bon dia a casa seva, trucar al timbre de la porta i adonar-te que ja no hi és, que ha marxat, et deixa un buit a dins. Voldries visitar-lo sovint, veure casa seva una i una altra vegada encara que ja la coneguis i felicitar-lo pels petits canvis que hi va fent, voldries tornar a sentir les històries que ell et volgués explicar, només parant l'orella i deixant-te impressionar. I després continuaries llençant-li els teus petits comentaris que saps que en el fons, encara que no et pugui veure, el fan somriure per dins i l'animen a tenir la porta oberta perquè hi puguis anar l'endemà.

    Quan algú especial marxa tan sols detestes no haver-lo conegut abans. I detesto haver estat una cagadubtes a l'hora de decidir-me a obrir un bloc. Però ara que he començat no ho penso deixar. he descobert un nou món i gent fantàstica que m'inspira i m'anima dia rere dia. I no ho puc deixar. M'agrada massa.

    xexu, et felicito enormement per aquest post. És trist però preciós i m'ha captivat encara més que el que vas fer de la conversa l'altre dia. Potser perquè el sento més proper, o per les paraules, o pel moment. Per tot. Gràcies

    ResponElimina
  6. Todo pasa y todo queda,
    pero lo nuestro es pasar,
    pasar haciendo caminos,
    caminos sobre la mar.

    Antonio Machado_ PROVERBIOS Y CANTARES - XLIV

    Todo pasa, todo queda... aquesta frase m'agrada tant!!! i és que de totes les personetes anònimes o no, que trobem en aquest món blocaire, ens en quedem amb una part. Sempre hi seran, malgrat no hi siguin.
    Ahir me'n vaig anar a dormir rumiant si tancava o no el bloc; perquè ara sí que em sembla que se m'ha acabat del tot el poc anonimat que tenia. I és que coneixia la possibilitat de que algú em descobrís (parlo del poble) però quan n'he tingut constància, s'ha despertat una mena d'alarma dins meu. Tot i així, vaig adormir-me convençuda de que no, que no valia la pena tancar per això. Trobaria a faltar tanta gent!! Em costaria tant obrir un altre lloc que no fos els nòmades... hi estic bé. M'hi feu estar bé.
    Au i ja paro de parlar de mi.

    un petó!

    ResponElimina
  7. Aquest és un tema recurrent, que apareix per aquí i per allà, però sobretot als meus pensaments.

    No puc afegir res al que heu dit entre tots plegats, només que amb ja gairebé 3 anys com a blocaire he vist marxar molta gent, i m'ha sabut greu. Jo també he marxat, però sempre he tornat, per la gent.

    Sovint penso que tot això dels blogs no té massa sentit. Però hi ha gent a darrere, i es converteixen en els teus amics. Però ja hi havia pensat, i llavors m'hi vaig trobar en persona: què passa si algú d'aquests que "veus" gairebé cada dia, dels que en saps un munt de coses, desapareix un dia de cop? Potser està en un hospital i agrairia que l'anessis a veure, però no pots, perquè la única forma que tens de contactar-hi és a través d'internet. És trist, però és així.

    Em recordo de moltes persones que han anat desapareguent. I quan veus que han marxat perquè han volgut, deixant un missatge, et sap greu. Però quan algú desapareix d'avui per demà sense deixar cap mena de pista de res...

    En fi, m'enrotllo massa i no sé si tot el que he dit té sentit.

    ResponElimina
  8. Cullons, quin divendres tant profund... no? Els escrits de la Tirai, la Laia i l'Elur i la Lluna ho diuen tot. Ja no tinc res més a dir.
    Bé, sí, una coseta: uns se'n van i d'altres vindran. Això és així. La vida és el que té, es mou. Sinó seria massa aburrit tot...

    ResponElimina
  9. Tot té una fi. La veritat és que és sorprenen l'afecte que ens acabem agafant els uns als altres. Però és que els blocs són petites finestres a la nostra vida.

    Tot el què diu la Tirai és absolutament cert. I, afegir-hi res més seria absurd.

    Ànim!

    ResponElimina
  10. certtament marxa gent, però també n'arriba de nova que no ompliran el buit dels que marxen però ens aportaran coses noves..de fet com a la vida mateixa!

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies a totes i tots pels vostres comentaris. Abans de res m'agradaria tornar a remarcar el comentari de la Tirai, perquè veig que a alguns no us ha passat desapercebut, i no és per menys. Amb aquest i els altres comentaris heu donat una altra visió a un post una mica trist i fatalista, heu centrat la importància en les relacions que s'estableixen entre blogaires, virtuals, distants, però de vegades, fortes i estretes com les de la vida 'real'.

    Lingüista, amoïnar-me per coses que encara queda molt temps perquè passin és una de les meves característiques, però tampoc no em faig mala sang.

    Una altra gran visió, Boira. Segur que costa deixar-ho, i quan ho fas és molt meditat, així que ja no deu ser tant dur. En canvis, els que deixes potser et trobaran a faltar. Que et trobin a faltar també és maco no? Però una mica egoista, depenent de com es miri.

    Laia, moltes gràcies per les teves paraules, i amb la teva explicació tens més raó que un sant. Saps, no ho vaig dir en el post, ja he comentat més amunt que me'n vaig descuidar, però també volia destacar que hi ha gent que arriba, no només que se'n va. I en dir això pensava en gent jove com tu, amb un gran futur a la blogosfera.

    Elur, si que és cert que de cadascú et queda alguna cosa, ens anem fent el nostre camí amb les nostres influències, i quan algú se'n va també s'emporta una part de nosaltres. Ei, i ni pensaments de fotre el camp, eh? No fotem!

    Lluna, tot el que tu dius té sentit. Això que dius també ho he pensat algun cop, algú pot desaparèixer sense donar més senyals de vida, i mai arribaràs a saber què li ha passat. És trist, tenim molta relació, però de sobte es pot estroncar i no saps per què. Tant per tant, millor acomiadar-se i així sabem que aquesta persona estarà bé. Tu que ets veterana en deus haver vist de tots colors, oi?

    Caníbal, si que tenim sort que sempre hi ha gent nova, però no et faria peneta que marxessin alguns dels teus contactes més estimats?

    És clar Tarambana, els nostres blogs són el nostre mirall, i de l'altre cantó estan tots els altres. S'acaba apreciant de debò les altres finestres (que dius tu), i és clar, com a la vida 'real', perdre algú pot ser fotut. Tenim l'esperança, però, que deixar un blog és reversible, i perdre una relació costa una mica més de recuperar.

    Molt benvingut per aquí, Clint, un plaer tenir-te per aquí. Els nous no venen a omplir cap buit, primer perquè no podrien fer-ho, però també perquè han de trobar el seu propi espai i tenen la seva pròpia idiosincràsia. Aquí està la gràcia, oi?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.