diumenge, 30 de setembre de 2007

Relats conjunts, The Son of Man

Aquesta és una proposta de Relats Conjunts.



L'home-poma no tenia massa per dir. Des de sempre deixava que la vida passés al seu voltant, sense immutar-se. De petit els companys de classe no li feien massa cas, i ell tampoc no s'esforçava. La mestra estava contenta d'ell perquè mai no li portava problemes. Treia unes notes mediocres, mai no va destacar, però tot i així, seguia pujant els graons de la vida. Va arribar a la universitat i allà va continuar la seva croada de mediocritat. Va conèixer una noia molt maca, a ella li despertava molta tendresa, i se n'hagués enamorat, però ell no va fer res per retenir-la, i la noia va acabar marxant, com totes les persones que s'havien apropat a ell en algun moment.

A l'home-poma no li importava la gent, ni les tafaneries, ni els problemes. Ell vivia a la seva, i res del seu entorn no l'afectava. Per necessitat va començar a treballar en una oficina, i feia una feina que no li deia res, sense implicar-s'hi, només fent el que tocava. N'estaven contents d'ell perquè no participava del comité d'empresa, ni demanava mai un augment de sou. Mai no es ficava en política, mai discutia amb ningú, i la majoria de cops, si havia de parlar, ho feia amb monosílabs.

Però un bon dia l'home poma es va sentir sol. Va girar la vista enrera i va veure que no havia fet res a la vida, que no tenia records ni tenia esperances. Sol, sense bagatge, sense relacions personals. Va ser un flaix, va ser una revelació. Entristit per haver perdut el temps, va decidir posar fi a la seva vida. Es va dirigir al mirador que hi ha sobre els penyasegats de la seva ciutat, pretenia tirar-se al mar. Però la seva pròpia mediocritat li ho va impedir, com sempre havia fet a la vida, no va ser capaç de fer aquell pas.

22 comentaris:

  1. Una mica trista, la història de l'home poma. Malauradament, però, hi ha molts homes poma.

    De fet, l'anava llegint i pensava que jo també sóc una mica una dona-poma.

    ResponElimina
  2. Estic amb lluna. El temps passa volant i l'hem aprofitar, perquè sinó tots serem a la fi persones-pome. Trist relat, però molt maco! :-D

    ResponElimina
  3. quasi un conte bordat! enhorabona, xexu!

    ResponElimina
  4. Molt maca la història i molt trista. També, m'he sentit una mica dona-poma com la lluna .
    En el post, he parat especial atenció amb una frase. Manies meves, ho sé (No cal que em preguntis quina que no ho diré pas)

    ResponElimina
  5. Jo també l'he trobat un pelet tristeta, més que res perquè potser, som a la tardor i en hores baixes.
    Quin joc curiós, eh, Xexu? Tots hi hem dit la nostra, deixant que sortís una micona del que som i ens sentim, abraçades.

    ResponElimina
  6. És una història molt trista, però fantàstica. M'ha agradat perquè m'ha fet posar trista, perquè m'agraden els relats que em transmetin coses.

    Fa dies parlaves que et feia por el futur... Doncs a mi em fa por la soledat i poder acabar com una dona-poma però sense poma, és a dir, acabar sent una dona sola i sense fites com el teu home però amb cara i ulls enlloc d'una poma.

    ResponElimina
  7. Genial! L'home poma! és veritat que és trist, però també és genial que ens hagis pogut transmetre un sentiment. No sempre és fàcil!

    ResponElimina
  8. m'ha agradat molt això de l'home-poma! Quan tingui una estoneta també m'hi posaré

    ResponElimina
  9. Brillant!


    [de brillar¹]

    1 fig Excel·lent, admirable en el seu gènere.

    ResponElimina
  10. Genial l'home-poma, descripció perfecta d'un gran sector de la nostra societat conformista i sense al·licients.

    Petons!! He estat fora un parell de dies, i m'heu deixa't feina acumulada! No dono l'abast! :)

    ResponElimina
  11. Ei! Que m'has convençut. No vull ser una dona poma.
    Carme Rosanas

    ResponElimina
  12. Em sembla que ja ho han dit tot... Encara que aquesta nova etapa he decidit deixar qualsevol regust a poma (metafòricament parlant) ben lluny, lluny lluny d'aquí!

    ResponElimina
  13. Per bona la teva proposta ;)

    Ara hauriem de modificar l'entrada de "mediocre" de la wikipedia i posar-hi "home-poma" :D

    ResponElimina
  14. Quina història més trista, i què real!
    Molt ben explicat Xexu!

    ResponElimina
  15. Com sempre m'has fet pensar... masses vegades passem per la vida de puntetes (com l'home poma) i ens deixem perdre el millor. Cal arriscar-se, donar-se la oportunitat d'equivocar-se i aprendre dels errors!!! En definitiva: viure!!
    Sí... he tingut aquesta sensació de veure passar el temps, els dies, les hores i la vida pel meu davant sense implicar-me en res, sense importar-me res... com si estigués observant una espècie de miratge estrany del qual no en pogués tocar ni una fulla. I no, no és agradable viure així... ja n'hi ha prou de vides poma!!!! jeje.
    Enhorabona, m'ha agradat molt el relat xexu!!!

    ResponElimina
  16. Gent, moltíssimes gràcies per passar-vos per aquí i deixar els vostres comentaris, sou genials. M'alegro d'haver transmès tantes coses, en aquest cas, negatives, però si us arriben, puc sentir-me satisfet. Us contestaria a tots, que cony, us fotrias un petonasso a tots per com us estic d'agraït per les coses que, immerescudament em dieu. Però com que és un relat inventat, no cales respostes personalitzades, només dir que vaig escriure aquesta història en un moment baix, però que no em sento en absolut identificat amb aquest personatge. I sobretot, tots aquells que us hi heu vist reflexats, Lluna, Tirai, Laia, carme rosanas i iruNa, això no va ni molt menys per vosaltres, buf, moltes sou habituals d'aquí i ni per un moment us veuria com a dones-poma, si sou la meva alegria!

    I bé, és clar, no vull deixar de saludar a la zel, la carme rosanas i la trillina, i donar-vos la benvinguda més cordial al meu espai.

    Als altres, també moltíssimes gràcies, sou l'hòstia, de veritat.

    ResponElimina
  17. Company, jo sóc d'aquells que passa de puntetes per ca teva...
    Avui, però, vull que sàpigues (amb efectes retroactius) que crec que tens un gran blog...
    I que expliques les coses amb un toc especial... com pocs...

    I que el teu relat, te més de realitat que de ficció...

    I és boníssim! Genial!

    Gràcies per compartir-ho!

    ResponElimina
  18. Ostres, he dit que no comentaria personalment, però Barbollaire, això que em dius no ho puc deixar sense resposta, moltíssimes gràcies, venint d'un mestre poeta com tu, això és tot un honor. M'agrada que passis per aquí per llegir els meus relats conjunts, m'agrada moltíssim aquesta iniciativa, i hi participaré sempre que no em falli la inspiració. Gràcies, de veritat.

    ResponElimina
  19. M'ha ferit quelcom en aquestes paraules... I si fos una dona-poma? Ho temo..

    ResponElimina
  20. òstia, sí... jo també penso que van sortin relats una mica tristos, eh???
    Potser és la tardor...ves!
    De tota manera, una visió molt real, crec!
    Enhorabona i més!

    ResponElimina
  21. Sembla mentida com anant llegint el conte, et van venint noms d'homes/dones-poma al cap!

    Bon relat Xexu!

    ResponElimina
  22. Tots tenim una mica d'home poma, però tampoc podem ser uns 007, no? Un molt bon relat, Xexu, has transmès bé la mediocritat. M'ha agradat molt llegir-te.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.