divendres, 7 de setembre de 2007

La iaia

Jo no sóc un paio gens familiar. Els que em coneixen saben que la meva família són els meus amics, a l'espera de tenir-ne una de pròpia, amb la qual intentaré revertir certes tendències que he agafat. Tot això és estrany, perquè la meva infantesa no podia ser més plàcida, però mira, amb els de casa no tenim massa tirada a fer-nos. Però sempre hi ha algunes excepcions.

Quan era molt petit em passava la vida a ca la iaia. Ca la iaia era al pis de dalt, vivíem en dos pisos separats, però només et calia pujar un tram d'escales per ser-hi. Això era ideal pels meus pares, perquè els dos treballaven. Com dic, sempre era a dalt, amb la iaia. L'avi passava una mica de tots, però bé, també hi era. Allà vaig aprendre moltes coses, per exemple, els números. Es veu que la iaia tenia un bingo petitet, n'anava treient boles i em preguntava quin número era, i jo els anava dient. Naturalment, d'això no me'n puc recordar, però m'ho han explicat molts cops.

Quan va néixer el meu germà, una mica per la típica gelosia de les criatures i també perquè ell havia d'ocupar la meva habitació, em vaig traslladar definitivament a ca la iaia. Vaig començar a dormir allà, i durant molts anys vaig dormir al costat de la iaia (l'avi dormia en una altra habitació, mai vaig entendre per què, però en aquell moment no m'ho plantejava).

La iaia era molt aficionada a la lectura, moltíssim. Suposo que d'aquí li ve a ma mare la seva fal·lera, i de retruc, ens ha arribat al meu germà i a mi. Al principi, ella em llegia, i a mi m'agradava molt que ho fés. Com que dormíem en llits que estaven separats tant sols per un metre, era senzill. Més tard, és clar, cadascú llegia el seu llibre, i gairebé sempre jo allargava més l'estona de lectura que ella. Però guardo un bon record de quan ella em llegia, era molt maco. Em deia que anava perdent vista i que al final no podria llegir, i això li sabia molt de greu. No poder llegir seria una tortura per ella. Jo li deia que estés tranquil·la, que quan fos gran, seria jo qui li llegiria a ella si ja no s'hi veia per fer-ho ella mateixa.

I em vaig fer gran, i es van succeïr un seguit de circumstàncies que van fer que canviés d'habitació. Com que pujava a dormir tard, hi havia molts dies que ni la veia, perquè ella ja dormia. Em vaig adonar que cada vegada s'espaiaven més les nostres trobades, i això que dormíem a la mateixa casa, però bé, havia caigut en la tendència de casa de no fer-nos cas, fins i tot amb la iaia.

Ella estava malalta, ho va estar durant molt de temps, no es podia moure del llit. Tampoc no s'hi veia gaire, tot i que l'havien operat un parell de cops. Finalment, es va morir, no fa massa anys. Un any abans havia mort l'avi també. Va ser un cop força fort, però estava tant malament que era el millor que li podia passar. Allà al tanatori vaig recordar que hi havia una cosa que no havia fet mai, tot i haver-ho promès. Ja era tard, havia estat un mal nét, però no hi havia una millor manera d'acomiadar-me d'ella. Vaig entrar a la saleta on descansava, tant desconeguda, tant diferent de com jo la recordava de quan era petit, i li vaig llegir en veu alta una pàgina del llibre que portava amb mi en aquell moment, Els Pilars de la Terra.

13 comentaris:

  1. El final m'ha deixat sense paraules, quin detall!
    Un post molt bonic, què faríem sense les iaies...?

    ResponElimina
  2. M'has tocat la fibra xexu... és una història molt bonica, malgrat haver-la viscut de forma dolorosa. La mort dels éssers estimats sempre són culpidores, però encara més d'aquells qui ens han acompanyat durant tants anys, d'aquells qui ens han vist crèixer, amb qui hem compartit tants moments d'intimitat com els que expliques.
    Mira, jo és que també he estat molts anys convivint amb els meus avis i amb aquests temes em poso sensible... són unes persones especials, plenes d'experiència i d'amor.
    El que no m'ha agradat és el que has dit que vas ser un mal nét... no ho diguis això!!! Les circumstàncies, la vida, l'edat... el que sigui et va portar a no passar tants moments amb la teva iaia, però no per això t'has de culpar! Entenc que et poguéssis sentir malament (a mi em va passar quelcom semblant amb el meu avi tot i passar els ultims dies de la seva vida asseguda al costat del seu llit) però pensa que ells aquestes coses ja les saben, que ja venen de tornada i entenen perfectament que nosaltres anem "atrafegats" o fins i tot que no tinguem tantes ganes d'estar amb ells.
    Estic segura que la teva iaia, des d'on déu vulgui que estigués (tenint en compte que no creu en el Déu que tothom entén per Déu..), et va escoltar amb amor i carinyo mentre li llegies aquelles paraules.
    Una vegada més em meravello de la teva sensibilitat i em trec el barret davant de tanta sinceritat.
    una abraçada moooolt gran!!

    ResponElimina
  3. Una història molt maca, com ja t'han dit. Tot i que em fa una mica d'enveja aquesta relació que tenies amb la teva àvia. Jo encara en tinc dues, d'àvies, però no m'entenc amb cap, i totes dues sempre han criticat tot el que jo faig o dic. I tot vol dir tot.

    Amb el meu avi era diferent. Amb el que vaig conèixer, és clar. És curiós, perquè ahir hi pensava, i pensava en el dia que es va morir.

    És molt maco això que vas fer amb Els Pilars de la Terra. I no diguis que vas ser un mal nét, perquè no és veritat. El temps passa, i tots pensem que podíem haver fet moltes més coses. Però, al que anava, al meu avi li encantava que li expliqués alguna història d'algun llibre. Ell també llegia, però coses de més divulgació, i solia preguntar-me allò que no entenia. El dia que el van enterrar, el mossèn, que és familiar nostre, i que ens coneixia, em va venir a veure i em va dir si volia llegir alguna cosa. No va anar ni a cap dels meus cosins, ni als meus pares, ni als meus tiets. Va venir a mi. I jo vaig ser incapaç de llegir res.

    Per això em sembla tan maco això de que li llegissis.

    ResponElimina
  4. Buf! XeXu! Això no es fa! No pots explicar una història com aquesta i esperar que els altres ens quedem indiferents! Coi! Que tots tenim el nostre cantó sensible i aquí l'has tocat! Jo em queixo perquè a més a més, últimament en fas molts de posts com aquests! No hi ha dret! :-)

    ResponElimina
  5. Uf nen, m'has deixat toveta...
    Ets afortunat per haver-la tingut fins fa pocs anys. Les meves iaies van significar molt per a mi..
    Aquell moment que vau compartir mentre li llegies segur que el recordaria sempre, són d'aquells que volen dir molt més del que es veu.
    Un post molt sensible i sincer, m'ha agradat molt.

    Els Pilars de la Terra és un del millors llibres que he llegit.

    ResponElimina
  6. Estic d'acord amb la Tirai, no ens ho pots fer això! però bé, la veritat tampoc pot obviar.

    Sobre el tema de no haver fet el que havies promès: les coses que hem rebut dels nostres grans les donarem als nostres petits, i nosaltres (com la teva iaia) només els demanarem a canvi que a la vegada ho donin als seus petits.

    I sobre això també en podria fer un post...

    Per cert... m'agrada molt més "iaia" que "àvia" i més "mare" que "mama". M'ha vingut al cap.

    ResponElimina
  7. Molt maco el post company bioquímic.
    M'has fet recordar els moments que vaig passar amb els meus avis.
    Que vagi bé!

    ResponElimina
  8. Tothom qui llegeix aquesta història de ben segur que immediatament després no podrà de deixar de pensar en la seva iaia. Bé, no generalitzaré... Jo no puc deixar de pensar en la meva iaia ara! me l'estimo molt i m'encanta sentir-la parlar de coses de quan ella era petita i de al seva mare, que sí la vaig conèixer, i de lo tossuda que era. De vegades també arrufo el nas si es posa pesada i ella només em diu: què vols, si ets al meva única néta noia! i té raó, i no li retrec pas. I sovint em poso melancòlica i penso què passarà quan no hi sigui: s'acabaran les visites al pis de Sants, ni em comprarà les pastes de full de poma que fan al forn i que encara em compra quan la vaig a veure, i les converses al menjador mentre es gronxa al balancí... Em poso trista però no hi he de pensar: encara és aquí amb mi.

    És molt tendre lo de Los pilares de la Tierra. Un homenatge ideal. Una abraçada per als dos :D

    ResponElimina
  9. Perdó... no havia vist que el llibre era en català :P

    ResponElimina
  10. Mai és massa tard Xexu... un post tendre i emotiu, maco i trist. Però més maco que trist.
    una abraçada!

    ResponElimina
  11. Ei, moltes gràcies a tothom pels vostres comentaris. La veritat és que no pretenia entendrir a ningú, és la meva història, i crec que li devia a la iaia un post, un espai aquí com a mínim.

    Linwë, bé, de vegades me'n surten de bons... ai les iaies...

    Ai iruNa, com sempre em treus els colors i em regales paraules maques que no em mereixo. Quan vaig escriure això no em va passar pel cap que potser algun dels lectors havia viscut alguna història semblant, o que havia compartit coses similars amb els avis, però és clar, solen ser gent molt especial, sobretot quan s'és canalla. Espero no haver-te portat records massa amargs, no ho voldria. I això de ser un mal nét... bé, potser és exagerat, però és que vaig deixar de fer cas a la iaia, i em va saber greu, però també és el que dius, quan ens fem grans, tenim altres prioritats, i suposo que ells ho entenen. Gràcies molt sincerament per aquest mega-comentari.

    Uf, Lluna, una altra a la que he fet pensar en una experiència pròpia, em sap greu. Però bé, encara que no et portis bé amb les iaies, sempre n'hi ha algun que és especial, i tu tenies l'avi. Hagués estat bé que llegissis alguna cosa el dia del funeral, però en aquells moments és comprensible... Allò meu era com pagar un deute que tenia de feia molt de temps, i era la darrera oportunitat per fer-ho.

    Per cert, que no tot és tant maco, eh? Jo també tinc una àvia, i aquesta és inaguantable, i encara viu. Sempre marxen els millors. Aquesta és l'àvia, i l'altra era la iaia, és diferent.

    Dona, Tirai, que jo no ho faig per molestar! Si em surten aquestes coses, i arriben, és perquè són detalls tendres de la meva vida, que també n'hi ha, tot i ser un animal. Ja està bé que no us quedeu indiferents, jo tampoc m'hi quedo amb els vostres posts, què us penseu?

    Gràcies Terra, suposo que era molt estrany allò que estava fent, però ningú no em va dir res. Tant de bo ella hagués pogut veure com li llegia, però molt de temps abans. I sí, els Pilars... tros de llibre!

    Txarito, és per reflexionar-hi. Potser és així idealment, però crec que el que dóna també espera rebre alguna cosa a canvi, encara que sigui en una altra forma. Ah, i a casa la combinació era iaia i mama, em sap greu.

    Gràcies pel comentari, Uribetty, suposo que llegint això, és inevitable pensar en els avis propis.

    Gràcies Laia, i aprofita el que puguis amb la teva iaia. Que es posi pesadeta de vegades és ben normal, ja ho tenen això les iaies, com allò de cridar quan parlen per telèfon, però és part del seu encant, oi?

    Bé, Elur, però si es pot triar, millor fer-ho una mica menys tard, no? M'alegro que t'hagi agradat

    ResponElimina
  12. Ei Xexu, l'has fet... Estic contenta. No vas ser pas un mal nét, crec que tots em actuat una mica així, jo també m'he sentit culpable molts cops de no haver-me comportat com tocava. Segur que és va endur un gran record del seu nét preferit, encara que no t'ho sembli, vas fer molt per ella, compartint tants anys i hores, i escoltant-la, que és lo més important.
    Home, els Pilars de la Terra? Quan els vaig llegir no em vaig separar d'aquest llibre fins que no vaig acabar. Ara en tinc dos exemplars a casa, i una dia d'aquests el tornaré a començar...

    ResponElimina
  13. Ei Boireta, ja veus que ho tenia al pap, i ho havia d'escriure algun dia. Saps, tenia ganes que tu el llegissis, ja que també vas parlar fa poc de la teva àvia, i gairebé em va saber greu publicar-lo quan no hi eres, però bé, gràcies per passar per aquí i llegir-ho. Gràcies també per les teves paraules.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.