dimarts, 18 de setembre de 2007

Infidel

Es va llevar a les set, com sempre, però aquell matí la imatge que li retornava el mirall no era la que s'esperava, era una altra persona. Va abaixar la mirada cap a la pica, arrepenjat amb les dues mans a banda i banda i de sobte es va sentir marejat, enfonsat en la voràgine de pensaments espirals. Va sentir nàusees.

Quan va arribar la nit anterior, ella ja dormia, amb prou feines havia canviat la seva respiració quan es va estirar al seu costat, i ni tant sols la va tocar. L'alcohol i el cansament van aconseguir que s'adormís, però el neguit el va torturar amb un son inconstant que més que reparador, el va maltractar encara més. Ara s'adonava que no hi havia res a fer, que ja no podia tornar enrera i en un impuls irrefrenable es va donar una forta bufetada amb la mà ben oberta. Gairebé ni la va notar, el dolor que li estrenyia el cor era molt més fort, cap vexació que es proferís al cos no podia comparar-se-li.

Per què no havia pogut reprimir-se? Estimava la seva dona, sempre l'estimaria. Però aquell sopar, la desinhibició, l'adjunta de direcció... tots sabien que hi havia alguna cosa entre els dos, tots menys ell, que no s'ho volia creure, que feia esforços per evitar els mals pensaments. Mai havia esdevingut un problema, era més aviat com una broma... fins aquella nit. El vi, el whisky amb gel... per què l'havien hagut d'animar? Ara odiava la seva feina, odiava els seus companys i odiava l'adjunta de direcció, tan esvelta, tant segura, amb els cabells tan ben recollits... va sentir una altra nàusea, i aquest cop, va vomitar a la pica. No era l'alcohol; ja no. Era el fàstic que es feia.

Què faria ara? No li ho podia explicar a la seva dona, això significaria el final. L'estimava, no sabia com havia passat, no entenia com s'havia deixat portar. Però tampoc no li ho podia amagar, aquell secret el rossegaria per dins, no el deixaria viure. Ho entendria ella? Si no ho entenia ell, com podia fer-ho ella? No podia ni moure's. Es mirava al mirall, i era una altra persona, algú diferent, algú desconegut, i a més, algú desagradable i mesquí. Es feia fàstic, sí. Notava com tot s'ensorrava al seu voltant, i si hi havia una cosa pitjor que aquesta, era la seguretat inequívoca de que tot era culpa seva.

15 comentaris:

  1. M'ha fascinat el text. Felicitats Xexu. Descriu molt bé dues coses: per una part la impotència i la irrefrenable temptació que un sent moltes vegades (i més quan hi ha alcohol pel mig i s'està desinhibit) davant d'una dona atractiva en un ambient agradable i distès, i la culpabilitat i l'odi cap a un mateix després d'haver comés una infidelitat. M'ha agradat molt, de debó. M'hi he sentit identificat. Jo, com el infidel del teu text, no sabia què fer, i vaig trigar massa a dir-ho, una vegada que vaig ser infidel. Després, quan ho vaig dir, ja era massa tard. Mai més va poder confiar en mi. I m'arrepenteixo de no haver tingut els collons de dir-ho abans. Potser tampoc hagués servit de res... però potser sí. Mai ho sabré. Chapeau!

    P.D. Hem demanat 3TC tritiat. Ja ho sé no ve al cas, però sé que aquí ho llegiràs... Jeje.

    ResponElimina
  2. Quin post noi! Molt bo! M'ha enganxat des de la primera paraula. Diuen que en aquests casos, dir-ho a la parella, és ser molt egoista, perquè et treus el pes de sobre i li fiques a la teva parella. Jo personalment crec que lo millor és dir-ho, i com diu el Yeral, contra més aviat millor. A més, si tens una bona relació amb la parella, pot entendre que hagis tingut una relliscada. Tots som humans, i em de recordar que s'ha de saber separar el sexe de l'amor.

    ResponElimina
  3. Apa, un post de banyes! és molt profund, descrius la situació anímica de conya, me n'he fet una peli al cap mentre anava llegint... genial!

    Jo també crec que s'ha de dir: callar implica, en primer lloc, mentir a la parella i trencar la relació de confiança que hi hauria d'haver entre els dos, que no vol dir que l'altre s'ho hagi de prendre bé i ser capaç d'oblidar-ho... Però viure al costat d'una persona i enganyar-la d'aquesta manera és encara més cruel que confessar la relliscada. però personalment jo crec que em costaria bastant acceptar-ho... Encara que no he tingut el plaer d'estimar fins a rebentar i no sé què seria capaç de fer per conservar-ho... Tot un dilema!

    ResponElimina
  4. Parlant, la gent s'entén. Estic d'acord amb tots, només repetiré una cosa: Xexu, m'ha atrapat des del principi! aquest et prometo que no l'he llegit en diagonal, em pregunto com saps tan bé què se sent ;)

    ResponElimina
  5. Un post genial! De debò! No sé què faria jo en aquest cas, ni idea, D'aquesta auca el paper que em conec més és de l'adjunta de direcció. Bé, no del tot.
    Explicar-ho suposa cert egoisme (Ei! Ara acabo de recordar una cosa amb un professor d'institut que se'm va disculpar per una cosa i la disculpa em va sentar pitjor que el que havia fet. Perdó, és que és una cosa que no puc explicar al bloc o si, però sense dir-ho clar). No explicar-ho suposa que s'ha trencat alguna cosa. No sé, complicat, molt complicat, però la màxima seria fer el mínim mal possible! El problema és saber quin serà el mínim mal possible (perdó, pel rotllo de comentari, sobretot, per allò del profe d'institut que no venia a tomb, però que demostra que m'has fet pensar)

    ResponElimina
  6. Genial, ho estava llegint i veia aquell home al lavabo lamentant-se...
    Un post fascinant!

    ResponElimina
  7. Molt bo Xexu!
    Per primera vegada a la vida, ni que sigui per un moment, i en la pell d'un altre, m'he sentit infidel ...

    ResponElimina
  8. Uf, XeXu, està ben descrit de la òstia!

    Però vols dir que no pequem una mica de tot allò de la culpabilitat i el remordiment catòlic? Jo, personalment, li diria al tio que no en faci un gra massa (sí, vale, que m'apedreguin). No sé. En aquests temes, si dius "sí, però..." se't carreguen per frívol, i la cosa no és pas tan clara. Tornaria a recomanar Bergman i Durrell, en contra de Ghost i Garcia Márquez (que han fet molt mal...). En fi.

    ResponElimina
  9. Gent, sou increibles! Humilment vaig intentar fer un relat amb un personatge torturat, recrear una situació desesperada, i vosaltres ho heu convertit en un debat interessantíssim que podria generar molts posts. Gràcies per aportar sempre aquesta genialitat que millora aquest blog diversos ordres de magnitud. Sou uns cracks.

    Com a comentari general, respecte al debat de si dir-ho o no a la parella en cas d'infidelitat, us diré que el millor remei que hi ha, és no ser infidel, així s'estalvien molts disgustos.

    Yeral, moltes gràcies pel que dius, i m'alegro que t'hagi agradat, venint de tu, sé que no ho diries perquè si, gràcies. El que em sap greu és haver-te portat a la memòria algunes coses que potser valia més no recordar...

    Boira, gràcies a tu també. Jo no crec que sigui egoista, una cosa així s'ha de dir, i assumir les conseqüències, siguin quines siguin. I la diferència entre amor i sexe de vegades és tant subtil...

    Laia, m'alegro que t'hagi agradat. Per molt que s'estimi, no se sap mai com es pot reaccionar a una notícia així, però crec que el normal és no tornar a confiar del tot en aquella persona, secretament segur que pensem que si ho ha fet un cop, ho pot tornar a fer.

    De veritat Txaro? He aconseguit escriure una cosa que no has llegit en diagonal? Això si que és un elogi! No, no sé què es sent, és totalment inventat, jo no les faria aquestes coses, crec que ja ho saps.

    Tirai, moltes gràcies! Si et va tocar el paper de l'adjunta de direcció, crec que és el menys greu de tots, vas tenir sort. Si no tens cap compromís, i només t'interessa el sexe, t'és igual que l'altre tingui parella o no. Però és clar, s'ha de voler només sexe, perquè si esperes alguna cosa més, potser en sortiràs escaldada. Espero que no fos així.

    Gràcies Linwë, no ets l'única que dius que visualitzaves la situació, em sorprèn haver aconseguit aquest efecte, però m'alegra és clar, això pretenia.

    Gràcies Àlvar, espero doncs, que no et tornis a sentir així, no siguis dolentot!

    Ei perdedor, si tu no m'apedregues en altres fòrums, jo tampoc t'apedregaré aquí, qualsevol punt de vista és benvingut, encara que sigui diferent. Per mi és una cosa greu, però potser s'hi hauria de treure ferro, no sé si tens raó, però no crec que jo aconseguís no torturar-me. I no cal dir que no entenc res de tots aquests autors, la teva cultura em sobrepassa, em sap greu.


    Moltíssimes gràcies a tots de veritat, repeteixo: sou increibles!

    ResponElimina
  10. Arribo tard!
    Molt molt ben descrit! La veritat és que el sentiment de culpabilitat i els remordiments et poden arribar a destruir. (Ei, a mi no m'ha passat mai aquesta situació!)
    No sé què faria jo en aquest cas, si només va ser sexe i ho dius et carregaràs la confiança que tenia en tu la teva parella, i si no trenqueu segurament sempre estarà a la memòria dels 2 com una llosa i sortiria el tema en qualsevol discusió.
    Però si no ho confesses, podries viure amb la culpa? Saber que viu tan tranquila sense saber el que va passar?

    ResponElimina
  11. Un moment de debilitat i tantes coses que se'n van en orris, oi...?

    ;-)

    ResponElimina
  12. Nono, XeXu, no pretenc tenir raó! No crec que hi hagi una raó, crec que n'hi ha un munt, i sobretot, no crec en teories que puguin aplicar-se gaire sovint. Hi ha més excepcions que casos que les compleixen.

    I jo no he dit que jo no em torturés! Però torturar-se també és sentir, i sentir és estar viu.

    Del tema cultural (que el treus de lloc, ja ho saps) ho dic per El amor en los tiempos de cólera i pel Quartet d'Alexandria. Crec que el segon hauria de ser obligatori, és un manual de misèries i debilitats perfecte. I com a mínim jo, sóc això: misèries i debilitats.

    En fi, gran post, sí senyor.

    ResponElimina
  13. Ei, més comentaris, que bé!

    Terra, has dit una cosa que m'ha fet fer que si amb el cap immediatament, això de que és un tema que sortiria sempre en totes les discusions. És ben cert, quan volem fer mal, ens agrada posar el dit a la llaga, i sempre surten els draps (més) bruts. Que en som de cabrons de vegades...

    Lingüista, per això jo ja ho deia, millor no tenir aquests moments de debilitat, i mantenir-se ferm quan cal.

    perdedor, gràcies altre cop. És ben cert que no et pots portar la lliçó apresa, no hi ha teories que valguin. Quan es dóna un cas d'aquests, segur que hi ha tantes reaccions com persones, encara que algunes semblen iguals, hi ha certs matissos que les condicionen. Torturem-nos doncs, i sentim-nos vius!

    ResponElimina
  14. Ostres xexu, que m'havia perdut aquest post!!! No sabia jo d'aquesta teva vena literària!!
    M'ha agradat molt, està molt ben escrit. Crec que plasmes molt bé una situació que per desgràcia és força freqüent actualment. Però m'he quedat amb les ganes de saber com és el desenllaç de la història!!! per bé que ja me l'imagino...

    ResponElimina
  15. Saps, iruNa, de vegades quan em poso a escriure alguna cosa, penso en alguna persona que m'agradaria que ho llegís. De per què em venen certes persones al cap, amb certs escrits, no en sabria donar una explicació. Bé, de vegades és molt clar, però en aquesta ocasió, per algun motiu que desconec, tenia ganes de que tu el llegissis. I finalment l'has llegit, així que gràcies. I està això que comentes, perquè justament tenia al cap una segona part de la història, però no la vaig redactar perquè diuen que segones parts mai són bones. Qui sap, potser ho hauria de fer...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.