dilluns, 10 de setembre de 2007

Diada

L'any passat el Barça va perdre la lliga a darrera hora i la gent no s'ho va prendre massa bé, a diferència del que he vist que deia avui en Rijkaard en algun diari. També ens prohibeixen jugar un partit contra els Estats Units, amb això de les seleccions catalanes sempre estem acostumats a perdre. El que no entenc, és per què no les celebrem aquestes coses. Sembla ser que aquí a Catalunya, això de les derrotes ho tenim per la mà.

Serà la nostra Diada, 11 de setembre, i celebrem una derrota, perquè aquí som així. Segurament hi havia altres coses per celebrar, però no, vam triar un dels moments més tristos de la nostra història. Però bé, deixant de banda aquesta 'curiositat', posat que a altres llocs celebren el dia de la independència, per exemple, segueix sent la nostra Diada, i per un dia, potser només un dia a l'any, el meu catalanisme es multiplica, afloren en mi sentiments que he deixat dormir, i que fa temps, de jovenet, tenien un pes molt més gran en mi. Demà voldré la independència, i pensaré més que mai que els catalans som diferents i que no tenim res a veure amb els veïns. Aquest dia, la meva estimació envers la pàtria es desmarca de la meva idea habitual de que les fronteres són una de les bajanades més grans que l'home ha inventat. Sóc català, i això és important per mi. És una de les tres coses que incloc al meu perfil. Demà segurament serà la més important, encara que també faré castells.

La Diada no és un dia més. No sóc de simbolismes, però no ho puc evitar, aquest dia em transforma. Aquí a la dreta hi he posat una senyera, crec que aquest dia hi ha de ser. Ara penjaré la meva al balcó, i convido a tothom que no ho hagi fet ja a que ho faci, tant al blog com al balcó. Demà vull veure tots els balcons amb quatre barres, perquè demà és especial.

10 comentaris:

  1. A mi també se'm multiplica el catalanisme l'11 de setembre, és un dia especial, és el nostre dia, i de bon matí ja m'aixeco amb aquell noséquè a la panxa que em confirma que no és un dia com la resta.

    Ara mateix vaig a buscar la senyera per penjar-la al balcó i al meu blog.

    Demà és la nostra diada, gaudim-la!

    ResponElimina
  2. potser més que celebrar la derrota celebrem l'orgull d'haver lluitat fins a l'últim moment...

    Visca Catalunya!

    ResponElimina
  3. Catalunya triomfant
    tornarà a ser rica i plena...


    Això és el que cel·lebrem, l'últim esdeveniment amb nosaltres com a país. No en podem cel·lebrar cap altre.

    El fet de recordar una derrota com aquesta és paradigmàtic de la nostra facilitat per sentir-nos víctimes.

    Més que víctimes, companys, ens hem de sentir supervivents, perquè la nostra cultura i tradició (que potser és el que en el fons importa) han aguantat durant tots aquests anys. I no és fàcil.

    ResponElimina
  4. Tant de bon poguéssim celebrar el dia de la independència!

    M'uneixo a la teva proposta... ja hi tinc les quatre barres!

    Feliç diada i espero que pugeu ben amunt!

    ResponElimina
  5. O sigui, avui t'ha posseït, no sé, Jaume I? ;-)
    Referent, a celebrar una derrota estic d'acord amb el que diu la elur i la Txari

    ResponElimina
  6. Celebrem que el sentiment no ha mort des de 1714, avui al Fossar de les Moreres es respirava catalanitat i m'encanta.
    Estic d'acord en tot el que has dit, per variar. I sobre la derrota, tenen raó l'Elur i la Txari.

    Visca Catalunya!

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies a totes per la vostra participació!

    Linwë, és clar que si, no és pas un dia com els altres, i veient els carrers avui és per estar-ne segur.

    Elur, m'agrada aquesta visió, celebrem el dia que vam caure després de defensar-nos com bèsties, es va resistir molts dies fins que finalment Barcelona no va aguantar més.

    Txari, si en una cosa tens raó, és que no és gens fàcil i té força mèrit que haguem arribat fins aquí. Però queda força per lluitar, trobo, ja que les amenaces no acaben mai. Jo encara penso que algun dia guanyarem, que la nostra identitat s'imposarà, però no sé si arribaré a veure-ho.

    Bé, Laia, tant de bo poguéssim si fes 300 anys d'aquesta independència. Però com ve diu la Txari, ja ens agrada sentir-nos una mica víctimes, així que no sé si ho celebraríem igual.

    Tirai, ja en tenia ganes de conquerir, ja, però no he trobat una host prou gran que m'acompanyés a la Mediterrània. Veurem si demà podem fer alguna coseta a terres enemigues...

    Terra, el sentiment no ha mort ni molt menys, això està claríssim, però potser només es respira aquesta catalanitat aquest dia, i amb això no anem enlloc. És fàcil sortir un dia a prendre els carrers. Però què passa amb la resta de dies?

    ResponElimina
  8. Uix! Ja em semblava estrany que no haguessis fet cap post! M'ha fallat l'RSS, això em passa per confiar-me. Bona diada amb retard! Jo ja he penjat la senyera al balcó aquest matí.
    Bona nit!:)

    ResponElimina
  9. Hahaha, Boira, i a mi m'estranyava que tu no haguessis comentat, que ja et trobava a faltar, però pensava que era perquè sempre et copio els temes, i t'havies enfadat ;) Ja saps que no ho faig expressament. L'RSS del dimoni! Falla més que una escopeta de fira...

    ResponElimina
  10. Jo, com sempre, arribo a misses dites. No ho dic per la diada, que vaig celebrar oferint un concert de gralles al terç superior de la piràmide poblacional de la bonica població d'Esparreguera, sinó pel comentari del post. El meu RSS ha funcionat bé (com sempre), però jo m'he atontat.

    No sentis vergonya per pensar que les fronteres són un artifici. A mi, personalment, me la suen per tots els costats i se les podrien fotre pel cul. El que de debò em fa tremolar d'emoció és la cultura, allò tan eteri i difuminat, però tan fort que ens fa ser catalans. Mira, a mi me la pela si la frontera catalana està a la Sènia, a la Vall d'Uixó o a gibraltar. Com si no n'hi ha. El que de debò em preocupa és el sentiment de pertànyer a un mateix poble. D'entre els conceptes "Nació" i "Estat" (cas que me n'hagués de quedar amb algun) triaria Nació sense gaires dubtes. I és que els estats, en el fons, els decideixen uns pocs en un despatx, mentre que les nacions les construeixen els pobles al carrer.

    Visca Catalunya!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.