dilluns, 3 de setembre de 2007

20 anys

- Mama, no trobo la camisa blanca dels plecs, està bruta?

- Està estesa, Jana, posa't la verd festuc, que et quedarà bé amb aquests pantalons, però espavila que el papa ja ha anat a buscar el cotxe, farem tard.

- Estàs una mica nerviosa, oi? Et fa il·lusió aquest dinar?

- Doncs si, és clar, ja saps que sempre m'agrada veure aquesta gent.

- Saps, no t'ho he dit mai, però trobo genial que et segueixis veient amb la teva colla de la facultat, tant de bo que jo pugui fer el mateix d'aquí uns anys. Me'ls estimo molt, segur que tu te'ls estimaves igual.

- I encara me'ls estimo. Tot ha canviat molt des de llavors, però sempre han estat presents, i això és el que importa.

- Però seguiu sent els mateixos, això té molt de mèrit, hi ha coses que mai canvien.

- Bé, no som els mateixos, per això ens trobem avui.

- Ja... per aquell home, oi? Jo no em recordo d'ell, però sempre en parlen bé. Pobre.

- Si, tu eres una nena quan va morir, i mira't ara, feta una doneta.

- Em sembla que estàs a punt de plorar, o de fotre'm un rotllo, no sé què és pitjor.

- Ni una cosa ni l'altra, però estava recordant altres temps. Ell t'estimava molt, saps? Vas ser la primera en arribar, i tant ell com els altres estaven molt emocionats. Després va venir en Marc, la Laia i els altres. Avui hi seran tots, és un dia especial.

- Deu anys ja, com passa el temps. Em sento vella. Jo en tenia 10 quan va morir, és una llàstima que no el recordi. Però el que està bé és que vosaltres seguiu pensant en ell després de tant de temps. Segur que a ell li hagués agradat.

- Mmm... segur, però ell potser hagués preferit una cosa més discreta, amb els d'aquella època i prou, una trobada com les que fèiem llavors, amb unes pizzes i unes cerveses.

- Però la caseta del Xavier no és mal lloc per celebrar coses, fa bon temps i podrem fer un banyet a la piscina, o fer un partidet de tennis. A veure si en Marc s'hi apunta.

- Ja m'explicaràs per què li cal tant d'espai a aquest home, sempre ha estat una miqueta així.

- I tu sempre has estat molt gracienca, i ningú no et diu res, cadascú és com és. Ja m'agradaria a mi tenir una caseta com la seva allà a Calonge.

- No t'he vist queixar massa aquests dies allà a Begur!

- No és clar que no, si hi estic molt bé, però somniar és gratuït, oi?

- A Begur hi vam estar fa una pila d'anys amb tota aquesta colla, i va ser fantàstic. Mira, va ser justament l'estiu abans que tu nasquessis.

- Ui, no sé si vull saber el que fèieu allà...

- Res dolent, que t'has pensat! És una cosa d'aquelles que sempre recordem, segur que avui sortirà el tema.

- Ja m'hi fixaré, a veure què significa això de 'res dolent'...

- Ell ho va passar molt bé allà, sempre ho mencionava. Llàstima que no ho repetíssim mai. Avui és un dia de celebració, només sap greu perquè sé que a ell li hauria agradat saber que estem tots bé, que els anys han passat, però que ens seguim veient. Era una mica estrany, saps, sempre volia que no perdéssim el contacte, i fins i tot li era igual no ser-hi si els altres érem junts i estàvem bé, no l'enteníem massa...

- Doncs avui serà així, espero no veure cares llargues.

- No és la intenció, quedar per celebrar que fa 10 anys que va morir és l'excusa per veure'ns, en part, ell sempre feia això, buscar alguna excusa, i ja veus, encara en troba, després de tant de temps.

- Home, aquest dinar va ser idea dels pares d'en Marc, oi?

- Si, però ja feia temps que n'havíem parlat, i tots hi vam estar d'acord, en Jordi crec que tenia un dinar familiar, però el va anular. No crec que ens posem tristos, ja ha passat molt de temps, però potser alguna llagrimeta s'escapa, no és tant difícil d'entendre, oi?

- No, no. Suposo que no. Però us podríeu trobar per celebrar altres coses també, dóna una mica de mal rotllo el motiu.

- Nena, què vols? Serà com una celebració, ja ho veuràs, però si no t'afanyes ni celebració ni res de res! Mira, ton pare ja truca des de baix, ja hauríem de ser al cotxe...

13 comentaris:

  1. Només diré una cosa: la pell de gallina

    ResponElimina
  2. Tio, aquí t'has passat...

    No desitjo una altra cosa
    el meu món, els meus amics
    i la vida no em fa nosa
    mentre tingui un ros als dits.

    Vull un martini!

    ResponElimina
  3. Ei, que en part he rigut llegint-ho, eh? Aquí està el què, que m'has fet riure, però a la vegada m'has fet plorar. Com era? Ets un fill de puta manipulador! ;)

    ResponElimina
  4. Snif, snif... ostres... a mi aquests post m'estoven! Quedar i recordar vells temps és fantàstic, encara que alguns ja no hi siguin i es pugui escapar alguna llagrimeta al recordar-lo...

    ResponElimina
  5. vale, sí, molt maco el post, però què passa amb les gracienques? ;-)

    ResponElimina
  6. Realment és una puta paranoia, live fast and die young? No tiu, no em mola! El motiu de dinars sempre hauria de ser alegre, tot i que admeto que el fons del missatge està molt encertat, i espero que, amb l'excepció tràgica, pugui ser així.

    ResponElimina
  7. Osti! Seria genial poder mantenir una relació així amb els companys de facultat després de 20 anys. :)

    ResponElimina
  8. Ja ho deia Gardel:

    "Sentir...
    que es un soplo la vida,
    que veinte años no es nada,
    que febril la mirada,
    errante en las sombras,
    te busca y te nombra.
    Vivir...
    con el alma aferrada
    a un dulce recuerdo
    que lloro otra vez..."

    Apa, siau.

    Bona nit i tapa't!!

    ResponElimina
  9. La vida de vegades és massa capritxossa i condensa tots els sentiments: s'alegria, sa tristesa...

    Molt maca la conversa entre mare i filla amb el rere fons tràgic, això sí.

    ResponElimina
  10. Ei gent, moltes gràcies pels comentaris a tots. Era una paranoia ben bona, però em va agradar escriure-ho tot i que sabia que a alguns no els faria gràcia...

    Tirai, pell de gallina? No dona no, només són paranoies.

    Estimada Txariwes, qui es passa aquí? Posant Glòria no ho arreglarem pas això. Ja ho saps, millor que ningú, que sóc un fill de la grandíssima puta manipulador, sobretot parleu-ne d'aquí a 20 anys.

    Laiona, 20 anys són més dels que tens tu ara. Els amics se¡ls ha de conservar, i s'ha de generar nous records constantment, això és el millor. Temps per fer memòria sempre n'hi haurà.

    Bluf, amb les gracienques no passa pas res, ben guapes que són! O hauria de dir 'sou'?

    GG, amic, d'aquí a 20 anys, vés a saber on serem. No ho sabem, però jo sé on voldria estar, i no és on diu el post.

    Apreciada Boira, jo fa un temps no m'ho hagués pensat, però ara mateix... saps què, 20 anys no és tant de temps...

    Ai Caníbal, no em vinguis amb cançonetes, poeta, que no les entenc i em sento malament per ser tant obtús...

    Bentornada Rach, si que és capritxosa la vida, però escolta, que primi l'alegria, per molt tràgic que sigui el rerefons, l'alegria sempre per davant. I si Alegria no et convenç, que sigui En s'estiu, no?

    ResponElimina
  11. Mmm... eh... Hòstia, no tinc paraules. M'has deixat amb la boca oberta i amb la pell com la tirai. Ets un crak.

    ResponElimina
  12. Gerhart, en fer aquest post vaig tenir l'esperança de que passaries per aquí i el llegiries, preferia que te'l trobessis per casualitat, encara que sospito que no ha estat així. M'alegro que els meus desitjos s'hagin complert, i que el post t'hagi agradat. És per pensar-hi, eh?

    ResponElimina
  13. De fet, ha estat una mica com tu volies o, si més no, ha tingut el mateix efecte. Ja te'n donaré els detalls...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.