diumenge, 26 d’agost de 2007

Jo podia, i jo podré

Aquest post parla de castells. Però també parla de mi. Sobretot parla de mi, podríem dir. Avui hi hem tornat, uns assaigs fluixos, però de seguida primera actuació després de les vacances. I com ja vaig dir, jo també he tornat. Estic a disposició de la colla, a tots els efectes, com si res no hagués passat. Però si que passa. No he dit que no a res. Ahir assaig, avui tres castells. Però amb por, molta por. No em puc fer el pinxo com pensava que faria. No puc arribar el primer dia i dir que no va ser res, que puc amb qualsevol cosa. Representa que estic recuperat, ja fa cinc mesos de la fractura, però no estic segur. Tot el cap de setmana amb gent a sobre, i no ha passat res, però no ho veig clar. I avui eren castells petits. La setmana que ve, o molt aviat, vindran els de veritat, i seguiré sense dir que no. Avui he sabut que mentre no hi hagi sorpreses, podré aguantar. Si un castell surt bord... no sé què passarà. El més probable és que m'entri el pànic, i això és molt pitjor que prendre mal. Si no estic segur de mi mateix, potser m'ho hauria de repensar. No per mi, perquè ganes no me'n falten, però no vull perjudicar els meus companys ni a la colla, i en els castells mai no es fa res sol, cada peça treballa pel conjunt, i si una falla, pot passar qualsevol cosa.

Necessito temps. Necessito castells, veure que aguanto, veure que me'n surto, que no he de tenir por, que no he de tenir aprensió, que els meus ossos aguantaran com sempre han fet. Com sempre havien fet. Fins fa cinc mesos. Vull tonar a creure en mi. Jo podia, i jo podré. Però aquest trànsit intermig no m'està agradant gaire. I mentrestant... camí de la gran cita. No me la vull perdre. Tinc por.

12 comentaris:

  1. És normal que tinguis por, però em sembla que això ja ho saps. De mica en mica, aniràs tornant a ser el que eres segur! Però cal paciència. I amb la por i l'aprensió hi tens una llarga conversa fins que les deixis KO. Bé, o llarga conversa o el que sigui, suposo que cadascú ha de trobar el seu mètode. Tranquil, no passa res.

    ResponElimina
  2. Podràs, però dóna't temps, i no escoltis traumatòlegs amateurs.

    ResponElimina
  3. Tens la sort que el cap de pinyes és amic teu..així doncs, per què no t'atreveixes a dir que no? Si creus que és massa d'hora per fer segons què a ell li pots dir i segur que t'entén, però sobretot no forcis massa perquè després podria ser pitjor.. i et volem sencer, a la gran cita i a totes!

    ResponElimina
  4. El que jo volia dir ja ho dius tu en el títol. I tant que podràs. Si vols, és clar. La força de voluntat és de les millors coses que tenim els éssers humans. De tota manera, des d'ací t'envie el meu recolzament.

    ResponElimina
  5. si no et veus amb cor no cal que ho facis, ara que, pel post entenc que si que ho vols fer...llavors el perjudicat pots ser tu, el castell o tots dos, sigui com sigui ets tu el que sap com té els ossos i el pes a aguantar...sempre pots demanar fer d'enxaneta...però no cola oi? ;)

    ResponElimina
  6. Tenir por és normal. Vol dir que et queda una mica de seny.

    No has de fer res que no vulguis fer, has de creure en tu mateix i potser ara necessites una mica de temps, com gairebé en tot en aquesta vida.

    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Suposo que aquestes coses és normal que facin por. Després d'una lesió, és molt difícil agafar confiança. Jo nedava, i em vaig fer mal a un peu, i em va costar moltíssim, i això que la lesió no va ser nedant i que en principi la natació no carrega massa.

    La confiança és difícil d'agafar. És com si tornessis a començar. Però estic completament segura que, amb un parell de dies de castells, ja tornaràs a tenir confiança plena i ja no et recordaràs de la lesió.

    Ànims!

    ResponElimina
  8. Cal anar amb compte amb aquestes coses i sinó forçar la màquina. I és clar que podràs tornar a fer castells i ser una peça més del trencaclosques humà, però potser encara no ha arribat el moment, i això no vol dir que no existeixi. Per a tu sí que ha arribat, però no estàs segur de si per al teu cos també, i d'aquí sorgeixen les petites pors. Les has de vèncer però no amb força bruta, sinó poc a poc, amb astúcia.

    I ànims, que aviat podràs. Un petó.

    ResponElimina
  9. Ei, moltes gràcies a tots pels comentaris i els ànims, avui estic bé de l'espatlla, i això és bon senyal, vol dir que aguanta, encara que és clar, fotre-li una canya constant no sé com li anirà.

    Gràcies Tirai, les teves paraules tranquil·litzen, dius coses que em calia sentir.

    perdedor, hi ha més traumatòlegs amateurs que entrenadors del Barça. Aquí el més tonto creu que pot fer avions...

    Linwë, si ara dic que no a alguna cosa, em puc oblidar de la gran cita, ara no hi ha moment d'anar amb dubtes. Ara és allò que diria el mestre Yoda de Star Wars, 'Fés-ho, o no ho facis, però no ho intentis.

    Moltes gràcies Efe, ja et dedicaré algun pilar quan estigui recuperat. De voluntat no me'n falta, creu-me, i de ganes menys.

    Bluf, que jo pugés d'enxaneta si que perjudicaria el castell! Vull fer-ho, vull ser-hi, però necessito saber que rendiré i que no seré jo el que falli. si ha de ser així, millor que ho faci un altre.

    AnnaTarambana, vols dir que tenir por demostra que em queda seny? Jo pensava que l'havia perdut del tot ja fa temps. Ho demostra que sóc jo el que ho vull fer, i com han dit per aquí, el que em mana és un amic personal, per tant, em deixa decidir si hi seré o no, en cap moment no em pressiona en cap sentit. Així que si torno a prendre mal, serà culpa meva només.

    Gràcies Lluna, crec que tens raó. Ahir anava amb por, el següent cop tindré una mica més de confiança, i cada dia una mica més. Aquesta és la teoria, i l'únic que em fa dubtar és que cada dia el nivell dels castells serà més gran, i hauré de provar-me a marxes forçades. Esperem que tot surti com ha de sortir.

    Laia, el moment ha arribat, però no sé si el que tu dius. Si és el moment pel meu cos, no ho sé. Però que ha arribat el moment de fer grans castells, això si. I com suposaràs, un casteller malalt com jo, no assaja tot l'any per anar fent castellets, estava esperant aquest moment, i ara que ha arribat, no m'ho vull perdre, d'aquí els dubtes.

    ResponElimina
  10. Mira, jo penso que el millor que pots fer és tenir un bon assessorament mèdic i tirar milles. Primer cal tenir unes garanties objectives, vull dir que no forcis la màquina més del que pot (que no crec pas que ho facis) i a partir d'aquí gestionar aquest impàs. és el més normal del món que tinguis por, que tinguis respecte, que no t'acabis de sentir segur... però això passarà amb el temps i a copia d'anar fent castells i veure que no passa res. A poc a poc i bona lletra! Jo t'animo a seguir endavant, ser que podràs... perquè ets valent i lluites pel que vols. De totes maneres trobo genial que expressis tots aquests sentiments, perquè així els identifiques i els pots posar al seu lloc.
    Vinga xexu, casteller!!!!

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies pel teu comentari, iruNa. És maco tot el que dius, i en el fos sé que tens raó, miraré de no forçar, però gairebé és sorprenent que pensi així, perquè jo solia ser un animal en aquests temes i la salut en general. No és que ara em cuidi més, però la meva precaució amb la clavícula gairebé m'estranya i tot, crec que això ha estat una mica com una cura d'humilitat, hauré d'aprendre aquesta lliçó.

    ResponElimina
  12. Poques vegades tenim el privilegi de guanyar la partida abans de començar-la. Tu ja ho has fet: ja saps (i no és xuleria) que ho tornaràs a fer com abans. Podrà passar mitja temporada o una de sencera, però no tens cap dubte sobre quin serà el desenllaç. Doncs aprofita-ho. Aprofita-ho per frenar l'ansietat i afrontar l'espera amb el somriure de la victòria sobre tu mateix. Només deixar de confiar en el "jo podré" et pot fer venir la pressa i portar-te de cap a la derrota.

    Ah, i no pateixis que no et passarà com a mi, que vaig creixer dos o tres dits a última hora i ja no hi cabia a quarts... ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.