divendres, 31 d’agost de 2007

El Diari d'Ana Frank

Per fi he acabat el Diari d'Ana Frank. I no ho dic com una exclamació d'alliberament, el cas és que he trigat més temps del que hauria en acabar-me un llibre que no és massa llarg. Serveix d'excusa que la lletra era molt petita? No ho crec. He estat lent i punt. És un llibre especial, i s'escapa del tipus de llibre que solc llegir. No és que tingui un estàndard de lectura, llegeixo una miqueta de tot, però en tot cas, llibres com aquest no en llegeixo gairebé mai. Però una cosa m'ha atret d'aquesta obra, i no podia fer altra cosa que continuar llegint, tot i que de vegades es feia una miqueta pesat. Però qui no té una mala època de posts, oi? Perquè el que em va enganxar del llibre era la seva semblança amb un blog. D'acord, ja ho sé, es tracta d'un diari personal, i d'aquí se'n deriven aquests dietaris electrònics que fem servir avui dia, però no era només això. Aquesta noia tenia alguna cosa, alguna cosa que l'apropava força a les maneres de pensar que tenim en l'actualitat. Això, tenint en compte que el text data de la primera meitat de la década dels '40, té el seu mèrit.

Per començar, el diari està estructurat en forma de cartes que l'Ana escriu a una amiga imaginària, la Kitty. El que vindria a ser un lector anònim. En elles, explica generalment el dia a dia d'un grup de jueus amagats durant la Segona Guerra Mundial, en un Amsterdam ocupat pels alemanys. Però no és només això, perquè hi ha dies que explica tot tipus de coses, paranoies incloses, i pots anar veient clarament la seva evolució com a persona, i també les penúries que van patir dues famílies de ciutadans benestants. Fins i tot té una temporada que es posa una mica picantona, i s'aproxima al que seria un blog eròtic (salvant distàncies, que té 14 anys!!). Però a banda de tot això, sorprenen la claredat de pensament de la nena i com d'avançades eren algunes de les seves idees pels temps que corrien. Però tampoc no vull explicar massa, per si algú no l'ha llegit i hi té interès.

Una lectura recomanable, sense més, tampoc no diré que m'hagi semblat una obra mestra, però el que si voldria fer és proposar l'Ana Frank com la mare de tots els blogaires, o com a patrona (però per això hauria de ser santa, oi? Em sembla que no colaria...). Una pionera, perquè en una època en la que els ordinadors eren una quimera, aquesta dona va escriure un seguit de 'posts' que més d'un cop m'han fet sentir com si us estés llegint a qualsevol de vosaltres. Jo crec que es mereix un reconeixement, i si més no, que li cedim l'honor (dubtós, potser?) de ser la primera blogaire.

8 comentaris:

  1. Jo hi estic d'acord!!!

    El vaig llegir quan jo tenia la seva edat, o sigui que en fa mitja vida, però... en guardo un gran record, de l'Anna Frank!

    ResponElimina
  2. Mira, doncs potser tens raó. Ara bé, he de dir que jo no m'hi hauria enganxat, o com a mínijm, a la traducció catalana. Desconec si hi ha diferents traduccions, però he de dir la que veig (començar a) llegir jo era horrible!

    ResponElimina
  3. Doncs mira, és un dels llibres que tinc a l'estanteria pendent per llegir. Vaig estar a Amsterdam a la seva casa i la història em va captivar. Passes per les habitacions on van estar amagats i fins i tot encara pots veure les marques de la paret on la mare d'Anna Frank la media. A l'habitació on dormia ella encara hi ha les fotografies que havia pegat per decorar-la. Et van narrant tot lo succeït i la veritat és que a mi em va impactar molt. Encara no puc opinar sobre si seria la patrona dels blocaires perquè encara no l'he llegit. Però lo que si que estic segura és de que és una gran candidata.
    :)

    ResponElimina
  4. Estàs malalt, Xexu, l'Ana Frank blogaire?? Però què és això? Jeje... Estic flipant. Jo crec que veus posts a tot arreu: segur que obres el menú d'un restaurant i veus un post de'n Zinc, et donen una propaganda de Media Markt i veus un post de la Lluna, et pares en un aparador d'una agència de viatges i veus un post de la Tirai... Pren la medicació, ja t'ho va dir el metge l'última vegada. És un diari personal, no un blog... Tot i això, gràcies per la recomanació. Jo, alhora que feies aquest post, he inagurat al Bròquil, una secció anàloga al teu VIST/SENTIT/LLEGIT i que anomeno "Ho millor del món" on comentaré per a mi, els millors discs, llibre i pelis que he sentit, llegit o vist. Bon cap de setmana...

    ResponElimina
  5. Doncs jo trobo que un post i un diari personal són molt semblants: la gent hi escriu el que li passa, com se sent o el que vol. La qüestió és tenir un petit espai que és només teu on pots expressar-te. I això és el que va fer Anna Frank. I el que fem els blogaires també no? Així que jo sí que li concediria questa menció.

    Mmm jo també me'l vaig llegir farà uns tres anys i també em va agradar. Això sí, seria curiós i em faria gràcia trobar-ne algun de més antic, de diari. Segur que en algun racó encara se'n conserven molts...

    ResponElimina
  6. Laia, només era per emprenyar una mica en Xexu... Teniu raó: en el fons, un blog no és més que un diari de 3 generació (com aquests mòbils que apareixen avui dia) on hi pots posar fotos, vídeos, cançons, a més de reflexions i anècdotes. Està clar que se li pot donar la menció a l'Ana Frank però de ben segur que abans d'ella algú va escriure un diari, tot i que no fos tan famós... Posem per cas, Pitàgores (qui sap si va escriure un diari i l'anomenava "Blog").

    ResponElimina
  7. Gràcies pels comentaris gent.

    Lluna i Laia, us contesto juntes perquè sou les que l'heu llegit, i curiosament, esteu d'acord en considerar-la la primera blogaire. Li haurem de fer un homenatge, oi? Ja miraré quan va morir i ja ens inventarem alguna cosa per commemorar-ho, que sé jo, un meme d'aquells que jo mai faig, per exemple.

    Txarito, els llibres s'han d'acabar, dona. Però bé, de vegades hi ha traduccions lamentables, és cert. Jo l'he llegit en castellà, però no li diguis a ningú.

    Boira, esperarem a que te'l llegeixis per veure si t'afegeixes a la iniciativa. Això si, Amsterdam és un dels destins que tinc pendent, i fa temps que hi vull anar (probablement sigui el proper viatge que em plantegi si puc enganyar algú perquè m'acompanyi), i això que expliques de la casa dels amagats no m'ho penso perdre.

    Caníbal, a tu et deixo pel final, perquè a més t'he de respondre dos comentaris. M'ha fet molta gràcia el que has dit, i encara que després diguis que era per tocar la pera, no et falta raó, veig posts per tot arreu, sobretot de la Lluna i la Tirai, insignes blogaires. Del Zinc veig posts quan llegeixo alguna cosa kafkiana però que em fa riure molt.

    Tal com deia la Laia també, segur que hi ha diaris anteriors (trobar el de Pitagoras seria l'hòstia), però com he posat al post, a la Frank també se li envà la castanya a vegades, i explica coses que no són del dia a dia. Jo quan era jovenet i tenia un diari, no explicava coses inventades, només anava posant el que m'anava passant.

    ResponElimina
  8. És un dels llibres que tinc pendents,així com el "testimoni d'una supervivent". He de reconèixer que malgrat que el curs passat vaig tenir petits problemes amb l'assignatura d'història, em va despertar algunes passions, com ara el nazisme, la Segona Guerra Mundial i coses per l'estil.
    A veure si me'l llegeixo aviat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.