diumenge, 19 d’agost de 2007

Ajudar els guiris

Fa uns dies tornava tranquil·lament a casa i just en enfilar un carrer que em porta al meu, una parella d'estrangers amb un mapa a la mà em van demanar ajuda. Hi havia una altra senyora que jo em pensava que anava amb ells, però sembla que només mirava d'ajudar-los. Ella em va dir que parlaven en anglès, i si podia donar un cop de mà. Jo vaig estudiar anglès durant molts anys, i tot i que estic una mica rovellat i em fa vergonya, en principi sóc capaç de comunicar-me i fer entendre el que calgui.

Em demanaven per una plaça que no era lluny d'on ens trobàvem, però ells duien cotxe, i jo mai sé com indicar els camins quan es va en un vehicle (ni en català!), perquè sempre vaig caminant. Tot i això, els vaig recomanar que aparquessin per allà mateix, i que arribessin al lloc caminant, i crec que la solució els va convèncer. Se'ls veia agraïts, semblaven bona gent. Ell amb cara d'angelet em va allargar una mà, i jo una mica sorprès l'hi vaig encaixar. Però més sorprès em vaig quedar quan em vaig trobar amb un bitllet de 10€ a la mà. Em vaig posar encara més nerviós del que estava i li vaig tornar de seguida, sense saber articular cap paraula coherent en anglès. Suposo i espero que amb la cara d'espantat que vaig posar entenguessin que no en volia pas de diners per donar un cop de mà a algú que no sap on va. Ells van fer un gest d'insistència, però vaig fer que no amb mans i cap (o vés a saber què vaig fer), i vaig continuar el meu camí tot acomiadant-me.

Realment, no sé què pensar d'aquest incident. No sé exactament el país d'on venia aquesta gent, així que desconec si entre els seus conciutadans és una pràctica normal. Només sé que en altres països d'Europa, si et veuen amb un mapa a la mà, i cara de perdut, de seguida tens algú al costat que t'ofereix ajuda, i es poden passar una bona estona amb tu per donar-te les indicacions que calgui. Suposo que no ho fa tothom, però asseguro que això m'ha passat diverses vegades a Alemanya. I el pitjor del cas és que nosaltres desconfiem d'aquest comportament. Sembla estrany que algú t'ofereixi la seva ajuda sense demanar res a canvi, és més, quan passa penses això, que volen alguna cosa a canvi. Però no és així, t'ajuden, s'acomiaden i se'n van. Ben mirat, ho trobo fantàstic i un comportament molt cívic i útil. Després de viure aquestes experiències em vaig prometre que intentaria fer el mateix a Barcelona, però mai no ho he fet voluntàriament, sóc poc llançat per fer aquestes coses, em moro de vergonya només d'imaginar-m'ho. I no és que no hi pensi, tot sovint tindria l'oportunitat de fer-ho, però em dic a mi mateix "ai no, quina vergonya, ja ho faràs un altre dia...". I així devem quedar, com un poble poc hospitalari i col·laboratiu, però deu ser una mica el nostre tarannà, oi? Sembla que en aquesta ciutat tothom va a la seva.

5 comentaris:

  1. No solem ajudar als altres sense que ens ho demanin i encara més: n'hi ha alguns que es moririen abans de declarar que s'han perdut i cedir a acceptar l'ajut d'algú altre (no ho dic per mi, però sí per experiència jeje.. es que llegint bé el que he posat sembla que jo tingui l'orgull pels núvols! I bé.. potser m'haurien de jutjar els altres però no em considero així)

    Deixant el rotllo... Bona gesta !

    ResponElimina
  2. No sé perquè ja t'imagino nerviós i vermell! (perdó)
    La gent solem estar disposats a donar un cop de mà, però si que és cert, que ens ho han de demanar. Aquesta història em recorda que l'altra dia a l'estació hi havia un noi despistat i ni se'm va passar pel cap oferir-li ajut. Sort que una treballadora d'allà li va demanar si necessitava un cop de mà. No sé, potser, és tan simple com que no ens han educat perquè ens adonem quan els altres es troben perduts. Bé, no, no és només això. No sé, també, hi ha el de sempre la POR, la por als altres, als desconeguts. Buf! Quin rotllo de comentari t'he fotut! L'anècdota m'ha interessat molt

    ResponElimina
  3. Salutacions!

    Jo quan veig algun turista despistat, m'hi acosto distretament i alenteixo el pas: així no queda tan directe però veuen que hi ha predisposició per part meva a ajudar-los! I funciona! A més, és una manera fantàstica de practicar llengües estrangeres... De vegades entaulo conversa i m'hi estic ben bé 1/4 d'hora!!! ;-)

    ResponElimina
  4. Mira, justament aquest estiu, a Munic, 2 persones em van dir "Yes, this train stops at Marienplatz" sense que ho haguéssim no preguntat!

    Jo ho acostumo a fer, però només si em pregunten, perquè crec que puc ofendre a algú si ho faig d'entrada... Però a partir d'ara ho faré més sovint, que 10 eurets no són poca cosa, avui en dia!! ;)

    ResponElimina
  5. Jo corroboro que a Alemanya, inclús sense demanar ajuda, si et veuen amb una guía, un mapa, una revista, un bitllet de tren o el que sigui a la mà, se't poden llançar al damunt per demanar-te ajuda. A Berlín, estava amb l'Àlex, un amic, ell parlant per telèfon i jo amb la guía a la mà, i en 3 minuts de conversa que va tenir per telèfon dues persones van preguntar-me "Do you need help?". I jo... "Nein, danke...". Apa. Quedi dit.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.