El Diari d'Ana Frank

Per fi he acabat el Diari d'Ana Frank. I no ho dic com una exclamació d'alliberament, el cas és que he trigat més temps del que hauria en acabar-me un llibre que no és massa llarg. Serveix d'excusa que la lletra era molt petita? No ho crec. He estat lent i punt. És un llibre especial, i s'escapa del tipus de llibre que solc llegir. No és que tingui un estàndard de lectura, llegeixo una miqueta de tot, però en tot cas, llibres com aquest no en llegeixo gairebé mai. Però una cosa m'ha atret d'aquesta obra, i no podia fer altra cosa que continuar llegint, tot i que de vegades es feia una miqueta pesat. Però qui no té una mala època de posts, oi? Perquè el que em va enganxar del llibre era la seva semblança amb un blog. D'acord, ja ho sé, es tracta d'un diari personal, i d'aquí se'n deriven aquests dietaris electrònics que fem servir avui dia, però no era només això. Aquesta noia tenia alguna cosa, alguna cosa que l'apropava força a les maneres de pensar que tenim en l'actualitat. Això, tenint en compte que el text data de la primera meitat de la década dels '40, té el seu mèrit.

Per començar, el diari està estructurat en forma de cartes que l'Ana escriu a una amiga imaginària, la Kitty. El que vindria a ser un lector anònim. En elles, explica generalment el dia a dia d'un grup de jueus amagats durant la Segona Guerra Mundial, en un Amsterdam ocupat pels alemanys. Però no és només això, perquè hi ha dies que explica tot tipus de coses, paranoies incloses, i pots anar veient clarament la seva evolució com a persona, i també les penúries que van patir dues famílies de ciutadans benestants. Fins i tot té una temporada que es posa una mica picantona, i s'aproxima al que seria un blog eròtic (salvant distàncies, que té 14 anys!!). Però a banda de tot això, sorprenen la claredat de pensament de la nena i com d'avançades eren algunes de les seves idees pels temps que corrien. Però tampoc no vull explicar massa, per si algú no l'ha llegit i hi té interès.

Una lectura recomanable, sense més, tampoc no diré que m'hagi semblat una obra mestra, però el que si voldria fer és proposar l'Ana Frank com la mare de tots els blogaires, o com a patrona (però per això hauria de ser santa, oi? Em sembla que no colaria...). Una pionera, perquè en una època en la que els ordinadors eren una quimera, aquesta dona va escriure un seguit de 'posts' que més d'un cop m'han fet sentir com si us estés llegint a qualsevol de vosaltres. Jo crec que es mereix un reconeixement, i si més no, que li cedim l'honor (dubtós, potser?) de ser la primera blogaire.

Sentiment català

Fins avui, si no m'equivoco, en aquest blog no s'ha parlat mai de política ni d'ideologies, encara que suposo que es poden endevinar fàcilment. No he tingut necessitat de parlar-ne, o no s'ha donat el cas, però tampoc me n'amago. Aquests dies a ca l'Efe hi ha una discusió oberta sobre els Països Catalans, que em va resultar molt interessant en llegir el seu post, però que he vist que amb el passar dels dies anava calant en el meu pensament. La seva exposició és magnífica i en recomano la lectura (també dels comentaris), hi podeu accedir des d'aquí.

Com ja vaig deixar dit allà, ja fa temps que no crec en els Països Catalans com a unitat, crec que els territoris que englobem sota aquesta etiqueta es troben actualment molt lluny d'entendre's, i semblen condemnats a barallar-se continuament per motius diversos. Sempre ho he considerat una idea romàntica, però si no vaig errat, ni en les meves èpoques més radicals, de jovenet, no m'ho havia acabat de creure mai. Sempre he tingut una estimació molt forta cap a la meva terra, i crec, com diu la Déjà Vie, que Catalunya és més un sentiment que un territori. Per aquest motiu no m'atreveixo a fixar unes fronteres, perquè per altra banda trairia algunes de les meves idees, però crec que aquest sentiment cap a una llengua, una cultura, uns costums i unes maneres de pensar concretes i diferencials no s'extenen gaire més enllà del que anomenem principat.

Amb això no vull dir, ni de bon tros, que no consideri una persona com l'Efe de la meva raça pura, no vull que se'm titlli de nazi català, perquè en conec uns quants d'aquests i els considero escòria com ho pot ser un feixista espanyol o aquest ultradretans radicals d'altres països. Els radicalismes no són bons en cap sentit, i pel meu cap només passa la tolerància i el respecte. No demanaré referències ni abres geneològics a ningú per saber en quin grau és català, jo mateix tinc branques de la família que van venir d'Espanya fa temps, i evidentment no ho amago ni me n'avergonyeixo. De la mateixa manera, no odiaré algú pel simple fet de ser espanyol o de sentir-se'n. Tothom és lliure de sentir-se d'on sigui, això és justament el que jo demano, que se'm deixi sentir català i prou, i que no se m'obligui a ser d'un lloc que no em representa. Però això és un altre tema (o no) i com sempre em desvio.

Foto cedida per Redcrash

Llegeixo els escrits de l'Efe i m'emociono. També tinc una companya d'Elx que és catalanoparlant i no la veig estranya en cap sentit. De catalans n'hi ha a tot arreu, gent que se sent identificada amb la nostra idiosincràsia, i tots ells mereixen el meu respecte (i reben les meves condolències, perquè de vegades...). Però pel meu caparró aquests casos es presenten com a excepcions, i per això he de declarar que una flor no fa estiu. M'encantaria adonar-me que m'equivoco. Potser sóc un descregut i vaig perdre la fe ja fa temps, però em resulta difícil imaginar-me uns Països Catalans units, defensant uns mateixos interesos i moguts per uns mateixos ideals. Algú em pot dir que amb aquestes idees i aquesta manca d'empenta és evident que no tirarem endavant. Però per això em dedico a una altra cosa i no a fer de polític, perquè no n'entenc prou. Exposo aquestes idees aquí perquè són temes dels que m'agrada parlar, i perquè estem entre amics.

Els bons sempre guanyen

De què serveix ser bo? De què serveix intentar no portar problemes? És una simple manera de demostrar que estàs per sobre, que no t'afecta el que pugui passar? Perquè si que afecta, i ho noto. És per la responsabilitat, pel compromís? Per què he de ser diferent a la majoria? Potser si em queixés aconseguiria més, diuen que qui no plora no mama. I jo no ho faig. A altres els funciona. Per que encara segueixo pensant que els bons sempre guanyen? Conec molts exemples d'haver triat el més problemàtic, perquè total, l'altre es queixarà menys. Odio els que s'ho tenen cregut, potser em tiro pedres a la meva pròpia teulada, però no seré com ells, no sóc així. Serà el que haurà de ser, però jo seguiré fidel a les meves idees, als ideals i a les motivacions que em mouen. Al cap i a la fi, si es vol ser el millor, s'ha de demostrar, i quan hi ha un millor, ja no hi ha dubtes. Però encara que es sigui el millor (i no és el meu cas, ni de bon tros), no es té per què passar per damunt dels altres, això només indica les pròpies mancances.

Per cert...

'Per cert...' és una manera com una altra per començar una frase. Ho fem servir sovint, quan ens hem descuidat de dir alguna cosa, o quan recordem que havíem de passar algun missatge a algú. 'Per cert..' gairebé mai no té cap relació amb el que s'acaba de dir, les relacions d'idees que ens hi porten de vegades són complicades i estrafolàries. Molts comentaris s'han fet després d'un 'per cert...'. Però crec que n'hi ha alguns que mai no s'haurien de fer començant la frase d'aquesta manera.

Érem tots al voltant d'una taula, acabàvem de seure perquè el darrer ja havia arribat. Hi havia moltes coses per picar, havia de ser una trobada informal però per parlar d'un tema molt concret: la creació de la Comunitat del Fosfat. Feia temps que no ens reuníem tants de nosaltres, i els que no hi eren tenien motius de pes. Era un bon dia per parlar-ne, tot i que teníem a la vista un aniversari en el que ens tornaríem a veure. Però no en vam parlar. I jo ja ho sabia. Tres persones sabíem que els trets no anirien per aquí. Una havia de parlar, les altres dues volíem veure la cara de la resta. Tot muntat amb molt de secret, tot fet a mida per propiciar un ambient adient. M'encanten aquestes trobades, i aquesta era especial, ho havia de ser. Havia de ser un moment que recordaríem el reste de la nostra vida.

I llavors ella va parlar. "Per cert... abans de començar... estic embarassada..."

Jo podia, i jo podré

Aquest post parla de castells. Però també parla de mi. Sobretot parla de mi, podríem dir. Avui hi hem tornat, uns assaigs fluixos, però de seguida primera actuació després de les vacances. I com ja vaig dir, jo també he tornat. Estic a disposició de la colla, a tots els efectes, com si res no hagués passat. Però si que passa. No he dit que no a res. Ahir assaig, avui tres castells. Però amb por, molta por. No em puc fer el pinxo com pensava que faria. No puc arribar el primer dia i dir que no va ser res, que puc amb qualsevol cosa. Representa que estic recuperat, ja fa cinc mesos de la fractura, però no estic segur. Tot el cap de setmana amb gent a sobre, i no ha passat res, però no ho veig clar. I avui eren castells petits. La setmana que ve, o molt aviat, vindran els de veritat, i seguiré sense dir que no. Avui he sabut que mentre no hi hagi sorpreses, podré aguantar. Si un castell surt bord... no sé què passarà. El més probable és que m'entri el pànic, i això és molt pitjor que prendre mal. Si no estic segur de mi mateix, potser m'ho hauria de repensar. No per mi, perquè ganes no me'n falten, però no vull perjudicar els meus companys ni a la colla, i en els castells mai no es fa res sol, cada peça treballa pel conjunt, i si una falla, pot passar qualsevol cosa.

Necessito temps. Necessito castells, veure que aguanto, veure que me'n surto, que no he de tenir por, que no he de tenir aprensió, que els meus ossos aguantaran com sempre han fet. Com sempre havien fet. Fins fa cinc mesos. Vull tonar a creure en mi. Jo podia, i jo podré. Però aquest trànsit intermig no m'està agradant gaire. I mentrestant... camí de la gran cita. No me la vull perdre. Tinc por.

Haiku #1

Cau una gota
corren cercles concèntrics.
S'acosta pluja.

Psicologia blogaire (barata, això sí)

Fa dies que vaig pensant en els comentaris que la gent deixa per aquests móns de Déu. A tot blogaire li agrada rebre'n, no descobrim res, però a l'hora, quan en deixem algun, tenim la nostra pròpia manera de veure les coses i d'interpretar el que els altres diuen en els seus escrits. Ara faré una mica de psicologia barata, perquè jo en sé poc d'aquests temes, però sí que m'agrada veure i analitzar una mica el que la gent fa. Personalment, tots els comentaris m'agraden, sempre és agradable saber que la gent et llegeix i despertes algun interès, encara que naturalment, alguns comentaris aporten més que altres. Sense entrar en això, el que em sorprèn és la capacitat de cadascú de fixar-se en aspectes diferents del post en qüestió. Penso que això diu molt de cada persona, i no m'estranyaria que un anàlisi a fons mostrés un patró en els detalls que més atreuen cadascú. Es pot saber com és o pensa algú amb els seus comentaris, i no pel que diu, sinó pels estímuls als que respon. De vegades el que cal comentar està molt clar, però en posts més complexos, la diversitat de visions és molt interessant, i m'atreveixo a dir que enriquidora. No sé si es pot arribar a un punt en el que sabem qui comentarà unes coses o altres just en publicar un post, suposo que en gran mesura és també una qüestió de probabilitats.

En la mateixa línia, també crec que l'aparença del blog de cadascú també ens parla molt de com és la persona, i ens pot ajudar a tenir claríssims alguns trets de la seva personalitat. Però això tampoc és cap secret, és força fàcil de veure. El que sí que ja és més personal i potser no ens crida tant l'atenció és l'ordre dels apartats clàssics de la barra lateral. Allà cadascú tria l'ordre en que fixa les seves prioritats, i crec que es pot observar a quines coses dóna més importància el/la blogaire. Res és criticable, cadascú ordena els apartats segons el seu criteri, sigui quin sigui, però tinc l'impressió que això també ens dóna idees de com és aquella persona.

Tot això són cavil·lacions meves, probablement sense cap mena d'importància, però em costa tenir-ho al cap i no compartir-ho. No em vull atrevir a dir quins trets es poden reconèixer en la manera d'actuar de cadascú en la blogosfera, però potser algú també ho ha pensat alguna vegada i tindrà alguna cosa per dir amb més cap i peus que el que jo he dit. Si algú s'hi anima, ja sap.

Rutina

f 1 Costum, près per l'ús sovintejat, de fer una cosa d'una certa manera. Fer una cosa de rutina. Seguir la rutina general.

Aquesta setmana ha suposat la tornada a la rutina. Feina, gimnàs, castells... tornem a la dinàmica habitual i sembla que les vacances queden cada vegada més lluny, tot i que acabem de deixar-les enrera. Podria dir que el temps de tardor que ens fa darrerament ajuda a l'adaptació, però no m'ho creuria ni jo. Sobre la rutina vam parlar fa no massa amb na Txari, i voldria compartir amb tothom la nostra particular visió d'aquest tema. La meva, la seva... la nostra.

XeXu dixit...

Les rutines són malenteses, sempre es considera que caure-hi ens encasella, que ens priven de l'espontaneïtat de la vida jove, i s'associen a fer-se gran, a establir-se, a sentar el cap. I això no té per què ser així, també ajuden a estructurar una mica una vida que pot ser caòtica, i en certa manera les necessitem, encara que no ens agradi reconèixer-ho. El meu problema és que les meves rutines no converteixen la meva vida en menys caòtica, ja que són unes rutines poc rutinàries, si se'n pot dir així. A part de les coses que citava més amunt, dins de la normalitat de la vida que porto s'hi inclouen coses d'allò més estrafolàries, que no veig com a estranyes, ni com excepcionals ni gairebé com excitants, simplement hi són, i per mi és normal que es donin. Així si un dia s'ha de pujar a Taradell per acomiadar algú, ni que sigui per un parell d'horetes, s'hi va i punt. Que hi ha un concert dilluns a la nit? Per què no? Quedar-se de matinada escrivint posts o mails, sigui època laboral o no, no resulta gens estrany. O si el dia de Nadal hi ha un aniversari per celebrar, doncs s'hi va, encara que sigui lluny. Aquestes són les meves rutines, no estranyar-me per qualsevol canvi o imprevist que pugui aparèixer, com que se't presentin uns amics a dormir. Entra dins de la normalitat, pot passar. Podria citar molts més exemples, però no cal. I amb tot això no dic que la meva vida sigui millor o pitjor que la d'altres, només que el que jo entenc per rutina potser no és ben bé el que diria el diccionari.

Txari dixit...

A mi em passa el mateix, per més que ho vulgui sóc incapaç de sortir de la meva particular rutina poc rutinària. Poc a poc ha esdevingut normal per mi passar alguna nit d'entre setmana fora de casa; l'any passat fins i tot duia una muda al cotxe "per si es donava el cas", aquest any tinc altres estratègies.

Se'n pot anomenar rutina? Segons el diccionari, sí. He pres el costum d'aprofitar les tardes i els caps de setmana a fons, he pres el costum de no fer sempre el mateix, he pres el costum de trucar i dir "et va bé que avui em quedi a dormir?", he pres el costum de no quedar-me a casa... m'ofego, una setmana fent "casa-feina, feina-casa, dilluns tai-txi, dimecres comprar i divendres sopar a fora", jo m'ofego! I a la vegada penso "va, una setmana ho podries fer!" per variar... I va de debò! M'agradaria! Però no puc, la meva rutina m'atrapa...

La guia d'aquesta rutina és la transcendència que donem a les coses. No fotem, que un amic vingui dels EUA un cop l'any és important, i no pots deixar d'anar-lo a veure. Que neixi la primera filla de la comunitat és important, i hi has de ser. Que toqui AF o PM és important, i no pots deixar d'anar-hi, encara que sigui entre setmana. Joder! A la feina no hi falto mai i és una de les coses menys importants a la vida, perquè hauria de faltar a compartir una estona amb els meus amics?

Amic meu, no puc deixar de fer referència al que un dia vam comentar: la mida pot no importar, però la qualitat sí. Si consideres que és important ser-hi, vés-hi, però si no en tens ganes, si sents que no t'ho passaràs bé o que la resta de les persones no podran disfrutar de tu, deixa-ho córrer, un altre dia serà. No és qüestió de complir amb la presència.

Per últim, seria injust parlar de rutines no rutinàries i deixar de banda la planificació desplanificada, l'autèntica sal. Que què és? És saber que faràs varies coses (perquè les has de fer, és qüestió de prioritats), però no saber com ho muntaràs. És el que s'anomena logística, i ara que ningú em sent, us diré que és la veritable gràcia de tot plegat.

XeXu featuring Txari
(A qui agraeixo profundament la seva col·laboració en aquest post!).

Veu callada

- XeXu, darrerament em trobo una mica estrany, no sé què em passa...

- Et sents malalt?

- No, no em trobo malament, només estrany.

- Ah, llavors no pateixis, no ets tu, sóc jo.

- Tu? I per què em sento així jo?

- No ho sé, no hi té res a veure amb tu, encara et falta molt per tenir aquest tipus de sensacions. Suposo que ho notes per simpatia.

- Per simpatia? Perquè sóc simpàtic?

- Ha ha ha, no, això potser no ho arribaràs a ser mai. Vull dir que com que jo si que estic estrany, doncs això, que tu et sents igual.

- No entenc res, però no és una mala sensació, a tu també t'agrada?

- Si, és clar. Matrix ha canviat finalment.

- No sé què és Matrix, però el canvi està bé, oi?

- Doncs sí.

- És per això que aquella veu ja no hi és?

- No cridis el mal temps. Si que hi és, però ara calla. Ara no té res a dir.

- Encara sóc aquí.

Estanislau Verdet

Vinc de les festes de Gràcia, on m'hi he desplaçat (crec que per primer cop a la vida) exclusivament per assistir a un concert amb els meus companys de pis. Es tractava d'Estanislau Verdet, un cantant subrealista acompanyat per uns músics no menys esperpèntics que duen per nom 'Els Cantimplores Marramiau'. De com conec aquest bon home és una història curiosa ja que en menys d'una setmana l'Eric i el meu germà (que no es coneixen de res) em van venir emocionats a ensenyar-me un paio boníssim que havien descobert. Ara no sé dir qui va ser primer dels dos, però el cas és que aquest paio boníssim era l'Estanislau Verdet, i des d'aquells temps ens hem anat interessant per aquest singular cantant.

Després d'un temps de córrer per la blogosfera, he vist que aquest artista és més conegut a la xarxa que no al món real (per anomenar-lo d'alguna manera), i això es deu principalment al seu blog Yamshes en Escabetx que té força seguidors, i al seu MySpace, on es poden escoltar alguns dels seus millors temes. Això em fa pensar que entre el nombrós públic que hi havia avui hi havia força blogaires, però m'estalvio les paranoies.

El concert en si ha estat força bé, hem passat una bona estona. No és un grup per recomanar a qualsevol, perquè hi ha molta ànima sensible, però musicalment són molt bons. El que els fa especials, però, són les lletres, que són originals i totalment subrealistes, riute'n d'Antònia Font! A més, prediquen tota una ideologia pròpia que l'Estanislau va descrivint al llarg del concert, però que m'estalviaré explicar perquè es pot consultar en qualsevol dels enllaços que he deixat més amunt. Només vull dir que paga la pena escoltar música així ni que sigui per escapar-se dels estandards habituals. A més hem rigut força amb les animalades que anava dient el cantant. No sé per què penso que aquest no serà l'únic concert d'ells al que assistiré.

Per si no us ve de gust visitar els enllaços, us deixo aquí un dels temes que més gràcia em fan, i que per casa sempre cantem, a veure si algú s'hi enganxa.

Ajudar els guiris

Fa uns dies tornava tranquil·lament a casa i just en enfilar un carrer que em porta al meu, una parella d'estrangers amb un mapa a la mà em van demanar ajuda. Hi havia una altra senyora que jo em pensava que anava amb ells, però sembla que només mirava d'ajudar-los. Ella em va dir que parlaven en anglès, i si podia donar un cop de mà. Jo vaig estudiar anglès durant molts anys, i tot i que estic una mica rovellat i em fa vergonya, en principi sóc capaç de comunicar-me i fer entendre el que calgui.

Em demanaven per una plaça que no era lluny d'on ens trobàvem, però ells duien cotxe, i jo mai sé com indicar els camins quan es va en un vehicle (ni en català!), perquè sempre vaig caminant. Tot i això, els vaig recomanar que aparquessin per allà mateix, i que arribessin al lloc caminant, i crec que la solució els va convèncer. Se'ls veia agraïts, semblaven bona gent. Ell amb cara d'angelet em va allargar una mà, i jo una mica sorprès l'hi vaig encaixar. Però més sorprès em vaig quedar quan em vaig trobar amb un bitllet de 10€ a la mà. Em vaig posar encara més nerviós del que estava i li vaig tornar de seguida, sense saber articular cap paraula coherent en anglès. Suposo i espero que amb la cara d'espantat que vaig posar entenguessin que no en volia pas de diners per donar un cop de mà a algú que no sap on va. Ells van fer un gest d'insistència, però vaig fer que no amb mans i cap (o vés a saber què vaig fer), i vaig continuar el meu camí tot acomiadant-me.

Realment, no sé què pensar d'aquest incident. No sé exactament el país d'on venia aquesta gent, així que desconec si entre els seus conciutadans és una pràctica normal. Només sé que en altres països d'Europa, si et veuen amb un mapa a la mà, i cara de perdut, de seguida tens algú al costat que t'ofereix ajuda, i es poden passar una bona estona amb tu per donar-te les indicacions que calgui. Suposo que no ho fa tothom, però asseguro que això m'ha passat diverses vegades a Alemanya. I el pitjor del cas és que nosaltres desconfiem d'aquest comportament. Sembla estrany que algú t'ofereixi la seva ajuda sense demanar res a canvi, és més, quan passa penses això, que volen alguna cosa a canvi. Però no és així, t'ajuden, s'acomiaden i se'n van. Ben mirat, ho trobo fantàstic i un comportament molt cívic i útil. Després de viure aquestes experiències em vaig prometre que intentaria fer el mateix a Barcelona, però mai no ho he fet voluntàriament, sóc poc llançat per fer aquestes coses, em moro de vergonya només d'imaginar-m'ho. I no és que no hi pensi, tot sovint tindria l'oportunitat de fer-ho, però em dic a mi mateix "ai no, quina vergonya, ja ho faràs un altre dia...". I així devem quedar, com un poble poc hospitalari i col·laboratiu, però deu ser una mica el nostre tarannà, oi? Sembla que en aquesta ciutat tothom va a la seva.

Qui no té feina, el gat pentina

Estic d'un prolífic que fa ràbia. Tot el dia no paren de venir-me temes per escriure posts, i me n'he d'estar ja que no vull saturar-me a mi mateix, ni a qui ho llegeixi. I és que ja em costa llegir llibres i tot, perquè quan porto dues línies ja estic pensant en algun tema per escriure, o en alguna altra cosa de la blogosfera, o en tal o tal altre post d'algú. I sabeu què, crec que això em passa perquè ara ja no penso tant en altres coses, amb els maldecaps i les misèries. Hi ha coses que m'ha deixat de preocupar, i el temps que invertia en preocupar-me ara l'omplo amb altres pensaments. L'altre dia ho parlava amb un amic, els grans pensadors de l'antiguitat (i de no tant enrera) van poder dedicar el seu temps a fer teories (absurdes si voleu) sobre temes metafísics i ètics gràcies a que tenien esclaus que els feien la feina bruta. És allò de 'qui no té feina, el gat pentina'. I no és que jo em compari amb un gran pensador, déu me'n guardi, res més lluny, però crec que mentalment em passa una cosa similar. Si ja no penso en les coses ferregoses de la vida, les que ens deturen, les que ens fan tenir altibaixos i canvis d'humor, en alguna cosa hauré d'invertir el temps que se'm regala ara, que no és poc.

Escriure al blog és una teràpia. Aquí, com fa cadascú a casa seva, expresso els meus sentiments i pensaments, descric les coses que de veritat m'importen de la vida, plasmo les meves neures, demano desitjos i no m'avergonyeixo tant de les animalades que faig quan les veig escrites. I la pasta que m'he estalviat en psiquiatres? Ara tinc més ganes que mai d'escriure-hi, i per estrany que sembli, no és perquè necessiti treure'm de sobre mals pensaments, al contrari, però així em sento.

Comiat déjà vu

Avui hem recorregut un camí que ja coneixem, que vàrem fer fa poc per acomiadar-nos d'una amiga. Mirat fredament, s'ha de ser masoca per recórrer tants quilòmetres per dir adéu a una mateixa persona, però no pel trajecte, sinó per l'adéu. Però no hi ha hagut llàgrimes, perquè sabem que és un 'fins aviat', i una nova abraçada d'aquella persona no te la pots deixar perdre. Gent que acaba d'arribar de molt lluny, gent que demà se'n va força lluny i jo, que no vaig enlloc, reunits i units per rebre i donar aquesta abraçada, que ens haurà de servir durant com a mínim quatre mesos. Esperarem a Nadal per rebre una altra dosi d'ella, suposo que serà possible.

Avui també, m'he adonat com són d'importants algunes persones per mi. El millor del cas és que ja ho sé, i que detalls com els d'avui n'hi ha molts i continuament. Però era en un cotxe a la part del darrera, cantant el que sonava al reproductor. M'he hagut de descordar el cinturó i agafar per les espatlles als meus companys perquè he vist com havia trobat a faltar cantar amb ells, i un cop més, he estat a punt de plorar de pura felicitat. Ells també ho han enyorat, i és que és una petita part de nosaltres, però no deixa de ser nosaltres mateixos, i els sentiments que et desperten algunes persones no són fàcils d'explicar amb paraules.

Busca'm

Et veig patir i se m'encongeix el cor. Sempre que parles amb mi ho fas alegre, sempre riem i ens entenem les bromes. Avui no era així, t'he notat la veu distant, apagada, amb poques ganes. Primer he pensat que t'havies enfadat, no et vaig trucar quan et vaig dir. Darrerament la gent se m'enfada i no sé per què. Però després m'he adonat de que no era el primer cop, que no fa massa sonaves igual a l'altre cantó del fil, i n'he estat segur. Ella era allà, i tu paties. He volgut venir, he volgut rescatar-te, hagués corregut mig món per treure't d'allà. Però no ha calgut, has vingut tu. Necessitaves només un motiu, necessitaves fugir. El meu truc no t'ha il·lusionat, però t'ha donat l'oportunitat d'escapar, i t'hi has aferrat. No és telepatia, jo no sabia ni m'imaginava res d'això. Però has de saber que sóc aquí, que no cal que et truqui jo si necessites una mà a la que agafar-te mentre caus. Hem parlat de moltes coses i de res en concret. I sé que això et va bé, perquè no sé fins on et serveix la meva ajuda, però fer-te parlar o fer-te riure són coses que no has de dubtar de demanar-me, perquè és el mínim que puc fer. Sempre em dius que la teva experiència no et permet aconsellar-me. Sempre em dius que estic més per tu del que tu vas estar per mi en el seu moment. Quina col·lecció de bajanades! Per tu només tinc agraïment. De vegades silenciós, de vegades de bon humor, de vegades distretament, però sempre has tingut estona per una cervesa més quan els altres ja no hi són. Aquelles cerveses de les tres de la nit són motiu suficient per moure cel i terra per venir a salvar-te si et cal, i saps que has fet molt més que això. Busca'm. Utilitza'm. Necessita'm. No ho veus que l'amistat és moltes més coses de les que sempre has pensat?

"No pots controlar-ho tot!"

Últimament m'adono que estic en baixa forma, o que estic perdent facultats, no sé què és pitjor. M'ha vingut al cap aquest altre post que vaig escriure ara ja fa un temps, però en realitat no hi té res a veure, o hi té molt a veure, vés a saber tu. Ara hi ha vegades que veig que no sóc jo, però no que em senti com un altre, o que pretengui ser algú altre, això mai, ja en tinc prou amb mi mateix com per preocupar-me de tenir múltiple personalitat. Però m'equivoco, fallo, tinc llacunes on abans era bo, on abans no se m'escapava res. Sóc amant de controlar totes les situacions, i és una cosa de la que n'estava orgullós, i una cosa que m'he sentit criticar més d'un cop: "no pots controlar-ho tot!", em diuen. Doncs jo creia que sí, però evidentment sembla que no. Cometo errors que abans no feia, i no m'agrada. O em faig gran, o ja no presto tanta atenció als detalls, i un cop més, tampoc no sé què és pitjor. Només sé que no és propi de mi, darrerament hi ha tantes coses que no són pròpies de mi... Potser no s'entén res del que dic, però jo si que ho entenc, i em fa sentir malament, perquè perdre la pròpia identitat no crec que faci gràcia a ningú. A mi no me'n fa gens, això segur.

Sopa

- Ei, ei, sabeu què!! Sopa de Cabra ha tret un disc en castellà!!!
- No pot ser, no pot ser, ha de ser mentida!
- Que no, que l'han fet, que és de veritat!!

Decepció. Una gran decepció va ser el que vam sentir en aquells moments, a l'escola, en ple auge del rock català. La meva escola era un oasi en mig d'un desert castellanoparlant. Els meus companys i jo érem fans dels grups punters del moment, Sopa, Els Pets, Sangtraït i Sau. No existia més música, no hi havia més llengües. Érem feliços amb el nostre reduït món musical, i vivíem unes cançons que enteníem i que ens feien sentir les nostres primeres sensacions. Recordo cantar pels passadissos tonades tant maques com Sota una Estrella, qui no recorda una cançó tant preciosa? Però de sobte la notícia va esclatar a les nostres vides, pitjor que el començament d'una guerra, pitjor que un terratrèmol devastador, pitjor que qualsevol altre cosa. Sopa de Cabra treia un disc íntegrament en castellà. El món se'ns va caure als peus i vàrem perdre la fe. Alguna cosa es trencava, no ens ho podíem creure. Una de les nostres icones ens havia fallat, i això no ho podíem perdonar. I com nosaltres, tants d'altres que van donar l'esquena al grup, que va fracassar estrepitosament en la llengua del país veí, i vam pensar que s'ho mereixien. Mai els hem acabat de perdonar, mai no van aconseguir ser com abans, el grup de rock català més idolatrat. Mai, tot i els trossets de cel que són Camins, Hores Bruixes o El Far del Sud.

Avui he sentit la versió acústica de El Boig de la Ciutat i algú m'ha dit que sonava més lenta que l'original.

En s'estiu

Ja fa temps que no poso per aquí una cançó perquè si, d'aquelles que em diuen alguna cosa i que m'impulsen a penjar-la per compartir el moment amb qui vulgui llegir-la. Per una vegada, la cançó que em ve de gust posar avui no serà per haver-la sentit i per haver-me evocat cap mena de sentiment. La poso per defecte, justament. Ahir grandíssim concert d'Antònia Font a Badalona, com feia temps que no en vèiem cap. Hi ha una cançó que la meva amiga Rach sempre demana, i mai li canten, tot i que s'escauria molt i molt aquests dies. I com que jo mateix en vaig escriure una frase en el darrer post, crec que la cançó mereix ser reproduïda. Us he recomanat mai Antònia Font? Segur que sí, però no me'n cansaré de fer-ho. Apa aquí us la deixo, és En s'estiu.

Aquí damunt m'engronsen ses ones,

sa barca va on vol,
es penyasegat de pedra roja
m´admira i me fa por,
he vengut a pescar la mar
però he enrocat
i sense voler he pescat sa Terra.

Es sol d´agost m'esclafa sa cara
i jo somric al vent
que me refresca adesiara,
no puc estar més content,
just devora Tramuntana
estirat damunt sa barca,
que som de dolent!

Com si res passen ses hores,
encenc un cigarret,
res d'aquest món no m'importa,
jo només vull ser un trosset
de natura en miniatura,
me fondré davall ses ones
com un glop d'aiguardent.

És que estic de puta mare
d'ençà que és en s´estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.

És que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.

Aquí damunt m'engronsen ses ones,
crec que m'he adormit,
el volantí tremola a estones,
això és un paradís
de silenci que m´envolta,
botaré per damunt ses ones
com ho fan els dofins.

Faré que tota sa meva vida
sigui un viatge com aquest,
en de dia trec sa barca,
en sa nit arròs de peix,
no puc demanar res més:
he resolt tots els problemes
dient tanmateix.

És que estic de puta mare
d'ençà que és en s´estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.

És que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.

Instants eterns

Fa uns dies algú em deia per mail que sentia recordar-me les males èpoques de la feina ara que estava de vacances. No em va fer res, naturalment, i és que m'estan sentant tant bé aquests dies de descans que poc penso en reunions nefastes i presses per acabar. Diria que estic de puta mare d'ençà que és en s'estiu, alguns potser m'entendran. Estic fent moltes coses, dormint no gaire més de l'habitual, això és cert, però molt més descansat, i amb cap ganes de tornar a la feina, tot i que el dia s'acosta, però encara no he après la facultat de parar el temps.

Fa uns dies vaig fer aquesta foto, i m'agrada molt. Demostra la pau que sentia en el moment de fer-la, la tranquil·litat i els instants eterns. Una mica de natura també senta bé a un urbanita com jo. Aquest estiu està resultant ser molt bo. No he viatjat, com sembla que fa la gent normal per dir que va de vacances, no he abandonat la meva estimada Barcelona, tot i les escapades que faig encantat, i gràcies a això he pogut seguir escrivint aquí cada dia, i això també em fa sentir molt bé, perquè encara que en el seu moment em negues a declarar als quatre vents que m'agrada el meu blog, una miqueta si que me l'estimo a aquest petit espai que tinc.

Limitacions

Des de ja fa temps, m'he adonat que tinc una tendència una mica rara, la d'envoltar-me gairebé sempre dels millor. Em vaig fixar que la gent que m'agradava tenir a prop destacaven per alguna cosa, i això em va fer pensar. Es tracta només d'una tendència, és clar, conec gent de tot tipus, però si vull tenir gent que sobresurti en algun aspecte al meu costat, potser és per pal·liar defectes que tinc. Conèixer les limitacions de cadascú està bé, però es poden maquillar tenint a prop gent que està per sobre d'aquestes limitacions? En realitat, no tinc la resposta a aquesta pregunta, però si que és cert que no em sento malament quan em considero amic d'algú que és molt més intel·ligent que jo, per posar un exemple. Al contrari, em sento admirat i l'enveja no té lloc entre els meus sentiments. Conec l'enveja, i no és el que sento per la gent que és superior a mi en qualsevol aspecte. Segurament és aquesta admiració el que em fa respectar-los i valorar-los, el que determina que no me'n vulgui separar per tal de poder aprendre les coses bones que algú superior em pot ensenyar. A la vida, tot es pot aprendre, encara que tots tenim la nostra personalitat, les nostres habilitats preferents i naturalment, les nostres limitacions. Sempre som a temps de millorar, i jo ho vull, encara que no arribi mai a ser com els mestres, ni ho pretenc. La vida virtual no es salva d'aquesta idea meva, un mestre ho és en qualsevol format.

Vull ser un calçasses

Vull ser un calçasses.
Vull deixar que prenguis totes les decisions fent-me creure que les prenc jo.
Vull que no demanis postre i et mengis la meitat del meu.
Vull venir-te a buscar quan no t'ho esperes per fer-te una sorpresa.
Vull regalar-te alguna cosa només perquè un dia vas passar per un aparador i vas dir que t'encantava.
Vull intentar controlar la meva llengua i no dir tantes bajanades.
Vull veure les pel·ícules en versió original perquè dius que és més autèntic.
Vull fer aquella excursió que tanta mandra em fa.
Vull acompanyar-te a comprar roba i dir-te què et queda bé i què no.
Vull donar-te la raó al final de cada discusió.
Vull que passagem agafats de la mà i mirar-te amb ulls de lluç.
Vull apuntar-me a aquell curs de ball de saló.
Vull deixar-te la meva jaqueta perquè en realitat al gener no fa tant fred.
Vull fer aquell viatge a un lloc que no m'atreu només perquè tu hi vols anar.
Vull estirar-me al teu costat i passar-me hores i hores abraçat a tu dient-nos com ens estimem.
Vull posar-te al cotxe la música que sé que t'agradarà escoltar.
Vull anar a un sopar familiar perquè tu m'ho demanes.
Vull sortir a comprar un gelat després de dinar perquè a tu et ve de gust.
Vull recordar totes les dates i celebrar-les com toca.
Vull recollir-te a l'estació cada cop que arribis.
Vull trucar-te cada nit per desitjar-te un bon son.
Vull enganxar-me a Ventdelplà i deixar de veure House i CSI.
Vull portar-te a la feina en cotxe per estalviar-te tres parades de metro.
Vull que agafis patates del meu plat sense demanar permís.
Vull portar-te a aquella avorrídissima exposició perquè t'agrada l'art.
Vull que anem a la platja i intentar posar-me moreno.
Vull controlar què bec quan estic amb tu.
Vull no mirar-ne cap altra ni donar-te cap motiu de gelosia.
Vull no tenir mai un no per tu.
Vull ser un calçasses.

Golf

Ara us sorprendré una mica, perquè vull parlar d'una activitat que he anat a fer avui, que crec que no és pròpia de la meva edat, ni de la meva condició, ni del meu poder adquisitiu. Es tracta de golf. Els meus amics més cafres i jo ens hem acostat al pitch & putt del Montseny per introduir-nos en aquest món, fins avui, completament desconegut per nosaltres. La idea no era nova, ja feia temps que ho parlàvem, i ara que tots fem vacances (o gairebé tots), ha arribat el moment.

El que primer diré és que ha sortit sorprenentment barat pel que fa a la creença popular. Per poc més de 30 € hem llogat els pals, hem tingut un munt de boles per entrenar, hem dinat força bé, i hem passat tot el dia fent l'animal i rient. Déu n'hi do. També vam haver de comprar boles i guants com a mínim per la mà esquerra (totalment recomanables), pel mòdic preu de 12 € més, però són reutilitzables. Se suposa que és un joc seriós, i que s'han de guardar les formes, però diguem que això no va massa amb nosaltres. Després d'un inici que no augurava res de bo, hem anat agafant la tècnica i ens n'hem començat a sortir. A mesura que avançava el dia anàvem millorant, i mica en mica hem anat fent cops més meritoris i puntuacions més baixes a cada forat. El millor de tot, però, és que nosaltres som uns competidors nats, ens agrada jugar a tot tipus de jocs o practicar diferents tipus d'esports i sempre competim, oficialment o extraoficialment, però sempre de bon rotllo, i sempre ens animem i ens felicitem quan algú de nosaltres ho fa bé. Això és el que més m'agrada, si faig aquestes coses és per passar-ho bé, per gaudir al costat dels meus amics, i si tot fos per la competició, no seria ni la meitat de divertit. Prefereixo perdre, però que mantinguem aquesta rivalitat tant sana i que tant ens esperona. A més, com que sempre provem coses noves, inicialment som dolentíssims, així que qui guanya o qui perd és més aviat qüestió de sort.

Ho hem passat bé. Ha estat un gran dia, diferent. Hem quedat que hi tornarem; val la pena, i des d'aquí ho recomano. Ara, a poc a poc, perquè ara mateix hi ha diverses parts del cos que em fan mal, i suposo que demà serà pitjor. Llocs estratègics, no és que estigui baldat, tot i que he de reconèixer que cansa força, però nosaltres hi hem jugat massa estona per ser el primer dia. Ah, i portar sabates impermeables, que hem pagat la novatada i jo anava amb els peus molls des que hem començat, i ens hi hem passat hores i hores...

Confirmant sospites

Estava fent jo una ronda per la blogosfera, i he topat amb el blog Calidoscopi, que no és dels meus habituals, però de seguida m'hi he fixat perquè tenia un test friki d'aquests que tanta gràcia em fa fer. Es tracta de quantificar el grau d'addicció als blogs de cadascú, i després del post que vaig escriure l'altre dia, no podia deixar de fer-lo. Ja m'imaginava els resultats, però mira, és una ximpleria com una altra per fer un dilluns al vespre, quan a fora fa un temps més propi de setembre. Si us animeu a fer-lo, ja em direu el què.

75%How Addicted to Blogging Are You?

Tampa Singles from Mingle²

Manuals de geografia

M'he adonat que darrerament, ja sigui per les actuacions de castells, els concerts d'Antònia Font o per les escapadetes que fem, no paro de visitar indrets de Catalunya en els que no he estat, o potser sí, però que sempre és agradable retrobar. Com que aquestes mini-vacances no em permetran arribar massa lluny, estic disfrutant de redescobrir el meu propi país, el país que tant m'estimo i defenso. Quan era més jove sempre havia pensat que hauria de fer una ruta per Catalunya, ja que m'agradaria conèixer tot el que pot oferir, que no és poc. Aquests dies m'he adonat que, a la meva manera, ja ho estic fent, i que he estat en molts pobles i ciutats preciosos, i no vull restar el valor que això té, perquè sempre donem importància als viatges que fem a l'estranger, i qualsevol cosa ens sembla una meravella, i probablement no coneixem massa el nostre propi país. Val la pena, n'estic convençut, i me'n convenço més a cada sortida que faig. Aquest cap de setmana visita per partida doble, i les estones de carretera no s'han acabat, n'hi haurà més. Ahir va ser a Sitges, conegut per tots. Avui, Taradell i Vic, una visita especialment emotiva perquè era per acomiadar una altra amiga que se'n va, una visita que li devíem. La foto és de Taradell, un raconet maco, maco que transpirava història. Estic cansat, quins dos dies que hem passat. Ha valgut la pena.

Et trobaré a faltar

Ella no em creu quan li dic que la trobaré a faltar, i això que no paro de dir-li. Cada cop que em fa una broma de les seves, sé que la trobaré a faltar. Cada cop que riu d'aquella manera tant especial, sé que la trobaré a faltar. Cada cop que ens posem a caminar junts i m'acaba treient 20 metres, sé que la trobaré a faltar. I cada cop que penso en aquells mails que li enviava, sé que la trobaré a faltar. I ella no s'ho prèn seriosament, qui diu això a falta de molts mesos per la separació? Però la sort ha volgut que ara ella marxi per període de dos mesos, lluny, molt lluny, a l'altre cantó de l'Atlàntic. Ella s'ho mereix i li anirà molt bé, i jo sé que la trobaré a faltar.

És estrany com algunes persones calen tant profundament en el nostre ésser, sense cap motiu, sense una amistat de veritat, sense cap intenció romàntica. Però aquesta noia té una llumeta que brilla incandescent, i que fa que se'ns caigui la baba amb ella. Fins i tot quan et diu "he somniat que moriries demà". Ella sap que em pot i disfruta fent-me comentaris que sap que em faran molt riure, quan m'hagi recuperat de l'ensurt, és clar. Per ella és aquest post, que podria ser un o podrien ser 200, perquè se'n va, i sé que la trobaré a faltar, i encara que soni estrany, crec que poques vegades he tingut la sensació que enyoraria algú d'aquesta manera, ella és especial. Mai no llegirà això, però no crec que calgui, perquè ja ha llegit prou coses meves. La meva fillola... he dit ja que la trobaré a faltar?

No puc dedicar-li un post sense posar una cançó que podria dir que és la nostra, però no ho diré perquè compartir una cançó és parlar en altres termes, i simplement és que cada cop que sona, tots dos no podem fer altra cosa que parar i cantar-la. Ella va ensenyar-me que és millor que Speed of Sound, i ara cada cop que la sento, sigui on sigui, no puc fer altra cosa que pensar en ella. És Clocks, dels Coldplay, us poso el reproductor i deixo la lletra, aquest cop, és obligatori escoltar-la, perquè és una de les millors cançons d'aquest segle.

The lights go out and I can't be saved
Tides that I tried to swim against
Have brought me down upon my knees
Oh I beg, I beg and plead
Singing
Come out of the things unsaid
Shoot an apple off my head
troubles that can't be named
tigers waiting to be tamed
Singing

You are You are
Confusion never stops
closing walls and ticking clocks
Gonna come back and take you home
I could not stop, that you now know
Singing come out upon my seas
Curse missed opportunities
Am I a part of the cure
Or am I part of the disease
Singing

You are, you are
You are, you are
You are, you are
You are, you are

And nothing else compares
And nothing else compares
And nothing else compares

You are, you are
Home, home, where I wanted to go
Home, home, where I wanted to go
Home, home, where I wanted to go (You are)
Home, home, where I wanted to go (You are)

Comité de crisi

Si algú dels meus té algun problema, no és gens estrany organitzar un comité de crisi. No m'agrada veure que un amic ho passa malament, faig el que calgui per intentar posar-hi solució, encara que sigui momentani, encara que només li serveixi per una estona. Però un comité de crisi en realitat, és una autèntica merda. No em molesta, no em fa res donar-ho tot per un amic, oblidar-me de totes les meves cabòries per centrar-me en animar algú, però si cal organitzar un comité d'aquests, és que alguna cosa passa, i aquí està el problema. Cadascú té la seva creu, portem les penes a les espatlles, però odio veure un amic en un mal moment, encara que intenti simular normalitat, es veu que les coses no van bé. Odio també no saber què fer per animar algú, i crec que sé trobar mètodes diferents en funció de la persona, però aquella sensació d'impotència de pensar que quan desapareguis tot tornarà a enfonsar-se per aquella persona, em treu de polleguera. No es pot estar sempre present, no es pot estar al cent per cent, tot plegat, una merda. Sobretot quan saps que aquella persona faria el mateix per tu, i que ja ho ha fet quan ha calgut. No se m'obliden alguns detalls, mai no els oblidaré. Voldria ser capaç d'oferir el que he rebut d'algunes persones, ho faig tant bé com sé. És prou?

Se'n diu vacances

Em llevo i encenc l'ordinador, fins aquí normal. Esmorzo una mica, tot consultant el correu, mirant algun blog susceptible d'haver canviat durant la nit o a primera hora, obro alguna plana d'esports. Penso en anar-me a dutxar, però decideixo deixar-ho per més tard. I si m'estiro una estona més? I és que avui no aniré a treballar, ni demà, ni la setmana que ve. Vacances, en diuen. Jo prefereixo entendre-ho com uns dies de descans. No tinc massa plans, no faré grans viatges ni jauré en platges paradisíeques. Bé, no en tenia massa de plans, la veritat és que no anava a parar de treballar, però el cos m'ho ha demanat. I ara tot són presses, vinga propostes amunt i avall, tantes, i tant de cop, que no hi ha temps material per fer-ho tot, i parlant de material, tampoc no hi ha prou diners per fer-ho tot. Em quedo a la ciutat, almenys de moment, la meva estimada ciutat a la qual només li demanaria que baixés una mica el termostat, una mica d'aire acondicionat ambiental no ens aniria malament. Així que de moment, a veure com evoluciona la situació, em mantinc obert per vacances.