dissabte, 7 de juliol de 2007

Sense massa ganes

Quan em quedo sol penso, i no m'agrada. Quan em quedo sol m'avorreixo, i busco mil excuses per no fer el que he de fer. I em dutxo i surto a fer un volt. Passejo pels carrers de la ciutat fins que arribo al carrer que més m'agrada de tots, on m'agradaria viure, i veig parelles agafades de la mà que em fan sentir nostàlgia. La ciutat és viva, miris on miris hi ha gent. I segueixo caminant i m'arribo al centre neuràlgic, on el formigueig es converteix en una olla de grills. I entro a les botigues de roba i fins i tot compro alguna cosa, gairebé compulsivament, per no ser menys que els altres, o per no ser l'únic estrany. Però no trobo massa roba que m'agradi i la gent comença a estressar-me, així que acabo en una botiga de llibres i aquí si, inevitablement, me'n compro un. I no és que em faltin llibres per llegir a casa, però és més fort que jo. M'espera al costat de la sortida, i me'l trobo de casualitat quan ja marxo, després d'una estona de mirar, decebut de dur les mans buides. Però no el deixo escapar. I amb ell surto al carrer i decideixo que és hora de tornar, i en arribar a casa torno a sentir que m'he quedat sol.

Sense massa ganes de fer plans per avui. Sense massa ganes de quedar-me sol. Esperaré a veure-les venir.

9 comentaris:

  1. "Sense massa ganes de fer plans per avui. Sense massa ganes de quedar-me sol". Avui, també, em trobo una mica així. Bé, no ben bé avui ja m'està bé està sola, però preferiria estar "ben acompanyada", ja m'entens encara que no s'entengui.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Jo quan estic sola, em deprimeixo. Encara que hi hagi gent a casa. Llavors em munto unes històries que no vegis, i acabo escrivint posts d'allò més depriments.

    Jo no acostumo a anar a donar volts. Però si hi vaig, també acabo comprant llibres, que ja arriben al sostre i...

    Jo avui també tenia un dia així (entre tots tres, faríem un bon club!), però... he rebut una visita, he estat un parell d'hores treballant, m'he carregat un puzzle de 5000 peces que vaig acabar (conscientment) i ara estic millor, molt millor.

    Quan estàs sol, no saps en quin moment sonarà el timbre i serà algú que et portarà alguna bona notícia, o companyia per una estona.

    Ai, ho sento, últimament només faig que fer comentaris-post!

    ResponElimina
  3. Gràcies a les dues.

    Tirai, crec que s'entén perfectament el que dius, i jo penso exactament igual, si pogués estar "ben acompanyat" segurament no tindria aquests dubtes...

    Lluna, normalment no em costa fer plans o lliurar-me d'aquesta soletat tant molesta, però si no fas cap pas ni dónes mostres de tenir ganes de fer res és difícil que algú et vingui a trucar a la porta. Estic a casa, i em dedicaré el dia a mi mateix. Demà ja veurem.

    ResponElimina
  4. si m'ho permeteu.... posaré la nota acida ,estar ben acompanyat no és la panacea ,et sents ,estimat acompanyat
    però això no és la solució , quan tens això , es vol un altre cosa ,recuperar llibertats , moments amb un mateix .. faria un llistat interminable , la solució crec què jo la definiria amb una paraula carregar-se d'il.lusions ,sembla banal i fàcil però no ho és ;)

    ResponElimina
  5. A tu mateix i al blog, no? :-) La veritat és que sí, que si no fas cap pas, ningú et vindrà a trucar a la porta. Però aquesta persona feia més d'una setmana que havia de venir i encara no havia vingut, quan va venir em va agafar per sorpresa.

    M'agrada la nova imatge del teu blog! La foto m'encanta, i tots aquests colors vermells queden molt bé. Suposo que no ho has fet expressament, que quedés del Barça... o potser sí? I la frase també m'agrada (i, a més, el color). Que les aniràs canviant? Si vols, et puc explicar com fer (d'una manera cutre, però funciona) que hi vagin sortint diferents frases, ara una, ara una altra, aleatòriament.

    I ja paro amb el comentari!

    ResponElimina
  6. Ònix, suposo que ningú no està content amb el que té, i que també suposo que tens raó, estar emparellat redueix l'espai vital, però sense ànim de discutir, crec que a la llarga, estar sol és força pitjor, per moltes il·lusions que tinguis.

    Gràcies Lluna, sí, ahir a la nit m'hi vaig passar una bona estona i vaig fer alguns canvis. Encara em falta alguna cosa, però ja ho faré, avui dedicaré el temps a la feina. Gràcies també per l'oferiment, però en principi la frase la vaig canviant quan en trobo una de millor, sempre són meves o que algú proper ha dit (esporàdicament alguna cançó...), però bé, aquesta potser et soni...

    Ah, no ho vaig fer expressament que sembli del Barça (tot i que en algun moment vaig tenir aquesta impressió, ho reconec). El vermell i el negre són els meus colors, i aquell blauet també m'agrada, per això el vaig deixar. Abans hi havia massa poc vermell...

    ResponElimina
  7. Sí que em sona, sí, la frase.

    Esperem que peti la corda que cal! :-)

    A mi també m'agrada el vermell, durant molts anys va ser el meu color preferit... potser per això m'ha agradat més la nova versió del blog. O potser és la novetat, no ho sé.

    ResponElimina
  8. Aquests dies així són de pena. Jo en dic de transició. Aquestes èpoques en que vols tirar endavant però no pots i alhora saps que tard o d'hora acabaran, quan avancis pe`ro no avances i... és un peix que es mossega la cua. Però sempre i ha un endemà. Sempre sempre sempre!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  9. D'aquest post et dic que jo tpk tinc gaires ganes de comentar-lo... jojo... no en serio , esta molt be com tot el que escrius. Jo quan estic sol... una de dos, o me la pelo o la volto x internet, ara, voltarla a peu, x sant boi i sol.. no fa gaire gracia.. truco a la bgt o la berta i llavors si! o sino veig series, jojo!

    ja veig que has desesperat en l'espera i has remodelat el teu blog de fons negre, veu blanca i títols a l'espanyola(que malvat que sóc, coi...) i hiperliks a la marinera.

    Tinc unes ganes impressionants de fer castells joder! dema ens veiem, he?

    ^^

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.