dilluns, 9 de juliol de 2007

Relats conjunts, Le Chat Noir


El gat negre no sempre va ser un gat. Anteriorment havia estat un cabaret, un cabaret on es reunia la gent de pitjor calanya de Montmartre, en aquell fosc final del segle XIX. El senyor Salis era conegut en aquella època pels seus negocis de legalitat dubtosa i les sospites de que era un sàtir i practicava estranys rituals sexuals amb les pubilles del boemi barri parisenc. Ningú no sabia d'on havia sortit aquell cavaller adinerat i seductor, ni se'n coneixia cap parentiu, però tothom en parlava, la seva mística existència era coneguda per tot el barri i gran part de la ciutat. La gendarmerie l'havia investigat en diverses ocasions donada la seva fama, però mai no van descobrir res que pogués incriminar-lo.

Salis semblava estar per sobre de tot, i al novembre de 1881 va inaugurar el pitjor antre que ha conegut la capital francesa, i potser la resta del món. El local portava el nom de Le Chat Noir, i no podia ser més encertat perquè tot el que envoltava aquest negoci era misteriós, fosc i esmunyedís, ja que ningú no pot dir amb certesa els espectacles i les celebracions que allà tenien lloc, però es comenta que el número 84 del Boulevard Rouchechouart era un pou de perdició, on les prostitutes feien el seu agost, corrien rius d'absenta i es consumien tot tipus de substàncies il·legals.

La clientela de Le Chat Noir perdia el nord i moltes famílies es van trencar en aquella època a causa d'aquest local. L'atracció que causava sobre els assistents era tant forta que molts homes i moltes dones esdevenien ànimes en pena durant el dia i vivien tant sols esperant la nit per viure el desenfrenat torrent d'emocions que monsieur Salis els oferia. Però qui era aquell home i com podia regentar un antre de depravació com aquell? Tothom s'ho preguntava, però no hi havia manera de saber-ho, Salis no es deixava veure mai, i això encara augmentava més el seu misticisme i la fama del seu antre.

Només un home va poder presentar-se davant el gran Salis, un artista de poca monta anomenat Theóphile Steinlen que es guanyava la vida pintant escenes parisenques i malvenent-les pels carrers de la ciutat. Embriagat per les essències del cabaret, i esperonat pels seus amics, va anar a cercar Salis a les seves cambres, i cap dels seus esbirros no va poder impedir-li l'entrada, tal era la decisió de l'artista. El que va veure el va deixar garratibat i tota la sang li marxà de la cara. Damunt de l'escriptori hi havia un gat, un gran gat negre com el carbó, que el mirava amb uns ulls plens de malícia. Aquella visió espantà Steinlen, però el que va seguir a continuació li va glaçar la sang. El gat va créixer com una malvada ombra fins a prendre la seva forma original, que no era altra que la del Diable que s'amagava rere aquell misteriós personatge. El Diable esguardà el pàlid rostre de l'artista que no podia moure ni un múscul ni articular paraula. I tot d'una, va deixar escapar una sonora i malèfica rialla, i va desaparèixer.

Mai més no es va tornar a saber res de Rodolphe Salis i el seu cabaret va tancar les portes poc després. Steinlen va embogir i mai més no va recuperar la parla, no se sap si pel xoc que li provocà la visió del Diable, o per algun encanteri que aquest li va llançar. Només va ser capaç de fer una cosa més en la seva miserable vida, dibuixà un cartell amb aquella visió que havia tingut, la primera. Aquell gat negre de mirada ferotge i aterridora. La visió següent mai s'atreví a dibuixar-la.

14 comentaris:

  1. Qui ha dit què jo tenia imaginació ?....doncs m'ha superat
    de veritat és molt bo de fet no esperava menys de vos ;)

    ResponElimina
  2. (Repeteixo el comentari, però aquest cop un xic més entenedor procurant no deixar-me paraules)

    Brillant! Genial!!
    Ja tenim un altre capítol de "Les mystères du Chat Noir"

    Està vist què, en aquest relats, hi ha un corrent narratiu amb "vida" pròpia!!

    És magnific de debò!

    ;¬)
    Sort que vaig ser dels primers en postejar, per que sinó...

    ResponElimina
  3. Eh! doncs jo no el feia gens ferotge, pobre mixo... el relat està molt bé, molt!

    Potser alguns de vosaltres no ho sabeu (poser?), però aquesta imatge presideix el menjador de casa... de fet, alguna nit ja s'ha despertat, no diré que hagi convertit el menjador en un bar del París bohemi de principis del segle XX (ja m'agradaria!), però algun riu de destil·lat sí que ha fet córrer!!

    ResponElimina
  4. Estic llegint uns relats molt bons, alguns ben foscos. M'ha agradat molt, felicitats!!

    ResponElimina
  5. Bé, bé, bé! Repeteixo el que s'ha dit més amunt: sort que vaig ser dels primers!

    ResponElimina
  6. Quin relat més fosc i genial!! Veig que hi ha per la blosesfera un gran talent per fer relats gòtics! El Diable en persona... i el quadre del gat li queda molt bé!! Felicitats!!, he gaudit molt llegint-lo!!

    ResponElimina
  7. Molt bo XeXu! Ja sé perquè no en faig gaire de relats de relats conjunt! Un petonàs ni que sigui virtual!

    ResponElimina
  8. Molt bo nanu...!! Ara ploraria. Jeje... De debó que m'ha agradat molt. I no es plantegen d'obrir un altre Chat Noir?? Jo seria client habitual... Me n'aniria de copes amb el gat, ja t'ho dic ara. Ahir, sense anar més lluny, em vaig acabar TOTA la ginebra i la tònica de Würzburg... O gairebé, i de cervesa, deuen quedar alguns remanents, culets i prou...

    ResponElimina
  9. Que bo , que booo!!
    Bé, què haig de dir... m'encanta aquest quadre, i saps que també presideix el menjador de casa meva (quines coincidències, Txari!) per motius evidents: una felinòfica (no sé com s'hauria de dir) com jo no hi podria voler posar una altra cosa. Però reivindico que els gats són éssers entranyables, tot i que els has de conèixer i saber tractar, i sobretot tenir-hi afinitat. Com a amant dels gats, la literatura i tot el que envolta l'època bohèmia de finals del XIX, no podria haver disfrutat més amb el conte... qui sap si ara ens diràs que hi ha part de realitat i et quedes amb tots nosaltres?
    Felicitats! Vull un segon capítol de "le chat noir"!!

    ResponElimina
  10. M'ha encantat XeXu!
    Per quan el següent?

    ResponElimina
  11. Ei, moltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris, em feu posar vermell!

    Pels que puguin estar una mica despistats, o potser el despisatat sóc jo, diré que aquest relat surt de la proposta apareguda al blog de relats conjunts, on es proposa una imatge amb periodicitat mensual, i tothom qui vulgui pot escriure el que li suggereixi. Gent, als que heu dit alguna cosa (gràcies, gràcies, gràcies!!) i encara no us heu animat a provar-ho, us ho recomano de tot cor, atreviu-vos, perquè val la pena, és un gran exercici!

    Ei, i els que si que heu fet aquest i anteriors relats (igualment milers de gràcies pels comentaris), moltes felicitats pel nivell que hi ha, cada cop ho poseu més difícil, lladres!

    ResponElimina
  12. molt bé Xexu! Tens raó, ens treu la nostra part neeegra...

    ResponElimina
  13. en la meva estrena de relats comjunts estic fent un viatge iniciàtic per tots els ja publicats.
    El teu gat és un gat de misteri, just com el local aquest. Un final obert, interessant.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.