dilluns, 30 de juliol de 2007

Flagel·lació #3

A tu que m'escoltes, em consoles i em cuides, el que voldria dir-te és que no ha passat res que no sabés, ni res que no hagués predit que passaria. No agafo vacances encara, ni he fugit cames ajudeu-me, és el poder de l'autoconvenciment. Saber el que ha de venir dóna tranquil·litat, i jo ja ho sabia. Fins minuts abans d'entrar no m'han vingut els tremolors, com si anés a fer un examen, i de fet, no estava tant lluny de ser així. Voldria parlar-te per dir-te que no m'equivoco, i perquè vegis que no estic boig del tot, i que sóc més objectiu del que puguis pensar. Sé que creus en mi, però vull ensenyar-te que no parlo per parlar, que intento exagerar el mínim, i que la meva visió s'acaba confirmant gairebé sempre. Seguiràs sense creure'm, seguiràs pensant que porto les coses al meu terreny per justificar-me. No hi puc fer res, suposo que amb el temps t'acabaria convencent, però el nostre temps també s'acaba.

Avui ha començat el compte enrera, la cursa ja està en marxa, i no em plantejo guanyar-la, el meu objectiu és simple, només la vull acabar. Seré últim, però aguantaré totes les voltes, això segur. Per tu també tinc paraules d'agraïment, ja que el teu suport em serveix més del que creus, però ja veus, no es pot anar en contra d'algunes coses i no es pot començar una guerra quan ja està perduda. Fa temps que vaig ser derrotat, però encara no he sortit de les trinxeres. Fins i tot jo em canso de tanta metàfora. Les coses són com són, i no precisament un camí de roses. Ara m'has de creure, ja ho has vist, tot es confirma, pràcticament tot igual de com t'ho vaig descriure. És qüestió de tenir els ulls ben oberts, i cadascú els té oberts per ell mateix, així que no et molestis a posar en dubte res més del que jo et digui respecte a mi, per difícil que et resulti de creure.

7 comentaris:

  1. Xexu, m'he quedat corprès amb aquests posts tan directes i punyents. M'he entristit una mica més del que estic ara (per causes alienes a l'organització, després t'escric el mail que et dec). I encara més, t'he entès millor que mai. Pensa que mai surten les coses com un espera: o surten millor o surten pitjor. I normalment, acaben sortint pitjor, sí, inevitablement, degut a que els homes som massa optimistes i idealistes com per imaginar un futur fosc o poc prometedor. És lògic que volguem quelcom bo, i magnífic per nosaltres i pels que ens envolten, però tot i així, tot i que el camí no sigui "un camí de roses" com dius, potser el proper camí que prenguis sí que sigui ben florit i esponeròs. De tot cor, espero que així sigui. Perquè t'ho mereixes. Perquè has tingut mala sort. Perquè pots dir moltes més coses de les que dius. Espero que tot i que marxis capcot, de seguida vegis la llum en un altre lloc i puguis dir amb el cap ben alt: JA SÓC AQUí! I HE VINGUT PER QUEDAR-ME!
    Ànims, que avui, tot comença!
    Una abraçada recomfortant!

    ResponElimina
  2. He començat a escriure el comentari com 10 vegades. Com diu en yeral, jo també m'he quedat corpresa amb aquests posts.

    No sé qui és el poli bo, i qui és el poli dolent, ni res de res. Però sí que sé que potser marxaràs amb el cap cot, però segur que marxaràs havent acabat la cursa, i tant que sí! I no seràs pas l'últim! A més, la Maia, aquí al cantó, diu que té poders paranormals, i que pot predir el futur, i que tinc raó (és que en aquestes situacions només em surten xorrades, em sap greu).

    ResponElimina
  3. XeXu, ostres. No sé què dir-te. En aquests casos és quan maleeixes les limitacions de la comunicació via internet.
    Acaba la cursa amb el cap ben alt! Segur que no tens motius per marxar amb el cap cot.
    Una abraçada ben forta! Ànims!

    ResponElimina
  4. El més important és arribar al final de la cursa i no rendir-se a mig camí, encara que siguis l'últim.
    Ànims!

    ResponElimina
  5. no sé de que va res però puc llegir entre línies , acostuma't a que la gent no t'entengui ,i a que pensin que vas amb mala llet perquè sempre vas uns passos mes avançat, és una sort i una desgracia veure la realitat però el temps sempre posa les coses al seu lloc ,això a un impacient ... no és massa bon consell , però es així crec que no m'he sabut explicar com de costum :(
    una abraçada ;)

    ResponElimina
  6. Supose que era necessari el ritual oi? I també supose que encara hagués estat millor que no fos necessari...

    En tot ca, l'important és la utilitat. Que aquestes flagel·lacions et facen sentir millor i et faciliten la partença.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris i les vostres mostres de suport, tant els que enteneu perfectament la situació, com els que no. Heu de saber que em va ajudar força el vostre alè, entre això i llegir els vostres propis blogs, em vair distreure i tranquil·litzar molt. Què faria sense vosaltres.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.