dilluns, 30 de juliol de 2007

Flagel·lació #2

A tu que ets a qui més greu em sap decebre, et diré que tinc moltes coses per dir-te, però que massa sovint tinc ganes de fer-ho, i fins i tot d'això m'he cansat, no crec que valgui la pena. Et necessito i m'ajudes, sempre aportes l'equilibri que falta, tant si és per donar alè com si és per enfonsar-me amb una mirada. Avui has estat bé i t'ho agraeixo, ni has posat cap cara rara quan t'he dit que marxava. Potser en el fons del teu cor, m'arribes a entendre, encara que em costa arribar a aquesta conclusió. Només et puc dir gràcies, però això no treu que sabés que tu series allà, i que tot i que et tocava el paper de policia bo, jo m'esperava un altre tracte, el tracte que es dóna a altres, és el mínim que puc demanar. Potser és que realment no estic en aquest punt, segurament, ara tinc més clar que mai, sobretot més clar que ahir, que em falta molt. Però quan arribi el moment, si arriba, tu també seràs allà, d'això no en tinc cap dubte, i no sé si ho vull. Pot ser lògic i pot ser necessari, però jo també necessito saber que m'he fet gran, que ja no sóc un nen de bolquers. Això valdrà per alguns, per mi no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.