diumenge, 1 de juliol de 2007

Escoltar

Des de sempre, m'ha agradat escoltar les persones. Quan era petit, algú em va dir que no tothom sabia escoltar, que saber escoltar era una virtut. Llavors em preocupava per si no ho feia bé, per si realment només ho feia veure, això d'escoltar. Però no, amb el temps he descobert que hi ha gent més interessant que altra, que hi ha temes que ens interressen més que altres, i que de vegades per falta d'interès, ens desconectem i ens perdem la meitat de l'explicació. Però escoltar es fa o no es fa. I jo ho faig. Puc mantenir converses d'hores i hores on les diferents parts van explicant i van rebent informació, parlar de tot, de res, del que sigui. És molt enriquidor, no quedar-se amb el punt de vista únic és molt important. I el simple plaer de conversar omple buits en la ment, és un bàlsam molt recomanable.

Quan jo parlo, no demano que a l'altra gent li sembli interessant. Si no ho és, puc callar, hi ha molta altra gent que és una delicia escoltar, i que ni obriries la boca per tal de que segueixin parlant. Però en una conversa és molt irritant que una part sàpiga escoltar i l'altra no, especialment quan la part xerraire no resulta especialment interessant. Potser el que jo dic no té importància, no té interès, no té substància. Però i què si per mi si que té aquestes coses? Sóc jo, són les meves cabòries, les he d'explicar. Per què queden suspeses en el buit i en canvi n'he d'escoltar d'altres que no m'aporten res, però que igualment escolto pacientment? Conversar és un tracte, una mostra de respecte mutu. Sense aquest respecte se'm fa molt difícil. Saber escoltar m'agrada, i sí, és una virtut. Però com tota virtut, de vegades és molesta i te'n voldries poder desempallegar.

8 comentaris:

  1. És quan tu et mors de ganes d'explicar una cosa i l'altre et ve i t'explica no sé, tu reiteres i l'altre tornar amb "lo seu". I si tu ets , normalment, el que escolta, quina ràbia que aquell dia, just aquell dia, que et mors de ganes d'explicar allò no et deixin explicar, quina ràbia!

    ResponElimina
  2. En primer lloc, molt bon post. Te'n felicite.

    En segon. Em sembla admirable que tingues aquesta capacitat d'escoltar. Te l'envege molt. Jo sóc mes aviat narcissista. O siga que envege molt la gent que sap escoltar els altres. Crec que aquest és el camí cap a la saviesa.

    En tercer. La manca d'atenció dels altres es pot deure a molts factors.

    a) que les nostres demandes d'atenció siguen excessives. Tots passem èpoques que voldríem que el món sencer estigués pendent de nosaltres.

    b) que l'altre siga un narcissista (però bona persona)

    c) ni una cosa ni una altra, que com diu la senyoreta Tirai tinguem assumit el rol d'escoltador

    Les variants són interminables. la més divertida. Si s'ajunten 2 Jojos (terminologia onixiana)... Per a ells no, però per als que s'ho miren de fora estant, pot ser divertit i tot.

    Et reitere la meua felicitació pel post. Me n'agrada la foto i tot (això és una provocació).

    ResponElimina
  3. Saber escoltar és una gran virtut, però també ho és saber parlar.

    Jo sempre dic que sé escoltar, però perquè no em queda cap més remei: com que quan parlo és difícil que la gent em faci cas (excepte quan em poso davant d'un conjunt de gent bastant nombrós, que llavors em transformo i... tinc doble personalitat?), opto per escoltar.

    ResponElimina
  4. Tirai, això que expliques fa molta ràbia, tens raó, i llavors se't passen les ganes d'explicar res, i és emprenyada segura amb aquella persona, encara que no ho demostris.

    S'agraeixen els elogis, Efe, però l'anàlisi que fas és més bo que el post en si! M'ha fet gràcia especialment això del Jojos, i és que l'Onix sempre sap de què parla, ella si que és sàvia.

    Doncs t'has de fer escoltar, Lluna, jo no sento la teva veu, però quan llegeixo alguna cosa teva hi presto atenció perquè em resulta inevitable, m'enganxo encara que no vulgui.

    ResponElimina
  5. Conversar (suposo que aquest verb ja implica parlar i escoltar) és un vici. Per a mi, és EL vici. Res es pot comparar a una bona conversa (ara faria algun acudit fàcil, però només seria això, un acudit fàcil). Calmada, o a crits, amb cafetera damunt la taula, amb cendrers, amb birres, amb molts, de pocs...

    M'ha agradat molt, el post.

    ResponElimina
  6. Magnific post m'agradaria que fos meu
    jo també se escoltar , però molts cops és una tasca feixuga perquè s'ha perdut l'art de la conversa el meravellós esport de la tertulià i ara contestat el post :D

    efe i XeXu ara em sortira la vena empordanesa i us diré no ma colloneu!!! sort que tinc una debilitat per vosaltres què sinó...això de sàvia :P :P :P :P

    ResponElimina
  7. senyor perdedor, he de dir que coincideixo amb vos totalment, és un comentari que podria haver fet jo, si el post l'hagués escrit vos. Quantes nits sense dormir per no voler acabar una interessant conversa...

    Onix, cada cop que penso en tu ho faig com 'la llum que ens guia', com no vols que pensem que ets una sàvia de la blogosfera? Jo no crec que s'estigui perdent l'art de la conversa i això que dius, simplement és que s'ha de trobar els tertulians adients...

    ResponElimina
  8. ja veus...al final m'he avorrit. Molt bon post.

    ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.