dijous, 5 de juliol de 2007

Enamorament bioquímic

Diuen que l'enamorament és bioquímic. Quan ens enamorem el nostre cos secreta unes substàncies, diguem-ne endorfines, que quan arriben als pertinents centres cerebrals ens proporcionen aquesta sensació de benestar i potencien els nostres circuits de premi. En definitiva, ens generen tota aquesta sèrie de sensacions que tots coneixem i que em seria molt complicat descriure aquí. És una visió freda, però és real. I el problema de que sigui real, és que el subministrament d'aquestes substàncies té data de caducitat, o si més no, ens hi acostumem i ens caldrien dosis molt més altes, com amb les drogues, per obtenir el mateix resultat. D'això se'n diu tolerància. Aquest període d'enamorament bioquímic diuen que dura de set a nou mesos aproximadament, i llavors ja no hi haurà dosis prou altes per tornar a les sensacions dels primers temps d'una relació.

A mi m'està passant una cosa similar amb aquest blog. Salvant les enormes distàncies, amb només tres mesos de convivència no puc abandonar-lo massa temps. El cos em demana escriure i no puc evitar entrar-hi sovint, i entrar en els vostres, naturalment. Moltes gràcies a tots per les mostres de suport. Que escrigui avui no vol dir que ara torni de manera descontrolada, però necessitava expressar-me. He de trobar un terme mig entre el que feia abans i el que volia fer ara, perquè potser si aquest blog tingués un any de vida, seria capaç de no escriure per una temporada i centrar-me en la feina, però no és així. Tampoc no podria centrar-me si hagués de prescindir de la persona de la que estic enamorat al tercer mes d'estar junts.

Ara sóc a la feina i encara em falta una coseta per fer. Aprofitant que estic sol, he pujat el volum de la música i he decidit escriure això. Aquest vespre a casa seguiré amb el resum, i si em porto bé, intentaré recompensar-me deixant-me escriure alguna coseta de tant en tant. A veure si sóc capaç de trobar temps per tot.

5 comentaris:

  1. Si tingués un any de vida podria deixar-lo per una temporada? No cal que et digui el que em passa a mi, oi? I fa més d'un any! Això no és normal ("lo meu" vull dir).

    ResponElimina
  2. Estic amb la Tirai: jo aviat faré 3 anys de vida (3 anys!!!) i em costa deixar-ho una temporada. Em sembla que això meu tampoc és normal!

    ResponElimina
  3. Ho sabia!! :$ de fet tampoc cal sentir-se culpable , jo tinc la teoria què quan fas una feina seguida s'ha de desconnectar com sigui , i el bloc es una bona desconnexió, després emprens la feina amb una perspectiva diferent , el que ja posat podries intentar esbrinar quina mena de substancia ens fa segregar el bloc ;)

    ResponElimina
  4. Osti, m'ha encantat la comparació! Com que la química aquesta ja m'està passant factura, deu ser per això que tinc la necessitat d'anar-ne obrint d'altres, que duren tres posts! (Va, no dissimuleu, que tothom ho ha fet, això!). Que frívol...

    ResponElimina
  5. XeXu... el primer paragraf d'aquest text mel guardo per les meves reflexions/palles mentals sobre l'amor. M'ha agradat molt.

    Com va anar assaig? ha caigut alguna altra prova? Que tal el resum?

    vagi mb! ens veiem dimarts!

    ^^

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.