dimecres, 27 de juny de 2007

Vull tenir 18 anys

I qui no voldria tornar a tenir 18 anys?

No em malinterpreteu, m'agrada tenir l'edat que tinc, em sento a gust amb les possibilitats que aquesta em dóna i amb els avantatges d'haver viscut força i gaudir de cert poder adquisitiu (manera fina de dir que tinc uns calerons a la butxaca). Crec que tenir-ne vint-i-molts és un dels millors moments de la vida, i no crec estar-me enganyant, tot i que penso dia rere dia que em faig gran i no estic aconseguint gran cosa, però disfruto molt tot el que faig, i puc fer tantes coses justament perquè tinc aquesta edat.

Però per capritxos del destí, tot i que no crec en aquest concepte, darrerament em moc molt amb gent molt més jove que jo, i m'hi trobo a gust, ho passem bé i tot i que suposo que ells em veuen força gran, no crec que es sentin incòmodes amb mi o amb els altres de lleves més semblants a la meva que també venen amb nosaltres. Veig a aquesta gent i tinc una mena d'enveja sana, i és sana perquè m'agrada que ells tinguin aquesta edat i m'agrada que sàpiguen passar-so bé. Jo a la seva edat no feia això. Aquí es mostra la meva enveja, jo quan tenia aquesta edat no feia ni la meitat de coses que ells fan, que algunes d'elles les fan amb mi, i tinc igualment l'oportunitat de disfrutar-les. Però per què això m'arriba tant tard? Per què tinc la impressió que a aquelles tendres edats jo era molt diferent, molt menys actiu? Pot ser que faci tant de temps que ja no ho recordi amb claredat, però no tinc aquesta consciència, ells coneixen molt més de la vida que no pas jo a la seva edat, per molt que m'esforci a dir-los que el millor està per venir. Ho crec realment, penso que han de viure moltes coses encara, coses que no s'esperen, coses que els faran molt feliços de vegades i molt infeliços unes altres. Però què se jo què és el que han viscut i el que no, si em sembla que ja no els puc ensenyar res?

Estic content, sigui com sigui, tinc sempre un alè d'aire fresc que m'aporta coses noves i que m'ajuda a no caducar. Al final hauré de ser jo el que els demana consell, ja que tot i que l'experiència és un grau, podem estar segurs que sóc jo qui té més experiència?

3 comentaris:

  1. hu! me n'havies parlat d'aquest post i m'ha agradat tu! em sento afalagat i tot! juas juas!
    Els de la generació X coneixem la vida més depressa xo morirem abans... segur... és tan sols x compensar...

    apa!

    ^^

    ResponElimina
  2. Jo també!! de fet tinc els mateixos sentiments què tu penso que no ho vaig aprofitar , què m'han robat l'adolescència evidentment no em puc queixar he superat amb escreix on volia arribar i he complert els meus somnis a una edat que poca gent ho fa ,però es com si jo mateixa m'hagués estafat encara què molts cops em pregunto ... si tingues una segona oportunitat sense l'experiència d'ara potser faria el mateix ;)

    ResponElimina
  3. Jo també la tinc, aquesta sensació. Però no amb gent de 18 anys, sinó amb gent una mica més petita... Tenen 15 o 16 anys i penso que jo a la seva edat no era com ells, que no feia el que fan ells, i que sempre he sigut una mica (o un molt) retrassada (en el sentit d'anar tard).

    Tot i així, a mi em segueixen demanant consell... i déu n'hi do, amb els consells que em demanen gent adolescent... Quan en facin 18, no sé pas què em demanaran!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.