dimarts, 19 de juny de 2007

Núvols


Quin dia tant estrany. Com ja comentava amb algú, em sento totalment bipolar, no sé en quina direcció vaig, si cap amunt o cap avall. Avui m'he quedat estancat en un punt que no sé determinar, i alterno la pseudo-depressió de dies anteriors amb moments d'espurnes d'esperança que no sé d'on surten. He pensat en aquesta foto, feta ja fa un temps, que em sembla espectacular. I em sento una mica així, amb núvols dins del cap, núvols que amenacen tempesta, que sembla que s'enfurismen, però que de moment només espanten. Potser és la calma abans de la tempesta, o potser és un moment de reflexió per veure si arribo a alguna conclusió de què he de fer amb la meva vida. De moment, seguiré mirant la foto, com si d'un mirall es tractés, i aprofitant els bons moments als que m'aferro per seguir en la lluita de cada dia.

6 comentaris:

  1. no has jugat mai a veure imatges als núvols ? totes elles son boniques , i fins i tot hi ha tempestes espectaculars

    ResponElimina
  2. xexu, sincerament crec que tots som bipolars. Tots tenim a la nostra vida un pol positiu i un de negatiu on encabim diferents aspectes de la nostra vida. L'únic que passa és que a estones predomina un pol i a estones un altre i altres vegades tenim el cor i el cap al punt mig, dividit per la meïtat, en el punt d'equilibri, amb un fantàstic pol positiu i un altre negatiu que lluiten per atraure completament la nostra atenció.
    Altres vegades una cosa passa d'un pol a l'altre i de vegades ens agradaria trobar una mena de fonament de la nostra vida que es trobés al pol positiu i que estigués allà sempre per garantir mínimament la nostra estabilitat emocional.

    igual que decidir com jugar les cartes, també podem decidir a quin pol fer més cas.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. T'he descobert a través del link de l'Onix!

    M'agrada com escrius! :)

    Tu traqnuil, si només ets bipolar tampoc és tan problemàtic! Pencsa que jo hi ha dies que sem sento com un heptàgon!

    ResponElimina
  4. Uf, em sembla que tots plegats sóm bipolars!! Jo mateixa ho he pensat mooooltes vegades. Però crec que no, que estem formats per moltíssimes parts i segons cada moment notem que pren més força una o l'altra o la de més enllà. Però penso que sóm un tot i que hem d'aprendre a acceptar totes les nostres parts, les bones i les dolentes. Se que és fàcil de dir i difcíl de fer, jo hi estic en procés... però val la pena intentar-ho no?
    Per cert, els núvols són genials... d'on és aquesta foto? em sona molt!!

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies a totes per la vostra visita i els vostres comentaris.

    Onix, les tempestes són espectaculars, però algunes d'elles poden ser devastadores, i valgui això pel sentit literal i pel figurat.

    Isa, no estic segur de que poguem triar el pol cap el que anem, crec que els pols ens estiren cap a ells en funció de les circumstàncies, i nosaltres hi tenim poc a decidir. Un cop vas cap un dels pols és quan has de saber jugar les cartes.

    annatarambana, sigues molt benvinguda i moltes gràcies pel compliment. Jo ja fa temps que et vaig llegint, però no sé si mai t'he arribat a dir alguna cosa, però ja ens anirem veient...

    iruNa!!!, estic molt content de tornar-te a veure per aquí, de veritat, bé, ara t'hauria de parlar de vostè, senyora fisioterapeuta. No tenim més remei que acceptar totes les nostres parts, però algunes són més difícils d'acceptar que altres, oi? Ah, i la foto és del País Basc, però ara no et sabria dir exactament d'on.

    ResponElimina
  6. Si no saps si vas cap amunt o cap avall, és que definitivament, no vas cap avall. Si anessis cap avall, no hi veuries els puntets d'esperança. I si hi veus els puntets... segur que és que ja comences a anar cap amunt, amb un 100% de probabilitat. I d'auqí, a dalt de tot!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.