dijous, 7 de juny de 2007

Ella

Aquest semblarà un altre post d'aquell de cançons.

Te diré, perquè no t'equivoquis,
que t'estim amb total desmesura.

Però no ho és. És la millor manera que tinc per recordar algú que va significar moltíssim per mi, amb paraules que no són meves, perquè jo no ho sabria expressar millor.

Què tal si me dius que m'estimes durant els següents trenta mil dematins?

De vegades l'amago, però no és just recordar alguns i a d'altres no pel sol fet de tenir ferides que encara avui s'obren quan fa mal temps.

Com els pols i s'equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que el teu cos el consider
i es meu sentiment, se despista.

Records d'uns dies en que pensava que la meva vida s'aturava, que fins allà havia arribat i ja no em mouria més.

I quan va sortir el sol
després de quatre dies
i vares dir "has vist"
supos amb un somriure.

Records d'uns dies en que les hores no passaven, o més ben dit, passaven a una velocitat supersònica mentre nosaltres vivíem a càmera lenta, i no ens venia de gust ni menjar, ni estudiar... ni aixecar-nos.

Mos estimàvem
mos destrossavem mutuament ses vides
mos acabàvem, mos fèiem companyia
mos caducàvem
mos dedicàvem quasi sempre els dies
mos sexuàvem, mos gastronomíem.

Però també records de les rutines i del dia rere dia d'acceptar situacions que anteriorment no ens hauríem vist capaços d'acceptar.

I s'hora baixa la deixam passar
i me mires tant a prop que me fa mal
que surt el sol i encara plou
que t'estim massa i massa poc
que no sé com ho hem d'arreglar
que som amics que som amants.


I els retrets i les bronques i els malentesos...

Sé que per tu i jo una línia recta
mos separa sempre junts.

Fins arribar a una situació insostenible de perdre la pròpia voluntat i encomanar totes les esperances a un destí incert i cada cop més llunyà.

Ja he tastat sa mel
i és normal, ara me falta.
Sempre, seràs sa pena
de sa meva entranya.

Amb pujades i baixades, amb anades i vingudes, però amb aquella química macabra que m'ha gravat a foc que hi ha amors que maten però que mai moren.

Tothom té defectes,
jo encara t'enyor.
Ningú no és perfecte
ja no te faré pus cançons.

Perquè avui he fet un cafè amb ella i hem parlat dels nostres futurs... per separat. Per això tinc ganes de fer aquest post que tenia en ment, però que creia que no arribaria a fer.

D'arbres tant indiferents,
de rellotges aturats,
d'impossibles sentiments.

5 comentaris:

  1. Em sembla que sempre queden les brasses... Molt bonic el post!

    ResponElimina
  2. És trampa fer un post recollint els millors versos d'AF! serà preciós per collons! ;)

    Encara que les assímptotes només existeixen en el món abstracte de les matemàtiques, a vegades les barreres que ens separen semblen infranquejables.

    ResponElimina
  3. Només volia fer-te saber que hi ha algú més que comparteix aquest sentiment teu.

    Un post molt bo!

    ResponElimina
  4. klouds1292@hotmail.com7 d’octubre de 2008 a les 23:36

    M'ha encantat. De debò. He viscut quelcom similar, i m'ha arribat moltíssim.
    Magnífic.

    ResponElimina
  5. Uffs... la carn de gallina m'ha deixat aquest post.
    Pocs grups com Antònia Font poden formar la banda sonora de la meua vida.
    Gràcies per aquestes quatre línies en què has triat fragments molt especials també per a mi.
    Salutacions

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.