dissabte, 23 de juny de 2007

El pilar de quatre

El pilar de quatre, que es sol escurçar com a 'p4' simplement, és el castell més petit que es sol veure per les places. Parlem d'un tronc de quatre pisos amb un sol casteller per pis. És un castell de poca importància, que de fet, no està ni puntuat en els rankings, ja que es considera que no té cap mena de mèrit fer-lo. Les colles grans i mitjanes solen començar la temporada amb pilars de cinc, i d'aquí anar pujant pisos, les que poden fer-ho. Per tant, hom pensaria que fer un 'castellet' com el de la foto no té res d'especial. Doncs avui aquest castell sense cap complicació ha tingut molta importància per mi, ja que sense esperar-m'ho gens, ha suposat el meu debut després de la lesió. Fins ara havia aconseguit que em pugés una sola persona a sobre, de no massa pes, i volia provar-me una mica més. Però una fisioterapeuta de la colla, que està en l'equip de pinyes, m'ha proposat de fer una d'aquestes proves que es fan a principi de l'assaig, un pilar de quatre, en la meva posició habitual, és a dir, sota de tot. En un principi no ho veia clar, però les ganes m'han pogut i he accedit. El fet que hagi estat una fisio la que m'engrescava també hi ha influït força.

Un castell que normalment faig sense ajuda, ha suposat tot un repte, i naturalment, tenia els meus dubtes, però de seguida s'han esvaït quan he vist que allò aguantava, i que no tindria cap problema. Cert és que la persona de sobre era molt conscient de no carregar-me el pes al cantó dolent. Cert és també que la pinya s'ha esforçat en facilitar-me les coses. Però la clavícula ha aguantat, i aquesta és la sensació que em queda. Tampoc no era un gran pes, però tenint en compte el que havia fet fins ara, portar una persona d'uns 80Kg a sobre, més amunt una d'uns 50, i una criatura, suposa un gran pas endavant per mi, sobretot pel que fa a moral.

Així que avui he tornat a néixer, almenys castellerament parlant. Encara em queda força per posar-me sota els castells de veritat, però les coses comencen a prendre un altre color. No vull oblidar que tots els presents a l'assaig en aquell moment han aplaudit quan el castell s'ha descarregat, i aquell espontani gest anava integrament per mi, ja que una prova així no s'aplaudeix mai, així que ho agraeixo profundament, com també totes les felicitacions i mostres de suport que he rebut. Poc a poc, i bona lletra, però un cop més, que fàcil és fer-me canviar la cara cap a bé.

Per cert, la foto és de la pàgina de la Colla Vella de Valls, i m'ha fet gràcia perquè l'enxaneta es diu Xexu com jo, no en podia haver triat una altra de millor.

3 comentaris:

  1. Doncs me n'alegro! Això és una bona notícia!

    ResponElimina
  2. Ei! Fantàstic XeXu! Me n'alegro :-)

    ResponElimina
  3. I jo per què no me n'he assabentat?
    Em sap molt de greu però me n'alegro moltíssim!
    Potser podries fer el pilar d'aquest vespre?
    Felicitats, de debò!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.