dimecres, 30 de maig de 2007

Paranoia blocaire

De vegades m'entra com una mena de paranoia en la que em sembla conèixer a tothom. Vaig pel metro, pel carrer, en un bar, tant és, tota la gent del meu voltant em sembla sospitosa. Miro allà i em sembla reconèixer un blocaire. Miro la noia del meu costat i un halo especial em diu que té un blog i que segur que sé el seu nick. Augmenta la meva desconfiança, aquell altre m'està mirant, m'ha reconegut? I tots els que sembla que dissimulen quan els passo de llarg? Sabran que sóc jo i després escriuran al seu blog que m'han vist? La vida ja no és com abans, tot sembla diferent, ja no puc saber si somnio o estic despert. Conec a tothom. Tothom em coneix a mi.

- Però què dius, a tu ningú no et coneix!
- No, a TU ningú no et coneix, sempre estàs amagada i només surts per posar-me dels nervis!
- Au va, no siguis tant figaflor, només de sentir-me t'irrites.
- I creus que és per menys?
- Tu sabràs. Si et faig algun efecte és que t'importo.
- O que et tinc por...
- Por per què? Ets una mitja nena! Hauries de ser més com jo, i no escriuries bajanades constantment, llavors si que et coneixerien!
- Això, segueix faltant-me al respecte. M'agrada el que escric, d'acord? I fins i tot hi ha gent que ho llegeix.
- Per pena!
- Per pena de què? Si a molts ni tant sols els conec. Poden passar de mi quan vulguin, i no els ho podria tirar en cara. Bé, als amics tampoc, és clar.
- Els teus "amics" ja passen de tu, es riuen de tu de fet, i tu ets tant curt de gambals que ni te n'adones!
- Això si que no t'ho consenteixo, desapareix immediatament!
- T'he tocat la fibra, eh? No ho pots suportar! Estàs sol i et penses que la gent et fa cas, segueix així home, que arribaràs lluny!
- T'estàs passant, jo sé el que tinc.
- El que et penses que tens, voldràs dir.
- Avui no em convenceràs com la darrera vegada.
- Ja, això creus?
- N'estic segur.
- És igual, sempre faré de tu el que vulgui, no cal que et faci creure res, ho acabaràs creient per tu mateix.
- I aquell dia seràs allà per recordar-m'ho, oi?
- Evidentment.
- T'odio.
- No menteixis, saps que no és així, jo sé tot el que penses.
- M'és igual, vull que desapareguis ara mateix!
- Saps que tornaré.
- Fuig!

M'amago rere feixos de fil telefònic. Em camuflo entre perifèrics mirant una tft. Em mimetitzo amb un teclat. Però quan els meus ulls recuperen la perspectiva del món real, no abandono la virtualitat del tot, segueixo pensant en posts i categories, en comentaris, en enllaços. I penso en blocaires, en els que conec i els que no. Tinc còmplices per tot arreu, quan tinc la certesa d'estar davant d'un d'ells poc parlem del món virtual. Però quan aquesta certesa no hi és, no deixo de pensar que qualsevol persona que veig, que sento o que pressento pot tenir una altra vida, amagada, secreta, anònima i en alguns casos, salvatge.

10 comentaris:

  1. Aquesta paranoia la tenen alguns (és dura la part vermella, no?). Tranquil, suposo que t'hi acostumes. Si et serveix de consol a mi el metro no m'hi pots pas trobar, o sigui, que descar-te'n un de la llista

    ResponElimina
  2. jajaja tens tota la raó això passa però lo mes al·lucinant es quan es fa realitat ja m'has tornat a inspirar un post aiiii que encara que no vulgui perquè la paraula es espantosa et tindre d'anomenar el meu Muso :D :D

    ResponElimina
  3. Abandonar, amb b. Gràcies.

    ResponElimina
  4. Osti, aquesta paranoia em sembla que és molt general. El pitjor és quan topes amb algú que ja coneixies, i descobreixes que també el "coneixes" per l'altra banda. Hi ha pànic. Però dura poc.

    Jo tampoc gasto metro. I no visc en terra de castells (tot i que l'altre dia et vaig llegir que tenieu un bolo ben a propet...)

    ResponElimina
  5. Aquest post m'ha fet recordar un somni que vaig tenir fa temps.
    Jo estava de camí cap a la feina, al metro, un dia d'aquells que va a reventar de gent. Per la son i l'asfixia de la gent, tanco un moment els ulls. Quan els obro, per sorpresa meva, tot el vagó està a les fosques. Tot està tranquil i ja no se sent el brunzit de la gent. Però no està fosc del tot, a mesura que m'hi vaig fixant, van apareixent tot de petites llumetes, com flames d'espelma. Resulta que cada una d'aquelles flames, representava les experiències i pensaments de la gent. Petites joies, que cadascú guardava, i que seria interessant que poguéssin compartir amb tothom. Compartir idees com feu els "blocaires".
    Només afegir, que sota l'aparença estranya i llunyana de gent desconeguda, potser compartim amb ells, algunes experiències, sentiments o afinitats, que en realitat, si ho sapiguéssim no els veuriem tant desconeguts.

    ResponElimina
  6. Em sembla que sí, que molts tenim paranoies d'aquest estil.

    Jo tampoc utilitzo el metro. I visc lluny.

    I jo fa molt de temps que ric sola, de tant en tant, pensant que tal situació o tal altra és un post.

    I vés a saber. Potser aquella persona amb qui et creues cada dia, que no saps ni com es diu, ni què fa, té un blog, i us llegiu mútuament. I potser, només potser, mai arribareu a saber-ho.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!
    Tirai, és igual que no agafis el metro, no et puc descartar, mai se sap... semblo paranoic??
    Onix, tinc la sospita de que algun dia es farà realitat en algun cas, però no sé quan. Ah, i si em segueixes afalagant, acabaré pecant de supèrbia, tu ja m'entens...
    pompeu, ja ho he corregit, però m'agradaria saber qui ets.
    Perdedor, quan ens veiem al metro ja quedarem per anar al concert d'Antònia font del 9 de juny a Tiana.
    Àlvar, que trascendental et poses, però aquesta capacitat que dius que tenies al somni la deus haver vist a 'Heroes' o alguna cosa així, no?
    Lluna, molt bé, quan vegi una noia pel carrer rient sola ja li preguntaré si ets tu.

    ResponElimina
  8. 9 de juny?! Això és ja!

    Oh i tant que ens hi trobarem! I tant!

    (Fa un mes n'hi va haver un a Manresa que potser ha sigut el millor concert de la meva vida. Va ser absolutament brutal. Hi vaig portar gent que no són d'AF, i van flipar)

    ResponElimina
  9. perdedor, un concert a Manresa i me'l vaig perdre? Com pot ser? ah, el del Sielu, és cert, no hi vam anar. Doncs el meu darrer, a Vilaseca va ser el més decebedor de tots, de fet en vaig fer una crònica al meu altre blog. Però si ets habitual potser ja ens coneixem, ni que sigui de vista, ja que al final t'acaba sonant tothom de concert rera concert. Nosaltres ens posem sempre tant al davant com podem.

    ResponElimina
  10. Osti Xexu, sí que és el del Sielu. Va ser brutal, bru-tal. Jo no sóc habitual, d'AF. Ho havia sigut més, i feia temps que no hi anava, perquè algun m'havia "decebut". Aquest hi vaig anar perquè amics que no son gens d'AF m'ho van proposar, i vaig dir que vale, però amb poca fe. I va ser rodó. La gràcia del Sielu és que per lluny que estiguis els tens a 5 metres. Com a molt hi havia 300 persones. Uf. Vaig sortir d'allà i el cap només feia que barrinar-me un post que, com sempre, es va quedar pel camí. Ja recordo el teu post. Era una mica d'esperar, en aquests concerts que són de molts grups. Jo encara hi vaig, de tant en tant, però aquests sempre fallen.

    En fi, que a veure si coincidim al proper!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.