dimarts, 15 de maig de 2007

Me n'hi vaig jo

I que lluny que queda el cap de setmana! Ahir la meva gràfica ascendent va patir una petita vall, però petita, eh? Estava a punt de posar aquí una gràfica a mode d'exemple, però seria inventada, i tampoc no cal. No tinc cap gràfica real, tot i que coneixent-me, tampoc no seria estrany. Diversos motius van fer que se'm posés el dia en contra, encara que en arribar a caseta i seure una estona, tot va tornar a ser normal. Una de les coses que hi va haver va ser un dinar amb els companys de feina, amb alguns. Vam anar a un restaurant proper perquè venia una ex-companya que feia un temps que no vèiem, per poder xerrar lluny de la cridòria habitual del nostre menjador. Per ser sincer, a mi no em venia massa de gust, era un dinar amb els grans, i massa sovint no m'hi trobo còmode. Fins al darrer moment una veueta dins meu em deia que me'n podria escapolir, però evidentment no va ser així.

Podria haver-me inventat qualsevol excusa, però odio mentir, i vaig considerar que hi havia d'anar, encara que ho passés malament, però que si no hi anava hi hauria qui no s'ho prendria bé, i no precisament la noia que ens visitava. No sé per què aquestes coses de vegades regeixen la meva vida, faig coses que no em venen de gust per no decebre a gent que en principi ni em va ni em ve. Fer coses que no ens agraden per la gent que estimem ho trobo normal, en les relacions personals sempre s'ha de cedir, però quan aquestes persones no tenen tanta importància, o et demostren que no acabes de ser sant de la seva devoció, per què seguir-los el joc? Me les dono de ser independent i de fer sempre el que vull, però no sempre ho aconsegueixo. En moments com el d'ahir m'adono que algunes situacions em superen, i que per estalviar-me una mala mirada, una cara o un posat de decepció em converteixo en una cosa que no sóc. I jo em pregunto: "No se'n podrien anar tots a prendre pel..." Doncs no, me n'hi vaig jo.

Que com va anar el dinar? Doncs com m'esperava. Vaig estar callat la major part de l'estona, fent només comentaris puntuals. A més sabia que caurien les típiques preguntes sobre què pensem fer en un futur, i ja fa temps que les defujo, així que un cop més em va tocar fugir d'estudi. Si hagués de donar un consell, diria que no aneu mai a trobades a les quals no teniu ganes d'assistir, que la vida és curta per estar a llocs on no volem estar, però avui tinc molt poca credibilitat, oi?

6 comentaris:

  1. xexu Buf! Què t'haig de dir? Jo hauria fet el mateix, hi hauria anat malgrat no tenir-ne ganes! Algun dia, potser, aprendrem a dir que no i punt. Tant de bo, perquè això resta moltes energies.

    ResponElimina
  2. Sempre que estic en un lloc on no m'hi sento a gust imagino allò del terra que s'em empara "tierra, trágame" !!

    salut!

    ResponElimina
  3. El que expliques és una sensació que malauradament sentim tots potser massa sovint però que moltes vegades amaguem per vergonya. Trobo genial que ho comentis, de veritat!
    Penso que una de les coses que costa més en aquesta vida és tenir prou confiança i seguretat en un mateix per ser capaç de dir NO al que no ens agrada. Perquè ens hem de forçar? per por a les crítiques? i si arriben, què passa? No és tant greu com temem.
    Imagina per un moment que no vas al dinar i que l'endemà et trobes a algun d'aquests companys que et critica per no haver-hi assistit. Doncs tant sols cal dir-li: "Sí, potser tens raó... però no em venia de gust venir." I el secret és poder-se quedar tan ample després! jejeje
    El dia que aprenguem a dir això... anirem per la vida més segurs.
    Però mentrestant... ànims! I sobretot, que aquestes coses no facin devallar massa les gràfiques dels nostres estats d'ànim!
    Bé, em sembla que m'he extès un pèl massa en el comentari.. no se si s'ha entès alguna cosa...
    Una abraçada molt gran xexu!!

    ResponElimina
  4. Llegeixo això i penso que el podria haver escrit jo, aquest post. Una mica per tot el que dius. A mi ja han deixat de preguntar-me què penso fer "quan sigui gran", perquè ja han vist que ho passo fatal, i a sobre em quedo vermella, i no contesto.

    I això de no xerrar... és el que faig cada dia!

    Però en fi, ja veuràs com se't passa, i segur que hi ha un munt de petites coses a la vida que et poden fer alegrar el dia. I res, a tornar a veure aquestes coses i a remuntar el dia.

    (Una que avui també està moooooooolt animada...)

    ResponElimina
  5. Gràcies pels vostres comentaris, noies.
    tirai, si, aquestes coses ens deixen una mica xof, perquè et deceps a tu mateix, i justamen, no hi guanyes res, encara surts perdent.
    ^emma^, jo no és que em sentís així, però si que em creia fora de lloc i pensava que si no fos allà, tampoc no passaria res, ningú no m'hi trobaria a faltar.
    iruNa, carai, quin mega-comentari! Moltíssimes gràcies, per mi ja poden ser tots així. Algun dia ho aconseguirem, podrem dir que no pel simple fet de que no ens ve de gust. Jo ho faig sovint, no creguis, però hi ha cops que és inevitable fer el que no vols. Saps, em tornes a posar de bon humor. ;)

    ResponElimina
  6. lluna, si l'haguessis escrit tu, seria molt millor. Ja em fixo en les altres cosetes, perquè si no no sé què faria. M'alegro que estiguis animada tu també, i gràcies pel comentari.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.