dilluns, 28 de maig de 2007

La Fundació

Un imperi en decadència. Vint-i-cinc mil·lions de planetes habitats, tots regits des d'un món totalment metàl·lic, Tràntor, amb quaranta mil mil·lions d'habitants dedicats al funcionament de la galaxia. Un emperador sense criteri, Cleó I. Una solució: Hari Seldon.

Amb aquestes premises comença La saga de la Fundació, un dels més grans llibres de ciència ficció que mai han estat escrits. El mestre Asimov immortalitza un univers tant llunyà, que tot i el pas dels anys, les seves històries no queden obsoletes. Si descomptem petites relliscades tecnològiques, evidents per la gran evolució que ha experimentat el nostre món, Asimov és a la ciència ficció el que Tolkien és a la literatura fantàstica. Inventen un escenari i una història que al llarg de llibres i llibres, aconsegueixen deixar sense fisures i mantenir un fil argumental creïble, tenint en compte que es tracta d'històries totalment inventades des de zero.

La Fundació és un llibre de lectura obligatòria pels amants de la ciència ficció, tot i que pels que ens declarem només aficionats esporàdics del gènere també és molt recomanable. Intento llegir de tot, però dels molts llibres que he llegit ja d'aquest estil, tots ells considerats clàssics, aquest és el que més m'ha impressionat. I penso que és precisament pel fet que abans comentava, aquests llibres semblen antiquats avui en dia. Però la Fundació manté el seu encant tot i que va ser publicat per capítols entre els anys 1942 i 1944 i no va ser fins al 1951 que va veure la lum com a llibre. Està situat en un punt indeterminat del futur, milers d'anys endavant, i això deixa marge per parlar de temes que cap de nosaltres no arribarem a veure si queden retrassats per l'avanç de la tecnologia. D'altres llibres m'han decebut per la seva manca d'imaginació i de previsió d'aquest avanç. Menció especial per El Joc d'Ender que em va encantar, però només el primer llibre.

Qualsevol que hagi llegit el llibre, o fins i tot els que només n'han sentit a parlar segur que tenen present el concepte de psicohistòria, una de les bases del llibre i el que dóna gran part de la força a l'argument. La psicohistòria és la creació de Hari Seldon, el primer protagonista de la història, una ciència que permet preveure amb exactitud l'evolució dels esdeveniments basant-se en el tractament estadístic del comportament de grans masses de gent, i que el convertirà en poc menys que un semi-déu. És sens dubte una invenció revolucionària i molt original d'Asimov, que qui sap si algun dia es convertirà en una realitat. No vull donar més pistes. Si algú ha quedat encuriosit, que el llegeixi, val la pena.

4 comentaris:

  1. A veure, no dubto de la capacitat literaria ni d'Asimov ni molt menys de Tolkien... simplement, no els he llegit Mai amb devoció, en el cas d'Asimov, ni tant sols l'he llegit. Amb això que expliques en vénen ganes, de debó i aquí Alemanya, entre party i party tinc molt de temps per llegir. De debó que m'ho penso. Ara bé, com a literatura fantàstica res millor que el que van escriure Borges o Cortázar. No hi ha color. Només llegeix "Axolotl" de Cortázar i sabràs de què parlo.

    ResponElimina
  2. Per cert, és un altre tipus de literatura fantàstica, eh?? No té res a veure amb Tolkien. I una última pregunta, la Fundació aquesta de la que parles, no portarà per cognom IrsiCaixa, oi?? Jeje...

    ResponElimina
  3. Sempre dic el mateix, però aquests llibres són genials. Només un geni podia ser capaç d'inventar-se una història així. I, és clar, val molt la pena llegir-los. De fet, crec que de tots els llibres que he llegit d'Asimov, he dit el mateix. Però aquest és millor encara!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.