dimecres, 16 de maig de 2007

Entre l'escola i la facultat

Hi havia un temps en que la feina no existia, ni els mals al genoll, ni els problemes econòmics a final de mes. Temps de més vitalitat en el que més que jove, hauria de dir que era una criatura. A mitjans dels '90 jo era un adolescent amb poca vocació, ja que a risc de que els meus pares s'emportin les mans al cap, diré que era d'allò més normal, més preocupat per passar desapercebut que per cridar l'atenció, tant a casa com a fora, i mai vaig muntar cap sidral, que jo recordi.

Eren les èpoques d'institut, les més dures que recordo, ja que se t'ajunta un entorn hostil amb una personalitat en consolidació, i les dues coses no sempre estan condemnades a entendre's. Penso que me'n vaig sortir prou bé. Els pares em volien enviar a Barcelona, a un institut privat, però els vaig convèncer per quedar-me al poble que em va veure créixer, per compartir amb els amiguets de l'època el canvi més important en aquell moment, passar de l'escola a l'institut. Ells em volien bé, és clar, em volien assegurar un futur, però aviat els vaig demostrar que no era un error deixar-me en un públic, vaig tornar la confiança amb bones notes i mai més han intentat interferir en les meves decisions educatives. Més tard les notes van anar a pitjor, però jo ja era amo de la situació i vaig continuar el meu camí que m'ha portat fins aquí.

La vida a l'institut se'm va fer còmoda amb el pas del temps. Allà, com a l'escola, manaven els més grans, però gairebé sense adonar-te'n, els anys passen i de seguida ets tu un dels que mana. Bé, no ho vaig ser mai un dels que manava, però suposo que va ser llavors quan vaig començar a envoltar-me de la gent més ben posicionada, els contactes eren importants, i jo, sense fer soroll, intentava portar-me bé amb els que es creien súper-guais, els que jo recordo que solia anomenar 'jet set' de l'institut. No eren els meus amics, no em venc tant fàcilment, però si que m'agradava i m'agrada ficar cullerada a tot arreu, tenir-ho tot controlat, i no me'n vaig estar de fer que certa gent recordés la meva cara, mentre altres s'amagaven en els seus caus. No era ningú, però estava per tot arreu. M'agradava això, i em segueix agradant. Ara vull ser algú, i tinc nom propi en els meus cercles, però continuo intentant seguir per tot arreu.

També vaig fer les meves amistats, això si, gent més humil que no necessitava fer-se veure, i per tant, més susceptibles de que jo m'interessés per ells. Hi havia molta gent interessant, i a part dels que van esdevenir el meu grupet d'amics, amb els que vaig começar l'aventura de sortir els caps de setmana, vaig mantenir converses amb moltíssima gent. Em miro ara i penso com és possible que en més de deu anys hagi canviat tant poc la meva manera de pensar i fins i tot d'actuar, i és que crec que sense cap motiu aparent, em vaig fer gran abans d'hora. Em venen flaixos de l'institut, i racons concrets amb gent concreta. Tinc grans llacunes, gran part d'aquella època resta borrosa en el meu cap, però si recordo aquells primers brots hormonals traduïts a amors infantils, totalment infructuosos, això si.

D'aquells dies no en queda res, tant sols un supervivent que continuo veient sovint (segurament, qui menys m'hagués esperat) i rumors de gent que es perden en les realitats del 2007. Trobades esporàdiques i converses d'ascensor són els remanents d'èpoques tant intenses, de les corredisses per llargs passadissos, dels dinars a la fresca amb bona companyia i dels meus temps de delegat, que també ho vaig ser, per voluntat pròpia. Ara ni tant sols visc allà ni sóc d'allà, i això deixa més lluny uns anys que voldria poder relatar més coherentment, però que es perden una mica més dia a dia, i no seria just que quedés un buit en la meva memòria, entre l'escola i la facultat, períodes més lluminosos que recordo força més vivament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.