dilluns, 7 de maig de 2007

Em busco

De vegades em busco, i no em trobo, no em reconec. De vegades veig en mi mateix a altres, persones que no sóc ni he estat mai. Tinc idees que no són pròpies de mi, i pensava que em coneixia bé. Hi ha situacions en les que penso com mai he fet, i em sento un estrany en el meu propi cos. Però penso, això és el que més em defineix: penso. I quan penso, quan em paro a buscar-me, llavors em trobo, llavors si que sóc jo. I per què ser un altre, uns altres? Si ja estic bé com estic. M'agrada la meva percepció de les coses, les petites i les grans. Per què de vegades no penso com jo mateix?

2 comentaris:

  1. Això, també, em passa a mi de vegades. Bé, no sé si exactament això, perquè, de vegades, ens veiem reflectits en el que diuen els altres, quan, en realitat, els altres pensaven en una altra cosa al escriure-ho. Però, suposo que aquesta és part de la gràcia (apa, ja me n'he anat pels cerros d'Úbeda). Doncs, el que et volia dir, em passa alguna cosa així. És que em sembla que, de vegades, encara no sé qui sóc i em comporto com els altres per agradar (bé, això és el que em passa a mi)

    ResponElimina
  2. Tirai, molt encertat el que dius sobre sentir-nos reflectits en el que un altre escriu, quan potser no hem entès ben bé en el que aquest altre vol dir en realitat.

    Que entenem el que volem entendre, vaja.

    Jo a vegades em sento diferent, però no em desagrada, dóna varietat a la meva vida. El més important és conèixer el camí de tornada, perquè sempre es vol tornar...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.