Recordo Alemanya. Et recordo a tu, tu i jo en un cotxe blau. I música. Ens miràvem i no calia dir res. Perquè et cantava a cau d'orella cançons que han quedat arrelades en fondàries del sentiment. Música de colors per jugar a jocs d'aquells que ens feien riure tant. I recordo aquella carretereta; conduïa jo i la música era vermella. Camí del castell, amb un panorama de muntanyes de fons, tot i que al voltant tot era ben pla, vam descobrir Schwangau el poblet més maco del món. No estava previst, però vam parar, no sabíem que allà, als peus de l'impressionant castell de Ludwig II, hi trobaríem una preciositat així. Casetes de fusta, flors per tot arreu i ni una ànima. Però vam quedar encisats. Jo, que se m'ha d'estirar per treure'm de la ciutat, vaig desitjar poder retirar-me en aquell bonic racó de món.
I aquella esglesia al mig del no res, que no sabíem d'on sortia, però que també ens va obligar a acostar-nos-hi. I ben mirat, no era tant estrany que fos allà, encara que no sabria dir per què. I la Ciutat de l'Alegria, i la Frauenkirchen de Munic, i la HauptstraBe de Heidelberg, i aquells cafès a l'Starbucks, per no perdre els costums. Moments que tinc clavats, flaixos que em tornen sovint, i que encara que potser hauria, no vull oblidar. No, no ho vull, va ser molt especial. Va ser especial perquè era amb tu i perquè la vida era fàcil al teu costat. I rèiem i ens punxàvem, però els dos sabíem que hi havia darrera d'aquells jocs dialèctics, i només calia una abraçada, un petó ben dolç, per saber que allà era on volíem estar i amb qui volíem estar.
