diumenge, 22 d’abril de 2007

Wii: una regressió a la infància

Avui ha estat un dia especial per diversos motius. Un d'ells és que casa meva s'ha preparat definitivament per l'arribada dels nous inquilins. Amb no poca tristor hem retirat tots els restes que quedaven de l'anterior poseïdor de l'habitació que queda lliure fins a mitjans de setmana. Ha estat curiós que coincidissin a casa els sortints i els entrants, i jo pel mig, com un pont entre el passat i el futur.

Però el que m'agradaria destacar és un fet que podria ser una bestiesa, però que em temo que no serà així. Mira que podria parlar del segon quatre de vuit de la temporada, però no, parlaré de la Wii que avui m'ha caigut del cel. Ja sabeu de què parlo, no? La darrera joia de la família Nintendo, aquesta consola que permet jugar sense fils i que inclou un sensor de moviment que reprodueix a la pantalla el que hom fa quan mou el comandament. Fins avui ni tant sols sabia la cara que feia aquest enginy, encara que n'he sentit a parlar molt, i ara que he experimentat aquest nou concepte de jugabilitat, he de dir que és molt divertit. Quan era més jovenet em passava hores i hores jugant amb les meves consoles. Els meus pares pensaven que em tornaria addicte i que això afectaria a les meves notes i a la meva concentració a l'hora d'estudiar, però mai no va ser així. En aquelles èpoques jo estava molt posat en els temes de les plataformes jugables, però podríem dir que sóc anterior als temps de la Play Station (aparell que crec que podria donar nom a tota una generació).

Així que sembla ser que m'ha sortit una nova distracció, una de ben infantil, però mira, ja fem prou l'adult durant tot el dia. De moment només he vist quatre coses, però crec que no em costarà massa acostumar-me a la màquina, hauré de demostrar que em puc adaptar a les noves tecnologies, i hauré de fer valdre el meu passat de jugador empedernit (del Mario i companyia, no de poker, no fotem!). Potser jugar a la consola no és com anar en bicicleta, que diuen que mai s'oblida, però jo crec que alguna cosa queda, no creieu?

3 comentaris:

  1. Eeeeeeeei, jo també vull jugaaaaar! Des que vaig perdre tota una nit per passar-me l'aladdin (nintendo 64, crec) que he sapigut que dedicaria la meva jubilació a aquesta mena d'entreteniments...

    ResponElimina
  2. Què vol dir que t'ha caigut del cel??? Cullons, on he d'anar perquè me'n caigu una a mi...?? Bé, de fet, si et sóc sincer, no sóc massa "consolero" jo. Prefereixo que em caigui del cel una bona guitarra, unes entrades per un concertàs, que resuciti Miles Davis o encara millor, un Blood!! Que ens caigui un Blood!!! Està en camí... Tot arribarà. I com deia Woody Allen, "solo existen dos cosas importantes en la vida. La primera es el sexo y la segunda no me acuerdo". Ja ho sé, l'he colat amb calçador... i què?

    ResponElimina
  3. Quan em parlen de consoles sempre penso en el mario agafant monedes!

    És una passada aquesta andròmina!! Com està evolucionant tot !!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.