dissabte, 21 d’abril de 2007

Sa tristesa, s'alegria, sa tristesa

Ja està bé de fer el ploricó. Ahir va ser un bon dia, i tenia moltes ganes de demostrar al món que també m'ho passo bé i que la vida és més que queixar-se i lamentar-se per totes les coses que se'ns creuen i que intenten impedir que siguem feliços. Massa sovint acabem pels terres, però no sempre podran amb nosaltres. En part va ser pels comentaris que em vau fer, que em van animar molt, aquí va començar a canviar la polaritat del meu cervell.

Aquest post va ser ideat mentre tornava de la feina, però en aquest cas no estava en el meu lloc de treball habitual, sinó en un hospital al que vaig tot sovint a fer experiments que no puc fer a casa. En cotxe, amb Antònia Font a tota hòstia i amb un somriure als llavis. El conductor, la millor companyia que podia tenir en aquell moment i durant tot el dia. Vaig adonar-me en algun punt del trajecte del canvi que havia experimentat en 24 hores, per diversos motius acumulats. La música em feia expulsar ben lluny tots els mals pensaments i em va ajudar a veure quant de bé m'havia fet la presència del meu companys de viatge aquest divendres (un incís, no en dic el nom per intentar controlar les coses que dic i les que no, però molts sabeu de qui parlo, oi?). Les petites coses i les grans coses que ens fan estar bé es van barrejar ahir i em vaig dir a mi mateix que vosaltres teníeu raó amb el que comentàveu, que ens hem de fixar en què és important i la resta no ens pot afectar tant. Una cosa que, per altra part, jo sé molt bé, però que en certs moments em costa recordar, i em va bé que em repetiu.

Però bé, paradoxalment, quan em van venir tots aquests pensaments va ser mentre sentia la cançó 'Tristesa' dels mallorquins, i els dos la cantàvem amb molt de sentiment, com sempre. I aquest és el motiu que em va impulsar a escriure això, aquesta cançoneta que en si és trista i malenconiosa, com altres del grup, però que a mi personalment em fa esborronar, i ja sabeu que no és tant fàcil que una cançó et posi els pèls de punta. No sé per què, la veritat, el que m'agrada d'aquesta cançó no sé què és, perquè gaire no s'entén, però avui la vull compartir amb vosaltres (l'hagués compartit ahir, però no em va ser possible). Només un trosset, no cal posar-la sencera, però és el trosset que justament em va fer veure que hi ha coses que valen realment la pena d'aquesta vida.

Des meu vidres entelats,
de solsticis en s'hivern,
d'aerostàtics ancorats.

De carrers abandonats,
de pel·lícules només,
de matins difuminats.

Des meu cel insuficient,
de sa pluja mineral,
de paraigües dins sa neu.

D'arbres tant indiferents,
de rellotges aturats
d'impossibles sentiments.

2 comentaris:

  1. Si estàs trist està bé que ho expressis. Segur que posts més tristos que els meus no en faràs.

    M'alegro que et sentis millor

    ResponElimina
  2. D'arbres tan indiferents... de rellotges aturats... d'impossibles sentiments.

    Sa tristesa, s'alegria, sa tristesa.

    No sé què vol dir, però és impressionant com transmet, no?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.