dilluns, 9 d’abril de 2007

De com va néixer el monstre (i II)

En plena emoció pel nostre descobriment, no vam trigar a comentar-ho a una de les nostres millors amigues, la Txaro. Una altra sorpresa, ella ja coneixia el grup i el seguia des dels seus inicis, segons ella. Llàstima que es pensava que el calendari modern havia començat a comptar a partir de l'edició del disc 'Alegria', al 2002. Després de les nostres classes de prehistòria ens vam adonar que ens estàvem viciant molt a les tonades subrealistes de l'Oliver i companyia, i en GG va considerar que era moment de passar a l'acció i buscar algun concert per veure'ls en directe. En un principi, jo tenia gairebé por, perquè la nostra dèria es començava a desorbitar, i sempre m'ha fet por no tenir els peus a terra, però aviat se'm passaria la tonteria.

El 20 de maig del 2006, la Txaro i en Gerhart van assistir al seu primer concert, a la sala Clap de Mataró. Era dissabte i jo segur que tenia assaig. Només sis dies després, en GG s'estrenava a Blanes, també sense mi. Només en parlaven meravelles, i a mi, que no he estat mai d'anar a concerts, se'm començava a fer la boca aigua. Un mes més tard, el 28 de juny, vam assistir plegats al primer acte com a col·lectiu de malalts d'Antònia Font: Sant Cugat del Vallès, en un bonic escenari on anteriorment jo hi havia fet castells.


Aquesta foto és d'aquell dia, però no és nostra, l'he trobada per la xarxa. Va ser una fantàstica experiència, que s'ha repetit (i es repetirà) un munt de vegades més. Però no es pot explicar ni recordar aquell dia sense els actes pre-concert. En GG, la Txaro i jo pujats al Yaris, en direcció a Sant Cugat, però sortint de Travessera de Dalt, ens vam veure involucrats en un acte de guerrilla urbada. De no se sap on van aparèixer uns encaputxats que es van dedicar a cremar contenidors i caixers, tirar cohets, carregar-se mobiliari urbà, i fins i tot a moure de lloc cotxes aparcats. Nosaltres mateixos vam haver de baixar del cotxe en un carreró pel qual intentàvem escapar del caos, per moure un vehicle que ens vam trobar al mig del pas.

Sortosament, després de témer per la nostra integritat, i passar una mala estona, vam arribar a Sant Cugat força bé de temps, això si, algun de nosaltres, sense sopar... Va ser un bon concert, el recordo amb molta estimació, per no dir que va contribuir enormement a fer créixer el monstre, un monstre que a dia d'avui segueix creixent, i creixent...

4 comentaris:

  1. La veritat és que un fenomen així seria difícil explicar si no tenim en compte la naturalesa genètica altament freaky de que estem fets, però m'encanta!!

    ResponElimina
  2. Bones xexu!!! com veus, m'ha picat la curiositat, t'he passat a fer una visiteta i he vist que estàs ben entretingut!! jeje...
    Bé, espero que ens seguim "veient" per aquí o per casa meva!!

    ResponElimina
  3. M'encanta Antònia Font!! avui m'he posat Alpinistes Samurais al cotxe i he estat a punt de parar per assaborir-la en tota la seva esplendor!

    GG, avui he sapigut d'on venia macro-microclima! he d'aprendre tantes coses, encara... És ben bé que us mereixeu haver-me igualat.

    ResponElimina
  4. ... i quin monstre!
    Jo m'hi vaig viciar a finals de l'any passat i encara segueixo, no conec moltes cançons però en tinc tres o quatre que no deixo d'escoltar.
    Ens veiem!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.