dimecres, 18 d’abril de 2007

Crisi existencial

De vegades m'agradaria ser anònim.

M'explico. Tinc dos blogs, i me'ls estimo molt. M'encanta escriure i ho faig amb regularitat. La majoria de gent que m'importa ho sap, perquè m'ha fet il·lusió explicar-ho. I si hi ha una cosa que encara m'agrada més que escriure, és que em llegeixin. Però això pot esdevenir un problema. Fins ara he escrit el que m'ha sortit d'escriure, però sé segur que si tinc un dia dolent i em ve de gust deixar-ho plasmat, en especial si ho faig de manera poc clara, de seguida tindré gent que em pregunti, per totes les vies possibles, si estic bé, si necessito parlar.

No em malinterpreteu, agraeixo sempre totes les mostres de suport i el que saben els meus amics és que ja recorro a ells si em cal, i sort que en tinc. Però tampoc vull repensar-me de penjar un pensament o cagar-me en la mare d'algú si em ve de gust només pel fet que la majoria de gent que em llegeix em coneixen prou bé. Suposo que no em guardaré asos a la màniga, vaig decidir voluntariament néixer 'públic', i he de ser conseqüent amb aquesta decisió. Suposo que és una mica com aquells famosos de poca monta, que després de vendre la seva vida es queixen que la prensa rosa no els deixa tranquils. Doncs no haver començat, carai! No em queixo, no em queixo, el meu problema és justament el contrari, no vull que els meus escrits es vegin afectats perquè la gent que em llegeix també em coneix fora de la xarxa.

Es podria dir que és una crisi existencial. Estic content de la resposta que he rebut, perquè la majoria de gent a la que he dit que escric a internet ha fet l'esforç de connectar-se i llegir les meves bajanades i a més, en molts casos, em fan comentaris de qualitat. No vull que res de tot això canvii, però tampoc no vull canviar jo; escriure és part de la meva essència, i com tot, ho faig a la meva manera. Crec que no sóc l'únic bloguista que s'ha plantejat aquesta qüestió, probablement sigui només una fase per la que tots -o molts- passem alguna vegada. Ja se'm passarà. De totes maneres, suposo que intentaré mantenir la poca intimitat que em queda i deixar guardades algunes coses que no cal que surtin. Tampoc no és qüestió de ventilar tota la vida d'un per aquí, oi?

10 comentaris:

  1. Com a blocaire que fa una miqueta de temps que rondo per aquí et puc dir que t'entenc perfectament. I que al llarg d'aquest temps he presenciat el final de més d'un bloc per algun motiu semblant, una invasió de la intimitat. Ei! que amb això no vull dir que hagis de plegar, ni de bon tros!!!
    La qüestió és que em fa gràcia el teu cas, perquè pel poc que et conec i pel que t'estic llegint, ets una de les poques persones que ha començat el bloc donant l'adreça a persones conegudes reals (vull dir que coneixes en persona). Normalment passa al revés i per mi, la gràcia del meu bloc, és que només hi entren els amics virtuals que m'he anat forjant durant aquest temps, i això té les seves avantatges.
    El que et puc dir de la teva crisi existencial és que segurament ja et passarà, que és una cosa normal... però si vols potser una solució més dràstica, sempre pots crear un nou bloc i no donar la direcció a ningú. Ara això sí, avisa'ns als virtuals eh?! (si és que vols)

    ResponElimina
  2. A mi moltes vegades també m'ha passat això, he escrit una cosa i de seguida l'he esborrat pensant en qui ho podria llegir.
    El millor que pots fer és no pensar en qui et visita, escriure com si ho fessis per tu, per treure el que sents i plasmar-ho aquí.
    No es tracta d'explicar tota la teva vida en quatre línies, però pots expressar com t'has sentit sense que ningú sàpiga de què parles.
    A més, sempre és bo saber que darrere del Xexu que veiem normalment s'hi amaguen tots aquests pensaments.

    ResponElimina
  3. > Tampoc no és qüestió de ventilar tota la vida d'un per aquí, oi?

    Bé, per una banda, cadascú escriu al seu blog el que troba interessant de compartir.

    Pots parlar del temps, del que has fet el cap de setmana, de la noia que t'agrada, o la que et desagrada, de la combinació de la loto 6/49, sobre com néixen monstres,... o de com odies al teu cap de pinyes, o al paio que hi ha a l'altre costat de l'immens toll blavós,... o com t'ha putejat la declaració de la renda.

    Ara, no entenc la teva crisi existencial. I això que m'he llegit tres cops el post.

    ResponElimina
  4. Mira Xexu, la veritat és que entenc el plantejament que fas en aquest post, però en sí mateix és l'exemplificaió dels teus dubtes existencials. Publicant sobre aquests pensaments que se't passen pel cap sobre com afecta el coneixement físic en els escrits del teu blog, pots comprovar com ets de lliure d'escriure tot el que se t'acudeixi, independentment del què podran opinar o dir les persones que et coneixen dualment, o les que ara per ara només són entitats virtuals. Un blog ha de servir com a vehicle per a expressar lliurement tot el que un vol, tenint en compte a més que tot aquest material és susceptible de ser llegit i comentat per altra gent. Si escrius posts de caire pessimista, és possible i normal que la gent propera a tu quan ho vegi, intenti parlar amb tu per a ajudar-te, però aquesta mateixa gent, que et coneix molt bé, també enten com funciona la teva ment, i sabrà distingir entre el que simplement és plasmar una serie de coses en un post i quan hi ha una situació "d'alerta". Així doncs, t'animo a que segeueixis escrivint tot el que vulguis en els teus blogs, sense sentir-te cohibit ni tampoc amb la intimitat violada.

    ResponElimina
  5. XeXu, aquest és el gran dilema de tots els blocaires.
    Et diria que et passarà, però no serà així. O potser sí, però a mi encara no m'ha passat i porto gairebé un any per aquí.
    En el meu cas, la decisió va ser l'inrevés no dir-ho a ningú. Continua igual, de vegades, em plantejo dir-ho a la gent, però no ho faig pel comentes.
    Pots pensar que el fet de tenir un bloc anònim m'evita tot això que comentes, però no és del tot cert perquè acabes fent "amics virtuals" i et planteges com afectarà segons quines coses a la gent que normalment et llegeix.

    ResponElimina
  6. No t'entenc. En un blog, se suposa que TU escrius el que vols, i treus a la llum aquelles reflexions que, pel motiu que sigui, et ve de gust compatir. Quin problema hi ha? És que el blog et domina a tu?? Estàs supeditat per una pàgina tonta de la web?? No entenc el plantejament. El blog és teu. Tu no pots dependre i estar sotmés pel blog. I... s'ha acabat el bròquil!

    ResponElimina
  7. Hola xexu , ja fa uns dies que et llegeixo, i avui em ve de gust participar , de fet t'entenc molt be ,a mi mes o menys m'ha passat una cosa semblant , malgrat que no el vaig fer public m'han trobat ,i a fi de be d'això estic segura sempre analitzen els meus escrits ,i pregunten si estic malament ,i la majoria de les vegades estic be,però potser no massa inspirada ,i això fa que moltes vegades em coaccioni quasi inconscientment a l'hora d'escriure , tot i això no permeto que em passi massa , ja veuràs com mica en mica no serà tant feixuc ;)

    ResponElimina
  8. Fer públic el que ens passa pel cap té les seves conseqüències...

    Repeteixo: Què t'hai de dir Xoan?

    ResponElimina
  9. Estàs com un llum de ganxo, però sé que se't passarà i que ho resoldràs assignant categories a les teves intimitats. Llavors hi haurà intimitats que tindran el privilegi i l'orgull de ser conegudes per tothom i d'altres que amb un mateix privilegi i orgull podran dir que et pertanyen només a tu.

    ResponElimina
  10. Renoi, estic molt sorprès, però sobretot agraït per tots els vostres comentaris. Tinc aquí un munt de visions de la situació, i totes vàlides. No personificaré perquè si us hagués de contestar a tots no acabaria mai, comentaris així mereixerien respostes brillants que no em sé capaç de donar.

    Simplement dir-vos que moltes gràcies per la vostra participació i per seguir-me (jo no em perdo res vostre tampoc, eh?), intentaré no canviar la meva política i escriure el que em surti sense pensar qui ho llegirà, i les conseqüències... ja es veuran. Com deia al post, no sóc el primer ni seré l'últim que té aquests dubtes, però són fases, i la gent se'n surt, d'un manera o una altra. Jo intentaré sortir-me'n amb les mateixes ganes que em van impulsar a començar aquest blog en solitari i que em van portar a dir-ho a la gent que m'estimo.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.