dimarts, 27 de març de 2007

Quan Torredembarra era Torredembarra

Bona part dels records més profunds que conservo de quan era més jovenet estan lligats a Torredembarra. Els estius que no s'acabaven mai, la platja, començar a sortir... i ella. Em van passar coses molt bones allà, i també algunes de dolentes. Solia dir que era un dels meus móns, i no volia que tingués relació amb els altres. Era com un somni, realment, 80 kilòmetres separaven casa meva d'un altre planeta, d'un paradís que esperava tot l'any a que tornés. Era principi i fi de totes les coses, una evasió total de la realitat. Ella ho solia anomenar 'el nostre núvol'.

Però el temps va passar, i el vidre rere el que mirava el meu paradís particular, que en realitat només existia dins el meu cap, va anar enfosquint-se. Van arribar noves coneixences, els 9 minuts de camí, les tempestes elèctriques i els litres i litres d'alcohol. I ja no hi era ella. Les escales de la platja mai no havien estat tant solitàries ni els gelats havien estat mai tant freds en empassar-los gola avall. Però quedava la idea immutable de que Torredembarra era Torredembarra, un secret que guardava en el fons del meu cor.


I Torredembarra va continuar sent Torredembarra, fins que es va convertir simplement en el meu lloc d'estiueig, en les nits que compartia amb ànimes afins i no tant afins, recordant temps millors i anel·lant un futur més brillant. Sense ella, i sense l'esperança de retrobar-la mai, vaig perdre el nord i l'estimació per una terra que va deixar de tenir sentit el dia que em vaig adonar de com es pot estar de cec quan un és jove. L'amor de vegades juga males passades, especialment quan és malentès, i sobretot, no correspost. Era jove i la vida era perfecte. Però duren poc les situacions idíliques, és dur despertar del letargi, però algun dia s'ha d'obrir els ulls, i ho vaig fer. Tard, però ho vaig fer.

Encara la recordo, i paradoxes de la vida, hi he tornat a parlar. És com un terratrèmol, debilita els meus ciments i el que és encara pitjor, les meves defenses. Però ja no és com abans. Com que només tenim una vida per viure, vull quedar-me només amb les coses bones que van tenir lloc a Torredembarra, i especialment les que estan relacionades amb ella, la noia basca que apareixia cada any i em feia tremolar amb les nostres estones, la noia que mai no vaig tocar, que mai no vaig besar, però que si que vaig estimar de la manera més pura de totes, la manera com s'estima per primera vegada, quan ets una criatura, innocent, ingènua, perduda.

3 comentaris:

  1. I que bonic seria continuar vivint així... sense haver de triar ni haver de res! senzillament anar visquent i prou.

    Ai!! santa innocència!!

    ResponElimina
  2. És curiós, jo també he tingut aquesta sensació d'aquest poble.
    En part sempre que parlem de l'estiu dic que a Torrredembarra sempre és estiu per això mateix.
    Esta com immers en una bombolla i allà sempre és estiu.

    ResponElimina
  3. Sólo se pierde cuando se deja de luchar,¿no habrás tirado la toalla demasiado pronto?, siempre nos ha gustado ser muy tremendistas...
    Playa,sol,solero,nube...Tiempo al tiempo chiquitín.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.